2

El Bé i el Mal, el blanc i el negre, sí i no, a dalt i a baix, l’esquerra i la dreta, tu i jo, la nit i el dia, la lluna i el sol, el calor i el fred, l’amor i l’odi, els forts i els dèbils, els llestos i els tontos, dolç i salat, home i dona, vell i jove, ric i pobre, mar i muntanya, camp i ciutat, obrer i burgès, ample i estret, gruixut i prim, sec i mullat, tou i dur, nord i sud, orient i occident, A i B, senzill i complicat, lluny i a prop, davant i darrere, lletres i ciències, pregunta i resposta, companyia i solitud, bonic i lleig, arribar i marxar, hola i adéu, viure i morir, plorar i riure, dins i fora, passat i futur, corba i recta, obert i tancat, so i silenci, música i soroll, llum i foscor, realitat i ficció, sentits i raó, sexe i amor.

Som duals. O potser no? O potser sí. Qui sap? Però potser caldria pen-sar-hi, oi? O millor no? O millor sí.

Estic emparanoiat, qui em desemparanoiarà? El bon desemparanoiador que em desemparanoï, bon desemparanoiador serà (i li donaré les gràcies, xq encara que no ho sembli, porto molt de temps menjant-me el tarro amb això).

Avui toca parlar de cinema

Anar al cine sempre ha estat una de les meves grans passions, tothom que em conegui bé ho sap. Hi va haver una època en que, per a mi, quedar era sinònim d'anar al cine. Fins q un dia me'n vaig adonar de lo car que era i de que, sovint, era dificil posar-se d'acord sobre quina pel·licula veure i acabaves pagant x veure la cutrada que el teu millor amic volia veure.

Doncs bé, vet aquí que avui us vull fer una llista de recomanacions fílmiques:

Si us agraden les películes europees amb un cert toc dramàtic i amb essència romàntica, si sou uns apassionats de la música o si us agraden les pelis q jo n'hi dic "d'escola", algun dia heu de veure Los niños del coro, una de les millors pelicules q he vist mai. La varen fer l'altre dia per la tele.

http://www.youtube.com/watch?v=n_pwj-kysO0

Si us interessa conèixer la història, el passat, entendre la política actual observant l'antiga, si us interessen els drames humans però colectius, em va alucinar el recent descobriment per part meva del film Soldados de Salamina, basat en la novela homònima. Memòria històrica, ara q sembla q està tant de moda.

http://www.youtube.com/watch?v=riXtkBFfIe4

Si us agrada conèixer el que passa al món de forma rigurosa i us agraden les pelis q us transporten perfectament a una situació determinada, el dramíssim Gomorra us durà a conèixer la Itàlia més desconeguda, recòndita i fosca. La mafia és molt més forta del que ens pensem i la peli t'ho demostra cruament. No apta per ments hipersensibles.

http://www.youtube.com/watch?v=AFjQhr5F13I

I finalment, si voleu gaudir del romanticisme més convencional a l'estil americà, però amb un tall un pèl independent, aquest mateix divendres s'ha estrenat als cinemes espanyols My blueberry nights. No us en puc dir massa cosa perquè encara no l'he vist, però us puc assegurar q serà millor q la super-producció hollywoodiana i taquillera de Crepúsculo (peli dirigida sobretot a la massa adolescent i de contingut extremadament superficial).

http://www.youtube.com/watch?v=0A4zB3JKIJU

Em podria passar hores fent-vos moltíssimes més recomanacions cinematogràfiques, però crec q x avui ja n'hi ha prou. Si algú ja n'ha vist alguna o en veu alguna q comenti, digueu la vostra.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 4

Recordeu totes les propostes q us he anat fent: quin títol li posaríeu a la història? quin títol posaríeu a cada capítol? Com continuaríeu la història si fos vostra? Com creieu q continuarà?

Si trobessiu quelcom q no us agrada també m'ho podeu fer saber.

Amb aquest capítol arribem a la meitat de la història, així és q a partir d'ara ja no us tornaré a deixar aquest missatge pesat al principi, però sapigueu q encara q no el posi segueix vigent.

____________________________

- Sí?
- Hola Pep, sóc en Joan, què tal tot?
- Home, Joan! Quant de temps, company! Mira., anar fent... i a tu com et prova?
- Bé, bé, faig el que puc... El fer-se gran, ja se sap...
- Què vols dir? Suposo que estaràs bé, oi?
- Bé...
- Au va! No em vinguis amb romanços!
- Bueno, és igual... deixem el tema, que jo et trucava per una altra cosa.
- Digues... t’escolto.
- Fa uns dies que em ronda la idea de tornar a pujar cap al Montseny, a recordar belles escenes d’infància. Ja li vaig comentar l’altre dia a en Quim... Què et sembla, t’hi apuntes? T’hi veus amb cor?
- Oi tant, oi tant! Ja saps que per mi, tot el que sigui sortir de la capital i veure natura... Què aniríem a Can Grau?
- No, no. No ha estat pas idea de la Remei aquesta trobada... de fet només serà una trobada d’homes, de vells companys de caceres i fatigues, què et sembla? La Remei no n’ha de fer res d’això!
- Caram, noi! Sí que ho tens clar!
- Puc comptar amb tu, doncs?
- És clar que sí, Joan!
La conversa segueix uns instants i després queden per veure’s el proper diumenge amb tota la colla, amb tots els nens que varen viure la postguerra al Montseny i que ara ja no són tan nens, amb tots els nens que havien jugat amb armes de joguina mentre els seus pares lluitaven amb armes de veritat per fer la revolució.
Però en Joan ara no està per revolucions ni per bestieses. Fa massa dies que ha vist clar el seu problema i avui s’ha aixecat ja per fi amb ganes d’afrontar-lo amb energia, amb vitalitat i amb coratge. És per això que ha decidit tornar al Montseny (la terra on es va criar) amb els amics d’aquella infància que sonava al compàs dels afusellaments, a recordar, a observar tots els tons del verd que ja deuen estar apareixent i la poca neu que encara quedarà als cims (sap que potser serà l’últim cop...).
Ahir a la nit, mentre ho començava a comentar amb l’Eulàlia i li deixava intuir que no volia que els acompanyés, ja pensava en quina ruta seguirien, en els llocs que no s’havien d’oblidar d’anar, en quines converses tindrien, en lo feliços que serien...
Però no havia pensat en una cosa, ni ho havia dit a cap dels seus cinc companys (només en Quim ho sap): que ell està gairebé cec.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 3

I seguim, us recordo que podeu proposar títols per cada capítol i per la història sencera a mida que la vagi penjant. Així mateix, també podeu exposar als comentaris com creieu que continuarà la història. També si voleu, podeu continuar la història (no com creieu que continuarà sinó com voldríeu que continués si fos vostra) a partir d'un cert punt al vostre blog, modificant-la tant com vulgueu però citant l'original.
________________________________

Acaba de tornar a casa esgotat, nerviós i enfadat amb sí mateix. Avui al restaurant de la Remei les coses no han anat gaire bé... Ara és a casa, sol, i ho va recordant mentre sent el tic-tac del rellotge del menjador. És davant del piano i es mira les tecles amb recel. Qualsevol que el veiés, diria que simplement està meditant, però en el fons té una tristesa que el crema per dintre. Avui ha fet setanta anys i ella li ha proposat que toqués una mica al seu local, com abans feia cada nit i ara només fa de tant en tant.
De sobte deixa caure el puny tancat sobre el piano amb violència: s’escapa un soroll esgarrifós i la cambra s’omple de vibracions dissonants.
- Per què? Vull veure-hi bé! No vull ser inútil la resta de la meva vida!!!!
Llàgrimes i més llàgrimes. I es desmorona damunt del piano. I el piano emet queixes i laments paral·lels als del seu cor.
De sobte aixeca el cap i veu un sobre de color blau cel damunt del prestatge. Decideix rellegir el seu contingut:

Estimada Remei,

Des del primer dia la teva mirada va ser un encís. El meu cor es va afeblir i jo només feia que cercar la màgia dels teus somriures. Sé que saps el que et vull dir, sé que ja tens pensada la resposta. Em diràs que només sóc un amic, però jo vull sentir-ho dels teus llavis, vull que m’ho diguis i m’abracis, que m’omplis d’aquella suau fragància teva encara que després hagi de plorar la teva negativa.
Però ara digue’m, què serien les nostres vides sense tenir-nos l’un a l’altre? Ens coneixem des que érem petits, recordes? Tu eres la pobre nena orfe i jo el nen que et volia ajudar... Quan penso en tot el que tu em vas arribar a ensenyar penso que la balança era desequilibrada des del primer moment. Tu estaves sola, però tenies la música (aquell violí teu...), jo notava que estava bé, però que em faltava quelcom... series tu?
Em faltes, Remei, ets la part que falta per completar la meva ànima, però no sé si el teu cor sabrà acceptar tants afalacs venint de mi, que no tinc més que 19 anys. Tu segurament ja hauràs triat marit i serà algun home fornit del Montseny. Però si així fos, jo no deixaré mai d’estimar-te.

Joan

“Com ha canviat la meva vida des de llavors”, pensa. “La Remei es va casar amb un enamorat de la cuina i va deixar la música, jo em vaig casar amb el que ella havia deixat en mi... les notes, els pentagrames, les classes de solfeig...“
“Aviat la Remei i el seu marit varen obrir un restaurant al carrer Princesa on es feia música de jazz per la nit i jo, disposat a no rendir-me mai, vaig entrar de col·laborador (cada nit de dilluns a dijous a tocar el piano).”

I, de fet, això ha anat a fer aquesta nit: després d’un temps d’estar a casa, la Remei l’ha convidat a tocar el piano amb l’acompanyament d’ella al violí. Ella no se’n recordava massa i al principi ha desafinat una mica però ell... ell l’ha cagada estrepitosament: amb tanta foscor a la sala, s’ha adonat que no veia les notes i... com a bon músic de jazz ha sabut improvisar, però aviat també se li ha ennuvolat la vista i s’ha embolicat també entre les tecles del piano. Ella l’ha animat a continuar, però finalment ell ha començat a tocar amb despreci, carregat d’odi i ella l’hi ha demanat que parés, que a la clientela (la fotuda i maleïda clientela) no li agradava l’interpretació.
Aleshores ell no ha pogut resistir i els ha cridat a tots:
- Què passa? No hi veig bé, saben?