CAPÍTOL 5
- Què ha passat? Qui és el ferit? Apartin-se si us plau...
- Sóc jo, sóc jo. Ai! Quin dolor...
- M’han dit que era una urgència... On s’ha fet mal?
- A la cama, a la cama, s’ha pegat una patacada de mil dimonis!
- Si, si, a la cama... Crec que no em puc moure...
- Oi tant que es pot moure! Com es diu vostè?
- Joan, em dic Joan. Em podrà curar, doctor?
- Ha sortit rodolant d’una forma... I hem tingut tots un esglai! Imagini’s si hagués caigut pel precipici...
- Li fa mal aquí?- No, no, més avall...
- Aquí?
- Aaaai! Ma cagum Déu, quin maaaal!
- No es preocupi senyor Joan, em sent? Tot anirà bé. Quants dits veu aquí?
- Prou bromes i romanços, doctor, miri’m la cama que és el que m’ha de mirar, coi!
- No és pas cap broma! A veure, vostè ha tingut una caiguda forta i a part del cop a la cama s’ha pegat un cop al cap, per tant cal examinar que tot, estigui bé.
(aquell “tot” li sona tan profund a en Joan que es queda sense paraules)
- En Joan no hi veu gens bé, no s’esforci...
- És cec?
- Vol fer el refotut favor de mirar-me la cama! Sí, sóc cec, he caigut perquè no he vist bé el desnivell, però ara el que em fa mal és aquest os d’aquí...
(el metge s’ha quedat paralític, no sap què fer)
- Però continuï! Que no veu en quin estat es troba el nostre amic?
- D’acord, d’acord, aquí li fa mal?
- Aai! Cabr... que bonic que és el paisatge.
- Provi de doblegar la cama una mica. Pot? Sent alguna molèstia en fer-ho?
- AAAh! Em fot molt mal, doctor! No podem anar a l’hospital?
- Si, però per anar-hi vostè s’haurà d’aixecar, i si no pot?
- Que no porta una camilla, cony?! Doncs posi’l a la camilla i portem-lo a la furgoneta...
- Bé... si vostès ho volen així, doncs fem-ho...
Torna a estar tancat en una cambra d’hospital. Als peus del llit una tauleta sosté un gerro amb un ram de tulipes que li ha fet portar la Remei en quan ho ha sabut (i ni tan sols ha aparegut per allà). Ara pensa en tot el que van xerrar en la sortida d’ahir abans que ell no caigués. Recorda també les olors del Montseny, la fredor de la neu a les seves mans, la feblesa dels seus cors en trepitjar les ruines del que havia estat un campament de revolucionaris, la visió de la fossa comuna on estaven enterrats els pares d’en Quim, de la Remei, el tiet de l’Eulàlia, uns senyors aragonesos que ell recorda vagament, tots afusellats i enterrats allà, ben juntets.
Però, de sobte, la quietud de la sala es trenca. L’home que té al seu costat comença a cridar. No s’hi ha fixat fins ara, que el sent dir quelcom en castellà, com si ho estigués somiant en veu alta. Què deu dir? Què el deu turmentar d’aquesta manera?
- Vosotros... por rojos... por masones... a los calabozos! Sinvergüenza! Te daba... por separatista! ... vencerá... nacionales... viva España!
No ha entès tot el que deia, però la cantarella li sona bastant: un vell militar feixista. Retirat i desvariant, com algun dia acabaria tota aquella gent. Just en aquell moment entren l’Eulàlia, en Quim i un noi jove.
- Com estàs, Joan? Crec que hauríem de parlar...
- Marxista de mierda! Encerradla!
- Què diu aquell ara? Qui és aquell home?
- Res, repapieja... i parla en somnis... Què em volies dir, Eulàlia?
- Em sembla, Joan, que et cal algú que estigui amb tu durant el dia, per ajudar-te...
- Però...
- No hi veus bé, Joan. I aquest noi, en Sergi, es tindrà cura de tu, tindrà cura de que tot et vagi bé, de que no et passi res... T’apreciem molt, Joan, no volem que et passi res...
- Però és que jo...
- Viva el Caudillo!
- Puto boig... Calli, home calli!
- És que jo ja em sé cuidar sol! Ja sóc grandet, no creieu? No necessito ningú que em persegueixi tot el dia preguntant-me si estic bé!
- Joan, sé que és dur d’acceptar...
- Estàs cec, Joan...(ell de cop odia al que havia estat el seu millor amic)
- No es preocupi, senyor Joan, que tampoc li donaré molt la tabarra... i a les nits el deixaré ben tranquil...
- Odio aquests ulls, odio estar cec, us odio i odio la meva puta vida! No sabeu el que és, no sabeu el que és, de veritat...
I en Joan arrenca a plorar, desconsoladament.
CAPÍTOL 6
Avui ha tornat a Sant Pau per primer cop amb bastó i com que en Sergi no l’ha pogut acompanyar, l’han acompanyat l’Eulàlia i el Quim i allà, per sorpresa seva, s’han trobat amb el Pep i la Remei i el seu marit. Tots han anat a veure’l i encara no comprèn ben bé perquè. Però... pensant-ho bé, arriba a la conclusió que li és igual.
Han passat cinc o sis mesos. Ara tots tornen a ser a l’Avinguda Gaudí, aquest cop asseguts en una terrasseta prenent un refresc sota el sol d’un matí gairebé estiuenc. Fa massa calor. La Remei pensa en com pot ser que ningú més se n’adoni. O qui sap, potser només sigui una sensació seva...
En Joan tasta el suc de taronja amb parsimònia. No el veu, però el seu gust un pèl àcid el reconforta mínimament. De sobte sent quelcom que no acaba d’entendre però es deixa guiar pels impulsos i cerca la mà de l’Eulàlia per agafar-la amb delicadesa. Tots estan callats. El silenci podria semblar tens però no ho és gens. Ara passen uns turistes xerrant. En Joan s’entreté, tranquil, a escoltar la seva conversa, a intentar endevinar en quina llengua deuen parlar i què deuen dir.Italià. Se n’adona al mateix temps que troba, per fi, la mà de la seva amiga. La pren suaument amb la seva mà esquerra i amb l’altra agafa amb més força el seu bastó de cec. Fa poc mes de quatre setmanes que ha d’anar amb bastó. La seva vida ja és grisa, d’un color gris fosc massa horrible per descriure.
- En què penses, Joan?
- En res, Eulàlia... i en moltes coses a la vegada...
- Què t’ha dit el metge?
- Res que vulgui recordar, Pep... Sabeu què pensava ara?
- Digues...
- En una bonica cançó que vaig sentir una vegada... crec que els primers dies que el Sergi estava amb mi... si, me la va ensenyar ell, jo no l’havia sentit mai... era en anglès... i feia algo així: hope there’s someone, who’ll take care of me, when I die. I després deia... oh I’m scared of the middle place, between light and nowhere...
Es fa el silenci. Tots el miren, inconscients de que ell no veu a ningú. No entenen a què ve això, però el deixen continuar:
- Pensava també en que l’altre dia li vaig donar dos sobres blaus a la filla d’en Sergi. Dos sobres que ella no pot entendre però que espero que vosaltres si que entendreu quan sigui el moment. Em va prometre que us els guardaria i us els donaria en l’instant precís. Quina felicitat que té aquella nena! Quins set anyets més ben portats!
- Joan, carinyo... què et passa? Ho has d’afrontar... la vida està plena de sucre, però de vegades ens fa tastar la sal, comprens?
- No m’agrada menjar amb sal... I aquesta conversa és absurda...No tinc ganes d’esperar al Sergi... si algú em vol acompanyar... sinó marxaré jo sol a casa, tranquils que no em passarà res.
- Joan, vols que t’acompanyi?
- No cal Quim, gràcies, de debó... crec que tinc ganes d’estar sol, crec que vull plorar...
- Els amics no estan aquí per riure... pots riure amb qualsevol, Joan, plorar només ho pots fer en companyia d’un veritable amic...
- Marxo. Fes el que vulguis... Remei, on ets? M’agradaria fer-te una abraçada... si el teu home m’ho permet, és clar...
- No diguis bajanades, sóc aquí... estimat... per tot el que necessitis...
S’abracen. Instants després ell marxa amb el Quim, agafats de la mà, sap perfectament que necessita aquella mà, aquella guia, aquella gran amistat, encara que mai ho confessarà a ningú.
