Text del blog I per què?

Som racionals?
És obvi que no podem dividir-ho tot en conceptes oposats i quedar-nos tan feliços, però de vegades ho fem, així que permeteu-me fer-ho avui també a mi:
Sempre ens han dit que els humans som els únics éssers racionals. Tants filòsofs ho han dit d'una manera o d'una altra! I tanmateix, fins a quin punt és cert?
A part de totes les elocubracions possibles sobre el fet de si som o no "els únics" i sobre la suposada superioritat que això ens dóna, com creuen alguns; som racionals? De veritat? Quan? Quan ens enamorem? Quan juguem? Quan riem sense parar? O quan fem l'amor?
Hi ha altres casos en que també perdem tota la racionalitat que ens caracteritza, però no són tan bonics i sovint se'ls associa a la bogeria: quan algú mata, per exemple.
Però clar, resulta molt fàcil separar el món: aquí els racionals i allà els irracionals, ha matat, és irracional (és un boig), ha fet quelcom diferent al que fa la majoria de la gent, és irracional. Però, i si no fos així? Acceptar-ho és dificil, implica acceptar que tots tenim un punt d'irracionalitat (per a bé o per a mal) i, en certa mesura, destruir la divisió entre nosaltres i els que anomenem bojos, això seria acceptar que qualsevol de nosaltres també pot cometre una bojeria i acceptar això fa por.
A més, hi ha un altre element clau en tot això que sempre s'oblida. Un dia un professor em va dir que Descartes, amb la seva famosa frase (Gogito, ergo sum) s'equivocava en part perquè oblidava una part de l'espècie humana. Si només existeixen els que pensen, tal com aquest home postulava, si només existeixen els (diguem-ne així) purament racionals, què passa amb els que tenen síndrome de Down o algun tipus de demència senil? I amb els nadons que encara no han desenvolupat l'art de pensar?
Bé, només una petita visió del tema i un consell: no negueu la vostra part irracional, aprofiteu-la i feu-la servir tant com pogueu.

Textos del blog de Quin goig

Promesa Poètica
Hi ha qui es passa tota una vida somiant en publicar quelcom. També hi ha qui té tant talent que als divuit anys ja publica. Aquest és el cas de la Laura Gonzalez Ortensi, una jove poetessa empordanesa que, després d'haver crescut literàriament des del seu racó de Relats en Català
(http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_relats_autor&rp_autor_id=252367), ara publica el seu primer llibre de poesia: Preludis de silenci.
Un llibre que us recomano de tot cor i no només perquè ella sigui una amiga, sinó perquè val la pena realment. I si no em creieu, jutgeu vosaltres mateixos:
___
Bressola'm
Bressola'm. L'ullal del depredador m'assetja.
La teranyina m'estreny: sóc indefensa.
Aquest tel fi que va abrigant-me els ulls
el palpes tan bé com jo, potser el tems.
Ara bressola'm. Torno a ser infant. Ric.
Vivim. Ens complementem en un acte
de paràsits sorprenentment legítim.
Per un instant el record ens nodreix
amb la saba lluent de l'esperança.
____
Et preguntaràs per què et dedico aquest espai avui, Laura. Doncs perquè tot i q fa poc q et conec, sé q t'ho mereixes i veig en tu una promesa poètica i sobretot futur. Un futur per seguir-nos enlluernant amb els teus versos.
I també perquè la dedicatòria que em vas fer al llibre anava amb data d'avui. ;)

Una pel·licula que tothom hauria de veure
http://www.youtube.com/watch?v=5tgI2tUGTyY
El Caballero Oscuro, la segona entrega de Batman del director Christopher Nolan, fou tot un descobriment per a mi i des que la vaig veure no he parat de recomanar-la efusivament. Dic que fou un descobriment perquè inicialment no pensava veure-la (no solen agradar-me les pel·licules on només hi ha acció i més acció i violència perquè si), però quan vaig sortir del cinema els vaig donar les gràcies als meus amics per haver-hi insistit.
Em va sorprendre la magnífica combinació d'acció amb filosofades, d'hòsties i de moments reflexius distribuits a parts iguals al llarg de tot el film, tot enllaçat per la genial interpretació de Heath Ledger en el paper de Joker.
Valgui com a demostració de tot això una de les parts (per a mi) més emocionants (bé, l'adjectiu emocionant no li fa justicia, és més que emocionant) de tota la peli:
http://www.youtube.com/watch?v=SgW9pBmsu5U
El cas és que l'he recordada perquè ahir la vaig tornar a veure. No sé quants cops l'haureu vist (un amic meu l'ha vist 6 cops, jo només 2) però us en recomano molt una segona visió. El primer cop tens la ment molt fixada en la trama, per no perdre't. El segon, veus tota la profunditat d'algunes escenes, veus més enllà i penses. I t'adones que aquest film és art.

Textos del blog de Divagacions d'un aspirant a filòleg

Llengua i/o dialecte?
Sovint els limits entre llengües i dialectes no són gaire clars. Sovint barregem erròniament lingüística amb política i/o amb sentiments i llavors es crea el caos.
Però clar, llavors com fer-ho? Com establir la diferència entre una cosa i l'altra? Segons el nombre de parlants? Segons les característiques morfològiques? Segons la "importància" cultural?
Si responguéssim a aquestes preguntes i trobéssim un criteri únic ens seria més fàcil delimitar. Podríem assegurar quantes llengües pròpies es parlen a l'Estat espanyol i quants dialectes. Podríem assegurar quantes llengües romàniques hi ha i quants dialectes. Si si, això encara avui en dia no és del tot objectiu quan ho diem.
Per aquells que no m'entengueu, què em direu si us dic que l'aragonès i l'asturià són dues llengües d'Espanya? Com considerareu el "silbo gomero" si és que mai n'heu sentit a parlar? I el cantabru? I l'aranès? I el mirandés? O fins i tot el caló? Tots aquests són llengües o dialectes o què són?
La lingüística s'ha fixat sovint en la (pre)potència socio-cultural d'alguns parlars per afavorir-los tant o més com ho ha fet la política. La gent, a més, ha sentit moltes barbaritats sobre les llengües, fins al punt de donar a la paraula "dialecte" un sentit perioratiu que realment no té ni hauria de tenir mai.
Aclarim doncs els conceptes amb un clar exemple: l'espanyol és una llengua com el català (al mateix nivell, cap de les dues és millor ni pitjor), dins la qual hi ha diferents dialectes geogràfics (també al mateix nivell entre si i sovint agrupats en grups dialectals). A més, l'espanyol conviu a certs llocs amb altres llengües en situació del q anomenem "diglòssia". En aquests llocs, per posar un exemple direm Astúries, podem trobar el dialecte espanyol d'Astúries (espanyol amb paraules o pronunciació una mica diferents de l'estàndard) i la llengua asturiana (amb una gramàtica i una expressió diferenciada de l'espanyol).
Espero amb això haver donat un mínim d'informació per sensibilitzar i per afavorir la riquesa que dóna el bilingüisme.


Males traduccions
De vegades va bé saber idiomes:L'altre dia el meu pare va decidir fer quelcom diferent per dinar: cuscús.No tinc la recepta a mà per indicar-vos exactament el que hi deia, però el cas és q estava en diversos idiomes: francès, anglès, alemany i espanyol. I el meu pare em va dir: "No s'enten gaire com ho explica però ho he fet ccom he cregut que s'havia de fer"Vaig llegir-me les intruccions en espanyol per veure què entenia i, evidentment, no ho vaig entendre massa bé. Llavors vaig pensar de llegir-ho en francès i anglès per veure si així ho entenia millor. Ràpidament vaig descobrir que en aquests dos idiomes hi havia quatre frases/fases i en espanyol només tres. No sé alemany però vaig veure que també hi havia quatre frases. "Que estrany..." vaig pensar. Seguint llegint vaig veure com una expressió francesa havia estat traduida a saco a l'espanyol, cosa que encara complicava més la comprensió. No recordo exactament quina expressió era però, perquè us feu una idea, és com si tradueixo el concepte "blat de moro" a l'espanyol i dic *"trigo de moro".Conclusió de tot això: com que prefereixo no explicar-vos com va quedar el cuscús, si que us diré que sempre que pogueu aneu directament a l'original, que les traduccions poden ser mooolt patètiques.

Textos del blog de Revolucions petites

GAL EZ !
Sovint dóna la sensació de retrocedir en el temps al sentir certes noticies. I concretament, els darrers mesos quan llegeixo noticies sobre Euskadi donen la sensació de tornar a l'època dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) o fins i tot a l'època repressiva de la transició.
ETA és un grup extremament violent, això no ho pot negar ningú. Però l'Estat espanyol també ho és, últimament més que en els darrers anys. Podria parlar de la llei de partits que es van treure de la maniga per ilegalitzar a qui els convenia, podria parlar del tancament de herriko tabernas només pel fet que en aquestes hi haguessin fotos de presos, podria parlar de la policia vigilant cada festa major i impedint que es gaudeixi, podria parlar de la desaparició del pres Jon Anza que algunes fonts diuen q ha estat torturat x la policia i q mesos després de la seva detenció no se'n sap res (serà que potser el van executar en un pais on la pena de mort es ilegal? qui sap).
Podria parlar d'un munt de coses, però em centraré en l'Aste Nagusia, les festes majors de Bilbao. D'entrada tot començava ja de manera polèmica: l'escollida per llençar el txupinazo d'inici de festa era la germana d'un pres etarra. El PP i el PSOE van demanar que fos algú altra qui llancés el txupinazo durant alguns dies i finalment aquesta dona va rebre un sobre amb una bala i la seva foto a dins. Evidentment ho va denunciar i va acabar llençant el txupinazo sense la presència de PP ni PSOE a l'inici de festa.
Però la festa tampoc va començar bé. Hores abans s'havia iniciat una manifestació al centre que en teoria la justicia havia prohibit. La policia la va reprimir amb diverses càrregues, dispersant a la gent i movent-la d'una punta a l'altre del barri cèntric. Així, quan va començar la festa, la manifestació encara era per allà i mentre els manifestants cridaven contra la policia entre gent q només volia celebrar la festa va sonar el txupinazo (un petard molt fort) que va espantar a tothom (alguns nens preguntaven si hi havia hagut una bomba)...
Les festes i les manifestacions han continuat en paralel. Avui un home de 85 anys ha rebut una bala de goma a la cara. UPyD ha demanat que es suspenguin les festes perquè els "radicals" estan "destrossant-ho tot". Però la festa segueix, amb repressió o sense. Amb ferits i detinguts o sense ells.
Les coses no són com haurien de ser però no ens callaran. La informació no sortirà a cap televisió nacional però no ens callaran. Escric això dolgut, sincerament. Em dol veure com l'Estat que em governa utilitza Euskadi com a laboratori i justifica la violència contra tota una societat per contrarestar (?) la violència d'un grup terrorista.
Espero no ser tatxat de terrorista ni ser ilegalitzat per mostrar aquest dolor.

S'apropa un nou 14 d'abril
I de nou direm "Visca la República!"
El moviment republicà pot semblar de quatre bojos que s'avorreixen i que reivindiquen coses estranyes que van existir fa molts anys. Aquesta és la visió generalitzada i fins i tot la que ofereixen alguns mass media.
Però no és pas així. No volem que el nostre Estat sigui una república per no res, volem que ho sigui perquè creiem fermament en una de les bases de la democràcia: la igualtat. De fet, fins i tot podríem dir que creiem en general en la democràcia perquè, és que algú que doni suport al paper de la monarquia pot creure alhora en la democràcia?
Sempre ens han dit que la democràcia es basa en la igualtat i en el poder d'uns liders escollits pel poble. Qui pot justificar la concordança de la monarquia amb aquesta definició?
El ciutadà Juan Carlos de Borbón i Borbón-Dos Sicilias no és actualment un ciutadà qualsevol com hauria de ser. El seu càrrec mai ha estat electe, ni tan sols consultat, ans imposat per un règim que no va fer precisament gaire bé per la democràcia en aquesta terra. I ho entenc, la monarquia no s'ha basat mai en eleccions (primer principi antidemocràtic) però a l'Estat espanyol ni tan sols s'ha basat en cap consulta popular. Per què? Doncs per una transició feta depressa i amb molts dels "vencedores" per entremig.
Ara no m'entretindré a criticar la transició, tranquils. Amb el passat ja no s'hi pot fer gran cosa, cal pensar en el futur. I és per això que aquest dimarts 14 d'abril tornaré a sortir, per demanar quelcom tan de calaix com que en tot lo oficial hi desapareixi la paraula "Reino" i hi apareixi la de "República".
I us animo a fer el mateix, a sortir, si us sembla injusta la figura de la monarquia, no us quedeu de braços creuats, fem que creixi el moviment.
.
I encara un últim apunt: per estar en contra del sistema monàrquic no cal pas estar en contra de la persona que ostenta el càrrec, penso que cal diferenciar-ho clarament i, sobretot, no cremar fotografies, no dirigir l'odi cap a algú que no se'l mereix.
.
Salut i revolta!

ORGANITZACIÓ

La vagància pot amb mi, ho he de reconeixer. Així doncs, a partir de parlar-ho una mica amb el Rafa i l'Olga (gràcies pels consells) i de pensar-hi jo mateix, faig una nova reestructuració dels blogs: eliminaré els quatre que vaig crear i en penjaré els escrits que vaig posar-hi tots aquí per tal que no es perdin (no m'agrada que res del q escric, ni que sigui una xorrada, quedi perdut x ves a saber on). A més mantinc (obviament) els blogs colectius on participo, tant el de l'assemblea de filologia com el del taller de sants i n'inicio un de nou en comú amb el Pablo i l'Elmer, inspirat pel de l'Olga, en Rafa i els seus van iniciar fa un temps. Per altra banda, no sé si seguiré amb aquest blog o simplement el deixaré aquí com a record i en començaré un de nou amb tot tipus de temàtiques que em comprometo a actualitzar regularment.

Així doncs, quedaríem en que, dels 7 blogs on participo, en trec 4 i n'afegeixo 2. Aquest restarà inactiu (ara només hi afegiré el q tenia en els 4 q elimino), el de Filologia i el del Taller aniran fent entre tots els q hi participem (el segon bastant més actiu que el primer), el blog a 3 bandas inicia amb bon peu i el nou q començaré a nivell particular, quan el comenci penjaré el link com a comentari a aquesta entrada.

www.bloga3bandas.blogspot.com

www.tallerdesants.blogspot.com

Apa, gràcies x tenir paciència amb mi i gràcies per llegir-me!