2

El Bé i el Mal, el blanc i el negre, sí i no, a dalt i a baix, l’esquerra i la dreta, tu i jo, la nit i el dia, la lluna i el sol, el calor i el fred, l’amor i l’odi, els forts i els dèbils, els llestos i els tontos, dolç i salat, home i dona, vell i jove, ric i pobre, mar i muntanya, camp i ciutat, obrer i burgès, ample i estret, gruixut i prim, sec i mullat, tou i dur, nord i sud, orient i occident, A i B, senzill i complicat, lluny i a prop, davant i darrere, lletres i ciències, pregunta i resposta, companyia i solitud, bonic i lleig, arribar i marxar, hola i adéu, viure i morir, plorar i riure, dins i fora, passat i futur, corba i recta, obert i tancat, so i silenci, música i soroll, llum i foscor, realitat i ficció, sentits i raó, sexe i amor.

Som duals. O potser no? O potser sí. Qui sap? Però potser caldria pen-sar-hi, oi? O millor no? O millor sí.

Estic emparanoiat, qui em desemparanoiarà? El bon desemparanoiador que em desemparanoï, bon desemparanoiador serà (i li donaré les gràcies, xq encara que no ho sembli, porto molt de temps menjant-me el tarro amb això).

Avui toca parlar de cinema

Anar al cine sempre ha estat una de les meves grans passions, tothom que em conegui bé ho sap. Hi va haver una època en que, per a mi, quedar era sinònim d'anar al cine. Fins q un dia me'n vaig adonar de lo car que era i de que, sovint, era dificil posar-se d'acord sobre quina pel·licula veure i acabaves pagant x veure la cutrada que el teu millor amic volia veure.

Doncs bé, vet aquí que avui us vull fer una llista de recomanacions fílmiques:

Si us agraden les películes europees amb un cert toc dramàtic i amb essència romàntica, si sou uns apassionats de la música o si us agraden les pelis q jo n'hi dic "d'escola", algun dia heu de veure Los niños del coro, una de les millors pelicules q he vist mai. La varen fer l'altre dia per la tele.

http://www.youtube.com/watch?v=n_pwj-kysO0

Si us interessa conèixer la història, el passat, entendre la política actual observant l'antiga, si us interessen els drames humans però colectius, em va alucinar el recent descobriment per part meva del film Soldados de Salamina, basat en la novela homònima. Memòria històrica, ara q sembla q està tant de moda.

http://www.youtube.com/watch?v=riXtkBFfIe4

Si us agrada conèixer el que passa al món de forma rigurosa i us agraden les pelis q us transporten perfectament a una situació determinada, el dramíssim Gomorra us durà a conèixer la Itàlia més desconeguda, recòndita i fosca. La mafia és molt més forta del que ens pensem i la peli t'ho demostra cruament. No apta per ments hipersensibles.

http://www.youtube.com/watch?v=AFjQhr5F13I

I finalment, si voleu gaudir del romanticisme més convencional a l'estil americà, però amb un tall un pèl independent, aquest mateix divendres s'ha estrenat als cinemes espanyols My blueberry nights. No us en puc dir massa cosa perquè encara no l'he vist, però us puc assegurar q serà millor q la super-producció hollywoodiana i taquillera de Crepúsculo (peli dirigida sobretot a la massa adolescent i de contingut extremadament superficial).

http://www.youtube.com/watch?v=0A4zB3JKIJU

Em podria passar hores fent-vos moltíssimes més recomanacions cinematogràfiques, però crec q x avui ja n'hi ha prou. Si algú ja n'ha vist alguna o en veu alguna q comenti, digueu la vostra.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 4

Recordeu totes les propostes q us he anat fent: quin títol li posaríeu a la història? quin títol posaríeu a cada capítol? Com continuaríeu la història si fos vostra? Com creieu q continuarà?

Si trobessiu quelcom q no us agrada també m'ho podeu fer saber.

Amb aquest capítol arribem a la meitat de la història, així és q a partir d'ara ja no us tornaré a deixar aquest missatge pesat al principi, però sapigueu q encara q no el posi segueix vigent.

____________________________

- Sí?
- Hola Pep, sóc en Joan, què tal tot?
- Home, Joan! Quant de temps, company! Mira., anar fent... i a tu com et prova?
- Bé, bé, faig el que puc... El fer-se gran, ja se sap...
- Què vols dir? Suposo que estaràs bé, oi?
- Bé...
- Au va! No em vinguis amb romanços!
- Bueno, és igual... deixem el tema, que jo et trucava per una altra cosa.
- Digues... t’escolto.
- Fa uns dies que em ronda la idea de tornar a pujar cap al Montseny, a recordar belles escenes d’infància. Ja li vaig comentar l’altre dia a en Quim... Què et sembla, t’hi apuntes? T’hi veus amb cor?
- Oi tant, oi tant! Ja saps que per mi, tot el que sigui sortir de la capital i veure natura... Què aniríem a Can Grau?
- No, no. No ha estat pas idea de la Remei aquesta trobada... de fet només serà una trobada d’homes, de vells companys de caceres i fatigues, què et sembla? La Remei no n’ha de fer res d’això!
- Caram, noi! Sí que ho tens clar!
- Puc comptar amb tu, doncs?
- És clar que sí, Joan!
La conversa segueix uns instants i després queden per veure’s el proper diumenge amb tota la colla, amb tots els nens que varen viure la postguerra al Montseny i que ara ja no són tan nens, amb tots els nens que havien jugat amb armes de joguina mentre els seus pares lluitaven amb armes de veritat per fer la revolució.
Però en Joan ara no està per revolucions ni per bestieses. Fa massa dies que ha vist clar el seu problema i avui s’ha aixecat ja per fi amb ganes d’afrontar-lo amb energia, amb vitalitat i amb coratge. És per això que ha decidit tornar al Montseny (la terra on es va criar) amb els amics d’aquella infància que sonava al compàs dels afusellaments, a recordar, a observar tots els tons del verd que ja deuen estar apareixent i la poca neu que encara quedarà als cims (sap que potser serà l’últim cop...).
Ahir a la nit, mentre ho començava a comentar amb l’Eulàlia i li deixava intuir que no volia que els acompanyés, ja pensava en quina ruta seguirien, en els llocs que no s’havien d’oblidar d’anar, en quines converses tindrien, en lo feliços que serien...
Però no havia pensat en una cosa, ni ho havia dit a cap dels seus cinc companys (només en Quim ho sap): que ell està gairebé cec.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 3

I seguim, us recordo que podeu proposar títols per cada capítol i per la història sencera a mida que la vagi penjant. Així mateix, també podeu exposar als comentaris com creieu que continuarà la història. També si voleu, podeu continuar la història (no com creieu que continuarà sinó com voldríeu que continués si fos vostra) a partir d'un cert punt al vostre blog, modificant-la tant com vulgueu però citant l'original.
________________________________

Acaba de tornar a casa esgotat, nerviós i enfadat amb sí mateix. Avui al restaurant de la Remei les coses no han anat gaire bé... Ara és a casa, sol, i ho va recordant mentre sent el tic-tac del rellotge del menjador. És davant del piano i es mira les tecles amb recel. Qualsevol que el veiés, diria que simplement està meditant, però en el fons té una tristesa que el crema per dintre. Avui ha fet setanta anys i ella li ha proposat que toqués una mica al seu local, com abans feia cada nit i ara només fa de tant en tant.
De sobte deixa caure el puny tancat sobre el piano amb violència: s’escapa un soroll esgarrifós i la cambra s’omple de vibracions dissonants.
- Per què? Vull veure-hi bé! No vull ser inútil la resta de la meva vida!!!!
Llàgrimes i més llàgrimes. I es desmorona damunt del piano. I el piano emet queixes i laments paral·lels als del seu cor.
De sobte aixeca el cap i veu un sobre de color blau cel damunt del prestatge. Decideix rellegir el seu contingut:

Estimada Remei,

Des del primer dia la teva mirada va ser un encís. El meu cor es va afeblir i jo només feia que cercar la màgia dels teus somriures. Sé que saps el que et vull dir, sé que ja tens pensada la resposta. Em diràs que només sóc un amic, però jo vull sentir-ho dels teus llavis, vull que m’ho diguis i m’abracis, que m’omplis d’aquella suau fragància teva encara que després hagi de plorar la teva negativa.
Però ara digue’m, què serien les nostres vides sense tenir-nos l’un a l’altre? Ens coneixem des que érem petits, recordes? Tu eres la pobre nena orfe i jo el nen que et volia ajudar... Quan penso en tot el que tu em vas arribar a ensenyar penso que la balança era desequilibrada des del primer moment. Tu estaves sola, però tenies la música (aquell violí teu...), jo notava que estava bé, però que em faltava quelcom... series tu?
Em faltes, Remei, ets la part que falta per completar la meva ànima, però no sé si el teu cor sabrà acceptar tants afalacs venint de mi, que no tinc més que 19 anys. Tu segurament ja hauràs triat marit i serà algun home fornit del Montseny. Però si així fos, jo no deixaré mai d’estimar-te.

Joan

“Com ha canviat la meva vida des de llavors”, pensa. “La Remei es va casar amb un enamorat de la cuina i va deixar la música, jo em vaig casar amb el que ella havia deixat en mi... les notes, els pentagrames, les classes de solfeig...“
“Aviat la Remei i el seu marit varen obrir un restaurant al carrer Princesa on es feia música de jazz per la nit i jo, disposat a no rendir-me mai, vaig entrar de col·laborador (cada nit de dilluns a dijous a tocar el piano).”

I, de fet, això ha anat a fer aquesta nit: després d’un temps d’estar a casa, la Remei l’ha convidat a tocar el piano amb l’acompanyament d’ella al violí. Ella no se’n recordava massa i al principi ha desafinat una mica però ell... ell l’ha cagada estrepitosament: amb tanta foscor a la sala, s’ha adonat que no veia les notes i... com a bon músic de jazz ha sabut improvisar, però aviat també se li ha ennuvolat la vista i s’ha embolicat també entre les tecles del piano. Ella l’ha animat a continuar, però finalment ell ha començat a tocar amb despreci, carregat d’odi i ella l’hi ha demanat que parés, que a la clientela (la fotuda i maleïda clientela) no li agradava l’interpretació.
Aleshores ell no ha pogut resistir i els ha cridat a tots:
- Què passa? No hi veig bé, saben?

Quatre mots d'amor per tu

No vull saber més de tu. Diuen que com més sabem d’algú més l’estimem. No vull estimar-te. Parla’m del que vulguis menys de tu, que jo t’ho explicaré tot sobre mi com en un últim intent subtil d’agradar-te. Un intent abocat al fracàs, no cal que m’ho diguis. M’aferro a una creença desesperada: algun dia t’agradaré o deixaràs d’agradar-me (no sé que és millor o pitjor).

No vull saber més de tu. Diuen que el desig alimenta el futur i que el que no vivim ens dóna més vida que el que ja hem viscut. Jo amb tu no he viscut res. Encara avui em pregunto si desitjo viure quelcom.

I la clàssica pregunta torna al meu cap: “això és amor?” No, potser sigui quelcom més estèril, més và, més confús, més carnal, més estúpid, més humà. No som perfectes i els nostres productes tampoc ho són: la perfecció no existeix, la publicitat i tu no sou més que miratges enganyosos enmig del desert.

T’estimo? No, m’agrades potser, però no hi ha més. No busquis més. No hi ha cap oasi al desert dels sentiments. I la llum és clara: la lluna plena m’ajuda a entendre certs sentits ocults d’aquesta part del món, d’aquesta part que tu (inconscientment) governes.

Algun dia t’agradaré (i podré dir les coses en comptes d’escriure-les) o deixaràs d’agradar-me (i oblidaré el teu nom). Algun dia...

_______________________________

Espero que ningú em mati per no continuar la història del senyor Joan... Podeu seguir llegint fins al capítol 4 a la web www.relatsencatala.cat

El text anterior a aquest: oblideu-lo, si us plau, feu com si mai l'haguessiu llegit.

PRÀCTICS I ROMÀNTICS

Vaig a fer-vos dues preguntes molt directes però potser una mica ingènues: creieu en l'amor? i en el sexe?

"I ara per quins set sous ens pregunta una estupidesa tan gran?" pensareu. Tranquils, no m'he tornat (més) boig, encara no deliro. Ambdues preguntes tenen molta relació amb una teoria meva que tot seguit passo a explicar-vos (i lamento fastidiar a alguns que volien seguir llegint la historieta sense títol, però em venia més de gust escriure això).

Si heu respost si a la primera pregunta i no a la segona: sou uns romàntics empedernits.

Si heu respost no a la primera i si a la segona: sou uns pràctics boníssims

Si heu respost si a totes dues: expliqueu-me el secret.

Si heu respost no a totes dues: plantegeu-vos-ho seriosament.

Aquesta espècie de test que us he fet és ben ingenu, ho sé, és un mer exemple. El que vull dir amb tot això és que hi ha persones que davant de qui els atrau actuen de forma pràctica, sense pensar molt, i aconsegueixen llur objectiu fàcilment i n'hi ha d'altres que actuen de forma romàntica, cavilant molt, i lloen llur objectiu eternament. N'hi ha que cada setmana es "lien" amb algú diferent i n'hi ha que cada setmana li escriuen un poema a la mateixa persona. N'hi ha que diuen "anem al llit?" i n'hi ha que diuen "t'estimo amb l'ànima". N'hi ha que han provat tant que ja no saben què provar i n'hi ha que han provat tant poc que no saben ni per on començar. N'hi ha que es diverteixen i n'hi ha que ploren. N'hi ha que en el fons se senten buits i n'hi ha que estant buits se senten plens. En definitiva, hi ha qui té sexe i hi ha qui desitja amor.

El problema potser sigui que els que desitgen l'amor també desitgin en menor mesura el sexe i els que tenen el sexe potser també desitgin l'amor. Bé, no sé pas qui hi surt perdent, el que si sé és que jo estic al segon bàndol i que la vida és massa complicada.

"Paren el mundo, que me apeo"

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 2

Segueixo amb la història. Recordeu que el joc que us vaig proposar des d'un principi és posar un títol a la història i un per a cada capítol que vagi penjant, així com mirar d'endevinar què passarà a continuació. Doncs bé, avui us en proposo un altre (però el primer segueix vigent eh!): si en teniu ganes, agafeu la història a partir d'un cert moment que trieu i feu-vos-la vostra, seguiu-la al vostre blog (sempre citant-ne l'original si us plau, però a partir del punt que l'agafeu podeu fer-hi tants canvis com vulgueu). I si en comptes d'agafar un punt de la narració voleu centrar-vos en algun personatge que hi apareix o en algun lloc i crear una història a partir d'ells, feu-m'ho saber també. La idea és aconseguir un relat que sigui colectiu i interactiu. Si teniu dubtes, ja ho sabeu, consulteu-me i jo miraré d'aclarir-ho tant com pugui.

________________________________________

En Joan i l’Eulàlia passegen tranquil·lament agafats de la mà per l’Avinguda Gaudí mentre el gèlid ventet hivernal els acaricia. A ambdues bandes van observant les tendes i les cafeteries de tota la vida on alguna gent passa l’estona i pel mig van trobant nens que, mentre juguen al pilla-pilla o a futbol, omplen el carrer de rialles. Penjant per damunt dels seus caps van veient tot un seguit de llums decoratives de Nadal que semblen voler guiar-los en la foscor de les últimes hores de la tarda.
Però l’Eulàlia sap que ara tot això en Joan no ho veu tan bé com ella. Li ha costat força d’acceptar-ho però, després de múltiples explicacions dels metges i les infermeres, ha acabat reconeixent que potser hi veu una mica pitjor i que caldrà ajudar-lo. Mentre camina al seu costat sent la seva respiració un pèl estressada i els seus passos vacil·lants. Li diu fluixet i a contracor que no es preocupi, que tot anirà bé però de sobte sent una forta pressió a la mà. El tacte li mostra el que el seu company sembla no atrevir-se a mostrar-li amb paraules. Ella intenta transmetre-li carinyo, paciència... però mai n’ha sabut i ell rebenta d’una forma inesperada:
- No puc més! Putes llumetes de Nadal! M’enceguen! Per què cony les hauran de posar?
- Calma, calma Joan... Què et passa? Digues-m’ho... Vols que parem a fer un cafetó i en parlem com dos adults que som? Fins ara jo no...
- Calla! El que em passa és que no hi veig bé, que no t’ho han dit els metges? Que no t’ho he dit jo, Eulàlia? El que em passa és que amb tantes llums de coloraines em desconcerto... la vista se’m torna borrosa i tinc por, tu no saps el que és... No saps el que és veure-hi borrós, Eulàlia! I saber que arribarà un dia en que no hi veuré de cap manera!
- Però tu...
- Jo... res. Quan penso en com van lluitar els nostres pares i tots els altres “maquis” en la postguerra... I total per a què? Per a què seguim tenint una societat absolutament capitalista que només gasta, gasta i gasta?
- Quines animalades dius! A què ve això ara?
- Res, només reflexionava... Tanta guerra, tanta revolució i tants ideals de llibertat per aconseguir una puta il·luminació nadalenca que, a més de ser ridícula, és caríssima i fot als que hi veiem malament...
En Joan no pot més i, sense pensar-s’ho dues vegades, frena i s’asseu en un banc. I pensar que ahir quan es va despertar se sentia tan segur... tant fort tot i saber el seu problema... Però ara que els metges li ho han confirmat, li han fet desenes de proves i, a més, ell ha sortit al carrer i ha comprovat que només veu llums arreu i poca cosa més... ara, se sent derrotat, desfet.
I només té forces per mostrar-li a l’Eulàlia un fals somriure, com de pallasso emborratxat, que s’esvaeix mentre recorda el blau dels seus ulls.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 1

Avui començo a presentar-vos aquesta història que vaig escriure el curs passat i que he anat retocant amb el temps. La història té un títol però deixeu-me jugar i fer-vos una proposta: a mida que aneu llegint cada capítol, aneu proposant quin creieu que podria ser el millor títol per la història i com avançarà (jo no us diré si l'encerteu o si no, ja ho anireu veient). Els que a la web de relatsencatalà hagueu pogut llegir els 4 primers capítols i sabeu el títol, no digueu res si us plau.

A partir d'ara aniré intercalant al blog capítols d'aquesta història amb altres textos.

_______________________________

Els ulls se li estan tancant. La nit se li fa feixuga i li recorda que ja és gran. Ja és gran, té canes i ja la son l’acompanya volent-li cloure els ulls, en aquesta hora fosca. Tanca el diari que estava llegint amb dificultat i se’l mira: un diari vell, notícies passades de moda i titulars estranys que ara li costen d’entendre. Se sent esgotat, fa figa mentre guarda el diari i se’n va al sobre dels somnis pensant que té mal de cap.
“Una aspirineta i cap al llit”, pensa, “un moment i seré als braços de Morfeu.” Però no, avui no, el que té no és un simple mal de cap i l’aspirina li fa pessigolles. Té quelcom més que no encerta a esbrinar, ja fa força dies que ho té. S’ha adonat que cada cop es cansa més llegint el diari, que quan toca el piano les negres i les corxeres juguen a amagar-se-li.
Ara ja és al llit. “Què m’està passant?”, pregunta a les parets. Tanca els ulls i anhela una resposta que sap que mai arribarà. Els minuts van passant i, finalment, el silenci es trenca amb uns roncs que omplen la cambra de breus esgarips.
_____
1 de gener. Gairebé les nou del matí. La sala grisa d’un hospital. L’Eulàlia es mira el cos adormit d’en Joan i el veu fràgil. Repassa mentalment tot el que ha passat aquesta nit de Cap d’Any i s’incomoda. Ara només desitja que ell es desperti per oblidar l’ensurt i anar-se’n a casa seva. Li farà el dinar i passarà tot el dia amb ell, ja ho té decidit.
No es pot treure del cap la patacada d’en Joan al sortir de casa la Remei. Que no ha vist els tres graons? Tan begut anava? No, però si només ha pres una o dues copetes de cava... I ara se’l mira i veu un home gran i savi: cabells majoritàriament blancs, cara amable de mirada bondadosa, un cos no precisament atlètic però en el fons ben cuidat, uns peus desitjosos de seguir caminant...
Per què no es desperta? Se li fa estrany el silenci tenint-lo al costat. Ell, un home que mai havia donat una treva, un descans a les paraules.
- Bon dia.
- Bon dia, Joan, com estàs?
- On sóc? M’han agafat ja com a conillet d’índies per fer proves nuclears?
- Au va! No diguis bajanades! Vas caure... sortint del pis de la Remei...
- Mm
- Jo crec que deuries beure una miqueta més del compte perquè...
- Estic a un hospital, Eulàlia? No diguis res, ja sé el que em passa...
- Com?
- Sí, ja fa sis o set setmanes que m’hi he fixat: cada dia hi veig pitjor... Me’n vaig començar a adonar un dia que llegia el diari abans d’anar a dormir...
- Ai, verge! No m’ho diguis això! Va, dorm una estoneta més, que t’anirà bé. Tanca els ulls... així, molt bé...

AVORRIMENT i altres sentiments

El que un dia vaig escriure a classe de filosofia:

Et veig i et sento caduc. La teva imatge em recorda classes mal donades, moments avorrits i sentiments de frustració. Ens dius paraules teòriques, mots perduts en racons llunyans de la memòria, idees abstractes que assaborim buides de significat. Mentre dormim amb els ulls oberts o ens perdem en converses surrealistes tu només sents la teva veu, i l’estudies, i tens ganes d’aplaudir-te la teva mediocritat casposa coberta d’or fals oxidat.
De tant en tant se t’escapa alguna frase lògica i comprensible que els nostres caps reben com saltant d’alegria. Després sospires i deixes anar una bafarada d’aire pudent (fumes massa i se’t nota el carajillo de primera hora) Aleshores t’adones que et pesa l’anell de l’Opus i que has de seguir impartint doctrina per aquella boca maleïda que tens sota el bigoti hitlerià.
M’aturo i et torno a observar amb calma: vas ben conjuntat però la teva dona no t’ha planxat la roba i es nota molt, però és clar, tu mai no la planxaràs (Per a què estan les dones sinó? Oi?). No ho faràs, com tampoc ens faràs el favor de demanar-nos l’opinió sobre res. El que dèiem: doctrina. I què faràs si a algú (d’entre els pocs que aguantem el teu discurs soporífer) se li acudeix discrepar?
“No!” – diràs. Mai donaràs raons, és “no” perquè és impossible que sigui “sí”, és “no” perquè tu ho dius.

Per qui no ho sàpiga, estava descrivint al meu "esplèndid" (poseu-li tantes cometes com desitjeu) professor en un moment en que l'avorriment i la ira es barrejaven.

_________________________

El que ahir vaig escriure a la classe de teoria de la literatura (entengui's metafòrica i filosòficament):

Saps? Potser tot el que t'hagin dit fins ara sigui mentida. Molt bé, ja t'han construit l'edifici. Hi viuràs i prou? O intentaràs saber com està fet? Ah, em dius que no? Bé, doncs quan les parets s'esfondrin o quan trobis cambres que desconeixies ja en parlarem, d'acord? I potser algun dia en voldràs sortir, de l'edifici o, qui sap?, potser fins i tot voldràs construir-te'n el teu propi. O potser viatjaràs.

Saps? Pot ser que tot això sigui mentida i que l'edifici sigui un holograma. O pot ser que sigui real però que no signifiqui res davant d'un terratrèmol que, no ho dubtis, vindrà.

______________________________

No sé si haureu entès ambdós textos, són digressions mal fetes, ho sé, no volen dir res ni condueixen a res. De fet no tindrien ni perquè anar junts, però els he posat junts x demostrar q a vegades les coses no són el q semblen. Per al meu profe de filosofia jo passava totalment de la filosofia... i resulta que no és així. Resulta que m'encanta filosofar, però també resulta que hi ha professors patètics.

Altibaixos filosòfics

Vull iniciar aquest text amb una idea que em ronda des de fa cert temps i ho anuncio així perquè partint d'aquesta idea no sé pas on acabarà la redacció: simplement vull filosofar o, el que és el mateix, reflexionar per escrit deixant que les idees flueixin, sense cercar res concret, només deixant-me guiar pel meu cervell...

La idea a la que em refereixo és el fet que en totes les cultures que conec hi ha una clara associació de pensament entre l'alçada i la grandària amb el Bé i viceversa. I és com una mena de connexió estranya... Per què segons la religió catòlica els bons pugen al cel i els dolents baixen a l'infern? Per què molts pobles primitius (o no tant) han adorat les muntanyes més altes o els arbres més alts? Per què quan som petits/baixos volem ser grans/alts? Per què ens fascinen els gratacels? Per què ens atreu més una dona alta o un home alt abans que un/a de baix/a? Perquè els pòdiums i els talons? Per què quan pensem en el poder el veiem a dalt? Per què l'alta societat? Vull dir, per què als rics els diem l'alta societat? Per què triomfar és estar al capdamunt i fracassar és caure molt baix? Per què quan veiem algú que per defecte és extremadament alt (gigantisme) sentim una certa admiració i quan veiem algú q x defecte és molt baix (els anomenats nans) ens fan sentir tant poc respecte cap a ells q sembla fins i tot q se'ns arriba a escapar un somriure? Per què un pou ens dóna tant mal rotllo? Vaig veure fa 2 anys un monument a Irlanda que expressava perfectament tot això que us estic dient. El monument en sí era ben senzill, naive quasibé: una columna metàlica que s'allargava infinitament cap al cel fent-se cada cop més fina (cerqueu al google The Spire of Dublin). Tothom es quedava mirant cap amunt allà, com idiotes, com tothom miraria cap a baix en un pou. Allò ningú ho veu pas com un simple tros de ferro, tothom hi troba un sentit metafísic. I podríem pensar que aquest sentit el tenim x les influències culturals i x la sempre omnipresent tradició catòlica, però no! No és pas així! Un nen de tres o quatre anys que corria x allà també es va quedar mig minut quiet mirant el tros de ferro en silenci i després va dir a sa mare: it's very very high, mum! i ho digué amb admiració, fet que demostra que això de veure el bé en lo alt i el mal en lo baix ens ve donat possiblement per naixement! I jo em pregunto: a totes les cultures els passarà igual? Tindran els pigmeus o els massai la mateixa sensació? És quelcom que compartim tots els éssers humans? O ho podem superar? I si, suposant que fossim capaços de superar-ho, ho superessim, què passaria? Vull dir, creuríem que el Bé és tot lo baix i el Mal és tot lo alt? O perdríem d'algun mode tots aquests conceptes? I si els perdéssim, quins conceptes tindríem? Per què, pensant-ho bé, existeixen per separat el bé i el mal? És tal la dualitat que per cultura portem com afegida al nostre cervell? Bé, això ja seria un altre tema i força més complex, més val que ho deixem.

P.D: si no podeu respondre a la majoria de preguntes tranquils, si les poguessiu respondre totes o no en sapiguessiu intuir una possible resposta de cap, preocupeu-vos.

LA TORTUGA DE DARWIN

"Carmen Machi es converteix en Harriet, una tortuga de gairebé dos-cents anys a La tortuga de Darwin que s'estrena al Teatre Romea.
Harriet procedeix de les mítiques illes Galàpagos i els seus nombrosos viatges l'han fet evolucionar de tal manera que sembla ja una quasi una persona a l'hora de relatar les seves aventures.
La tortuga explicarà les seves vivències després de sobreviure a onze papes, trenta-cinc presidents nord-americans i dues guerres mundials."

Aquesta és la sinòpsi oficial d'aquesta meravellosa tragicomèdia que no us podeu perdre si us agrada el teatre. Jo no és que vagi molt al teatre però la vaig trobar brillant: amb el punt just de comicitat i de cruesa depenent del moment i molt ben combinats.

Voldria deixar-vos-en alguns fragments:

Metge: recuerda exactamente cual fue su primera palabra?

Tortuga: No.

M: Venga mujer! Intente recordar...

T: mi primera palabra fue "No".

M: ah! Fantástico! Y recuerda en que contexto la dijo?

T: perfectamente señor... corría el año 1943... yo estaba en el gueto de Varsovia... iban a matar a un niño judío... y yo grité para mis adentros tres veces: "NO! NO! NOOOOOOO!" y la voz salió! maravillosamente! y entonces pronuncié algo más...

M: lo recuerda?

T: dije: "anda-ven-pa'acá-antes-que-te-maten-y-escondete-bajo-mi-caparazón" y lo dije todo de una tirada, se imagina?

________________________________

Tortuga: entonces me di cuenta! claro!! El hombre habia llegado hasta el punto de ser homo sapiens, pero la nueva evolución de los hominidos era el homo bomba!

_________________________________

Tortuga: pero usted me prometió... mi sueño... me prometió llevarme de vuelta a las Galápagos

Historiador: ya pero...

T: es que ya no sé más! le he contado toda la Historia que conozco, me estoy muriendo! Voy a estirar la pata y le advierto q la tengo más larga de lo que parece!

H: haga un esfuerzo Harriet! seguro que no olvida nada??? venga, cuenteme otra vez con más detalles lo que pasó en la Guerra del Golfo?

T: me muero....

H: no se puede morir ahora, la necesito! usted podria hacerme ganar fortunas!!!

Dona de l'historiador: déjala, Juan, ya la habeis amargado bastante entre el médico chiflado ese y tu, solo la quereis para vuestro bien, yo la trataría mejor, verdad Harriet? Yo la expondria y cualquier visitante podria jugar con ella y darle unas moneditas, no la tendria ahi para que me contara toda la historia o para destripar sus entrañas y estudiarlas!

__________________________________

fa pensar.... com tots ens aprofitem de tots! i com la societat no para d'incrementar la seva capacitat per fer el mal!

P.D. els diàlegs no són exactes, però venien a dir més o menys això.

Dues opinions polítiques

1. Abans-d’ahir va ser 11 de setembre i com cada any ho varen celebrar els mateixos. D'aquí a poc serà 12 d'octubre i com cada any ho celebraran els mateixos. I sincerament aquest segon fet m'importa menys que el primer, al ser aquell amb el que m'identifico més: em sento més català que espanyol, no puc evitar-ho.
Però a qui em refereixo amb aquest "els mateixos"? Tranquils, m'explico: mirant-ho amb una mica de perspectiva dona molt la sensació que la Diada nacional de Catalunya no la pot celebrar (o no està pensada perquè la celebri) tothom qui viu a Catalunya, ni tan sols tothom qui és catalanoparlant o se sent més català que espanyol, aparentment s'ha convertit en quelcom que només poden celebrar els "bons catalans": els independentistes. Perquè aparentment si no coreges les consignes sobiranistes i no adores l'estelada no ets un "bon català". Aparentment ets un "mal català" o, el que és el mateix: un català dolent. Venut, traïdor, feixista.
Pot semblar exagerat i molta gent ho negarà però penseu-hi: en la celebració oficial encara aquests matissos s'endolciren una mica amb musiqueta i amb paraules astutes i serenes d'alguns polítics, però en la que es feu per la tarda al Passeig Lluis Companys (Arc de Triomf) les consignes eren clares ("Som una Nació, volem Estat propi!"), les paradetes mostraven tot tipus de propaganda de la que jo n'hi dic atrapa-burros i atrapa-joves (alto, no és pas el mateix), i es vivia un ambient que en certs moments es feu excessivament reivindicatiu.
I amb això no vull dir que tothom qui vulgui manifestar-se i dir la seva no pugui. I tant que pot! El problema no és pas aquest al meu parer. El problema és el fet que en una Diada que hauria de ser de tots els habitants de Catalunya (independentment de la orientació política de cadascú), els únics actes que es fan són per un sector de la població i a la resta, que ens donguin! Això em recorda una versió suau del "muera quién no piense como yo", un "fastidiese quién no piense como yo". I en castellà ho dic. Donant gràcies a la meva cultura bilingüe i cagant-me en tots els que imposen un color o un altre.

2. Per altra banda, és curiós que el Tribunal Constitucional del Estado escollís un dia com abans-d’ahir precisament per donar la noticia (que tots ja esperàvem) que la consulta que vol fer el lehendakari Ibarretxe a Euskadi queda prohibida per unanimitat dels jutges. I dic "curiós" perquè, si ho penseu, és com una manera de picar l'ullet a Catalunya dient "no os pongais reivindicativos vosotros también que os la vamos a joder".
I veieu, jo no votaria a favor de la independència de cap d'aquestes dues nacions, més tot i així considero que al dret democràtic a decidir (i és això el que demana el senyor Ibarretxe) és totalment lícit i necessari per avançar cap a una societat plenament democràtica.
Tot i així, d’acord, de vegades cal veure els dos posicionaments: fins fa poc jo hauria dit sense dubtar que els ciutadans de qualsevol comunitat autònoma (perquè sincerament m’importa ben poc que aquella sigui nació o no ho sigui) tenen dret a decidir sobre el seu futur i la seva organització política (sempre i quant se’ls doni diverses opcions i no únicament dues que cohercionin la seva decisió), però abans-d’ahir vaig sentir unes declaracions d’un dels jutges de l’esmentat tribunal que em varen fer pensar, deia més o menys això: “El lehendakari no puede decidir sobre el futuro de Euskadi por mucho que lo haga mediante una consulta a la sociedad vasca, porque ahora por ahora Euskadi forma parte de España y decidir sobre el futuro de Euskadi es también de algún modo decidir sobre el futuro de España”.
I si, li dono la raó al jutge: els bascos podrien decidir sobre la seva sobirania i integritat sempre i quant aquesta no limités la integritat espanyola. I amb Catalunya passaria el mateix. Però resulta que hi ha qui vol donar la seva opinió...
I jo em pregunto: la democràcia no estava per garantir que tothom donés la seva opinió? (i per que aquesta fos mínimament útil, és clar). Se suposa que sí, però només se suposa, la realitat és una altra. Si hi ha 20 persones a una casa i 3 de l’habitació on en dormen 5 sembla que se’n volen anar però sembla que les 5 són molt importants per a les altres 15 de tota la casa, potser s’haurà de fer una consulta a les 20 i una altra a les 5 de l’habitació. M’explico? Si no m’heu entès rellegiu-ho, no vull parlar més clar, perquè em cabrejo només de pensar-ho.

Espero no haver ferit a ningú. Com veieu sóc clar i català. I abans que res, demòcrata.

POEMARI DE NÚRIA

Aquí us deixo els cinc poemes de temàtica diversa que vaig fer aquest estiu durant la meva breu estança a Núria.

Sobre la Natura

Formosa muntanya

Sol i ombra
entre verds
que em duen a tu,
formosa muntanya.

Clarobscur natural
entre boscos desperts
i flors que no es tanquen.
________________

Joia i plenitud

Ara que el Sol omple l'hora màgica
m'assec vora el llac de l'aigua plana
i observo l'essència de la vida
mentre repica la campana
anunciant del diumenge la missa.

És l'instant precís
on tot fa goig
i el meu encís
em fa semblar boig
de joia i plenitud.
________________

Sobre l'Amor

Qui sap?

En el silenci de la vall
oloro la besada de la nit,
més jo anhelo l'estrall
de la teva mirada
o del teu bes petit.

Qui sap si ho tindré?
Qui sap si demà
el sol pintarà les ombres
i la boira escamparà
i et podré estimar?
__________________

Desigs

Voldria no escriure't cap més poema
però, ja veus, ja vaig pel segon vers.
Sé que no ets princesa amb diadema,
ni fada, ni sirena dels ulls verds.
Sé que ets quelcom més que fantasia
i que certs versos et fan mal.
Per això vull donar-te companyia
i no comparses ni promeses en fals.
Seré precís i clar, doncs:
no sabria dir-te si amb el temps
m'he enamorat.
______________________

Sobre la Infància

Futurs lectors

Adoro els infants menuts,
sobretot els que llegeixen
i els que escolten la tendra
veu dels pares collonuts.

Lectura per a tothom,
petits i grans,
dolça biblioteca,
dolç record d'infant.
_____________________

Els títols es poden canviar, ja que cap d'ells m'acaba de convèncer.

INVENTS CULINARIS

M'encanta estar sol a casa entre moltes altres coses xq significa tenir la cuina per mi sol i poder fer invents sense tenir a ma mare al darrere dient-me "vigila", "això no ho fas bé", "s'ha de coure menys", "et cremaràs", "això amb allò no queda bé"...

I el cas és que m'agrada menjar bé (m'importa més la qualitat que la quantitat), encara que a vegades no m'importi menjar-me un entrepà o un kebab d'aquells per falta de temps i/o diners i encara que no sigui allò que se'n diu un cuiner fabulós...

Així és que quan estic sol a casa, sense gaires ingredients d'aquells que et diuen els llibres de cuina i que molts cops només un pijo tindria, em monto plats estranys, provant, potser surtin bé o potser no, és un risc que no m'importa córrer. Deixeu-me que us en doni un exemple, el meu dinar d'avui:

Ingredients:

- Una mica d'arròs blanc que havia sobrat del sopar d'ahir.

- Un ou dur que he trobat x la nevera.

- Una mica de tonyina que també estava x la nevera.

- "Tacos" de pernil salat.

- Una "loncha" de formatge de cabra

- Tres trossos de remolatxa enllaunada

- Vàries olives verdes sense pinyol

- Un bon raig d'un oli boníssim que van comprar mons pares a Siurana.

Preparació:

1. Posar els "tacos" de pernil i el formatge per separat al microones durant uns trenta segons cadascun i deixar refredar.

2. Tallar l'ou dur, la tonyina i la remolatxa a trossets ben petits.

3. Barrejar tot posant el formatge lo últim

4. Amanir amb l'oli, que a més de ser boníssim era car. xd No posar-hi sal, amb el pernil i la tonyina ja en té prou (ho dic per pròpia experiència)

5. Gaudir de l'àpat.

Veieu? amb quatre coses que tenia per la nevera i barrejant coses que ningú pensaria en barrejar queda un plat deliciós amb molts contrastos gustatius. A més és fàcil i ràpid de preparar i força barat (sobretot si tots els ingredients els han pagat els pares xd).

P.D. sé que molts dels que em coneixeu no imaginaveu aquesta faceta culinaria meva però és el que hi ha...

P.D. 2: estic provant d'escriure amb groc i amb lletra més gran, a veure com surt

Adrià

AVUI OBRO UNA NOVA PORTA, UN NOU BLOG

Bé, començo aquest nou blog x molts i molt diversos motius. Sé q ja en tenia un i en versió fotolog, que suposadament és millor, però, creieu-me: no ho és. Inicialment de fet ja vaig fer-me un compte amb blogger però no m'aclarava (els q em coneixeu bé ja sabreu q els ordinadors i jo... no som gaire amics q diguem. xD) i vaig fer-me'n un amb fotolog q semblava més fàcil i a més coneixia força gent que en tenia un. I bé, com em va dir la Marta q passaria... m'hi vaig enganxar. Però aviat vaig anar-ne descobrint les pegues: si vols ser una mica original i posar lletres en negreta, cursiva o el que sigui necessites saber llenguatge html (i jo les llengües humanes d'acord, però les de les màquines... ni p idea), si busques una certa qualitat... generalment (si, hi han excepcions, com en tot!) oblida-te'n d fotolog xq hi trobaras gent força cutre q només posa fotos seves x dir "k wap@ k soy" o gent q només busca "una firmita" o intercanviar "ffs" x semblar més populars (i amb tot això no vull dir q no hi hagi fotologs MERAVELLOSOS) i, a més, siguem sincers, moltes vegades (almenys a mi em passa) no saps quina foto posar, senzillament xq no ve a cuento posar-ne cap.

Sé q són motius molt criticables, com sé tamb q amb aquests mots puc semblar una mica elitista i/o ofendre algú, quan en realitat algunes persones a través del fotolog les he pogut conèixer molt millor i n'estic encantat, però cadascú sabrà al que em refereixo. I de fet, vull dir-vos q aquesta decisió l'he pres x motius més profunds dels q ja parlaré més extensament en futures actualitzacions, com ara el fet d'adonar-me q tinc ja gairebé 19 anys, q començo la universitat i q potser hauria de deixar d'expressar-me com un noi d'institut i fer-ho com jo sento q ho he de fer i amb els mitjans q jo més desitgi.

Bé, no ho sé, tot són d'alguna manera paranoies meves, però sento q estic en una etapa de canvis i vull reflexar-ho. Potser no li importi a ningú més que a mi, potser d'aqui dos dies em llevi i pensi "quina parida més grossa, Adrià!" o potser encara q no ho llegeixi tanta gent en pugui treure jo mateix un millor profit personal, un lloc on al cap d'un temps pugui rellegir-me el que escric i dir amb orgull q tot és sincer, q no he amagat res.

I x cert, el nom del blog... ja us podeu imaginar xq és, no? Com un dia em va dir la Clàudia: "fots tants punts suspensius sempre quan escrius! a partir d'ara et diré el senyor punts suspensius"

I una altra cosa: de moment no m'aclaro pro ja aniré veient com va tot això i aniré agregant a gent o el que sigui

Adrià