HISTÒRIA 1, CAPÍTOLS 5 I 6

CAPÍTOL 5

- Què ha passat? Qui és el ferit? Apartin-se si us plau...
- Sóc jo, sóc jo. Ai! Quin dolor...
- M’han dit que era una urgència... On s’ha fet mal?
- A la cama, a la cama, s’ha pegat una patacada de mil dimonis!
- Si, si, a la cama... Crec que no em puc moure...
- Oi tant que es pot moure! Com es diu vostè?
- Joan, em dic Joan. Em podrà curar, doctor?
- Ha sortit rodolant d’una forma... I hem tingut tots un esglai! Imagini’s si hagués caigut pel precipici...
- Li fa mal aquí?- No, no, més avall...
- Aquí?
- Aaaai! Ma cagum Déu, quin maaaal!
- No es preocupi senyor Joan, em sent? Tot anirà bé. Quants dits veu aquí?
- Prou bromes i romanços, doctor, miri’m la cama que és el que m’ha de mirar, coi!
- No és pas cap broma! A veure, vostè ha tingut una caiguda forta i a part del cop a la cama s’ha pegat un cop al cap, per tant cal examinar que tot, estigui bé.
(aquell “tot” li sona tan profund a en Joan que es queda sense paraules)
- En Joan no hi veu gens bé, no s’esforci...
- És cec?
- Vol fer el refotut favor de mirar-me la cama! Sí, sóc cec, he caigut perquè no he vist bé el desnivell, però ara el que em fa mal és aquest os d’aquí...
(el metge s’ha quedat paralític, no sap què fer)
- Però continuï! Que no veu en quin estat es troba el nostre amic?
- D’acord, d’acord, aquí li fa mal?
- Aai! Cabr... que bonic que és el paisatge.
- Provi de doblegar la cama una mica. Pot? Sent alguna molèstia en fer-ho?
- AAAh! Em fot molt mal, doctor! No podem anar a l’hospital?
- Si, però per anar-hi vostè s’haurà d’aixecar, i si no pot?
- Que no porta una camilla, cony?! Doncs posi’l a la camilla i portem-lo a la furgoneta...
- Bé... si vostès ho volen així, doncs fem-ho...

Torna a estar tancat en una cambra d’hospital. Als peus del llit una tauleta sosté un gerro amb un ram de tulipes que li ha fet portar la Remei en quan ho ha sabut (i ni tan sols ha aparegut per allà). Ara pensa en tot el que van xerrar en la sortida d’ahir abans que ell no caigués. Recorda també les olors del Montseny, la fredor de la neu a les seves mans, la feblesa dels seus cors en trepitjar les ruines del que havia estat un campament de revolucionaris, la visió de la fossa comuna on estaven enterrats els pares d’en Quim, de la Remei, el tiet de l’Eulàlia, uns senyors aragonesos que ell recorda vagament, tots afusellats i enterrats allà, ben juntets.
Però, de sobte, la quietud de la sala es trenca. L’home que té al seu costat comença a cridar. No s’hi ha fixat fins ara, que el sent dir quelcom en castellà, com si ho estigués somiant en veu alta. Què deu dir? Què el deu turmentar d’aquesta manera?
- Vosotros... por rojos... por masones... a los calabozos! Sinvergüenza! Te daba... por separatista! ... vencerá... nacionales... viva España!
No ha entès tot el que deia, però la cantarella li sona bastant: un vell militar feixista. Retirat i desvariant, com algun dia acabaria tota aquella gent. Just en aquell moment entren l’Eulàlia, en Quim i un noi jove.
- Com estàs, Joan? Crec que hauríem de parlar...
- Marxista de mierda! Encerradla!
- Què diu aquell ara? Qui és aquell home?
- Res, repapieja... i parla en somnis... Què em volies dir, Eulàlia?
- Em sembla, Joan, que et cal algú que estigui amb tu durant el dia, per ajudar-te...
- Però...
- No hi veus bé, Joan. I aquest noi, en Sergi, es tindrà cura de tu, tindrà cura de que tot et vagi bé, de que no et passi res... T’apreciem molt, Joan, no volem que et passi res...
- Però és que jo...
- Viva el Caudillo!
- Puto boig... Calli, home calli!
- És que jo ja em sé cuidar sol! Ja sóc grandet, no creieu? No necessito ningú que em persegueixi tot el dia preguntant-me si estic bé!
- Joan, sé que és dur d’acceptar...
- Estàs cec, Joan...(ell de cop odia al que havia estat el seu millor amic)
- No es preocupi, senyor Joan, que tampoc li donaré molt la tabarra... i a les nits el deixaré ben tranquil...
- Odio aquests ulls, odio estar cec, us odio i odio la meva puta vida! No sabeu el que és, no sabeu el que és, de veritat...
I en Joan arrenca a plorar, desconsoladament.

CAPÍTOL 6
Avui ha tornat a Sant Pau per primer cop amb bastó i com que en Sergi no l’ha pogut acompanyar, l’han acompanyat l’Eulàlia i el Quim i allà, per sorpresa seva, s’han trobat amb el Pep i la Remei i el seu marit. Tots han anat a veure’l i encara no comprèn ben bé perquè. Però... pensant-ho bé, arriba a la conclusió que li és igual.
Han passat cinc o sis mesos. Ara tots tornen a ser a l’Avinguda Gaudí, aquest cop asseguts en una terrasseta prenent un refresc sota el sol d’un matí gairebé estiuenc. Fa massa calor. La Remei pensa en com pot ser que ningú més se n’adoni. O qui sap, potser només sigui una sensació seva...
En Joan tasta el suc de taronja amb parsimònia. No el veu, però el seu gust un pèl àcid el reconforta mínimament. De sobte sent quelcom que no acaba d’entendre però es deixa guiar pels impulsos i cerca la mà de l’Eulàlia per agafar-la amb delicadesa. Tots estan callats. El silenci podria semblar tens però no ho és gens. Ara passen uns turistes xerrant. En Joan s’entreté, tranquil, a escoltar la seva conversa, a intentar endevinar en quina llengua deuen parlar i què deuen dir.Italià. Se n’adona al mateix temps que troba, per fi, la mà de la seva amiga. La pren suaument amb la seva mà esquerra i amb l’altra agafa amb més força el seu bastó de cec. Fa poc mes de quatre setmanes que ha d’anar amb bastó. La seva vida ja és grisa, d’un color gris fosc massa horrible per descriure.
- En què penses, Joan?
- En res, Eulàlia... i en moltes coses a la vegada...
- Què t’ha dit el metge?
- Res que vulgui recordar, Pep... Sabeu què pensava ara?
- Digues...
- En una bonica cançó que vaig sentir una vegada... crec que els primers dies que el Sergi estava amb mi... si, me la va ensenyar ell, jo no l’havia sentit mai... era en anglès... i feia algo així: hope there’s someone, who’ll take care of me, when I die. I després deia... oh I’m scared of the middle place, between light and nowhere...
Es fa el silenci. Tots el miren, inconscients de que ell no veu a ningú. No entenen a què ve això, però el deixen continuar:
- Pensava també en que l’altre dia li vaig donar dos sobres blaus a la filla d’en Sergi. Dos sobres que ella no pot entendre però que espero que vosaltres si que entendreu quan sigui el moment. Em va prometre que us els guardaria i us els donaria en l’instant precís. Quina felicitat que té aquella nena! Quins set anyets més ben portats!
- Joan, carinyo... què et passa? Ho has d’afrontar... la vida està plena de sucre, però de vegades ens fa tastar la sal, comprens?
- No m’agrada menjar amb sal... I aquesta conversa és absurda...No tinc ganes d’esperar al Sergi... si algú em vol acompanyar... sinó marxaré jo sol a casa, tranquils que no em passarà res.
- Joan, vols que t’acompanyi?
- No cal Quim, gràcies, de debó... crec que tinc ganes d’estar sol, crec que vull plorar...
- Els amics no estan aquí per riure... pots riure amb qualsevol, Joan, plorar només ho pots fer en companyia d’un veritable amic...
- Marxo. Fes el que vulguis... Remei, on ets? M’agradaria fer-te una abraçada... si el teu home m’ho permet, és clar...
- No diguis bajanades, sóc aquí... estimat... per tot el que necessitis...
S’abracen. Instants després ell marxa amb el Quim, agafats de la mà, sap perfectament que necessita aquella mà, aquella guia, aquella gran amistat, encara que mai ho confessarà a ningú.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 4

Recordeu totes les propostes q us he anat fent: quin títol li posaríeu a la història? quin títol posaríeu a cada capítol? Com continuaríeu la història si fos vostra? Com creieu q continuarà?

Si trobessiu quelcom q no us agrada també m'ho podeu fer saber.

Amb aquest capítol arribem a la meitat de la història, així és q a partir d'ara ja no us tornaré a deixar aquest missatge pesat al principi, però sapigueu q encara q no el posi segueix vigent.

____________________________

- Sí?
- Hola Pep, sóc en Joan, què tal tot?
- Home, Joan! Quant de temps, company! Mira., anar fent... i a tu com et prova?
- Bé, bé, faig el que puc... El fer-se gran, ja se sap...
- Què vols dir? Suposo que estaràs bé, oi?
- Bé...
- Au va! No em vinguis amb romanços!
- Bueno, és igual... deixem el tema, que jo et trucava per una altra cosa.
- Digues... t’escolto.
- Fa uns dies que em ronda la idea de tornar a pujar cap al Montseny, a recordar belles escenes d’infància. Ja li vaig comentar l’altre dia a en Quim... Què et sembla, t’hi apuntes? T’hi veus amb cor?
- Oi tant, oi tant! Ja saps que per mi, tot el que sigui sortir de la capital i veure natura... Què aniríem a Can Grau?
- No, no. No ha estat pas idea de la Remei aquesta trobada... de fet només serà una trobada d’homes, de vells companys de caceres i fatigues, què et sembla? La Remei no n’ha de fer res d’això!
- Caram, noi! Sí que ho tens clar!
- Puc comptar amb tu, doncs?
- És clar que sí, Joan!
La conversa segueix uns instants i després queden per veure’s el proper diumenge amb tota la colla, amb tots els nens que varen viure la postguerra al Montseny i que ara ja no són tan nens, amb tots els nens que havien jugat amb armes de joguina mentre els seus pares lluitaven amb armes de veritat per fer la revolució.
Però en Joan ara no està per revolucions ni per bestieses. Fa massa dies que ha vist clar el seu problema i avui s’ha aixecat ja per fi amb ganes d’afrontar-lo amb energia, amb vitalitat i amb coratge. És per això que ha decidit tornar al Montseny (la terra on es va criar) amb els amics d’aquella infància que sonava al compàs dels afusellaments, a recordar, a observar tots els tons del verd que ja deuen estar apareixent i la poca neu que encara quedarà als cims (sap que potser serà l’últim cop...).
Ahir a la nit, mentre ho començava a comentar amb l’Eulàlia i li deixava intuir que no volia que els acompanyés, ja pensava en quina ruta seguirien, en els llocs que no s’havien d’oblidar d’anar, en quines converses tindrien, en lo feliços que serien...
Però no havia pensat en una cosa, ni ho havia dit a cap dels seus cinc companys (només en Quim ho sap): que ell està gairebé cec.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 3

I seguim, us recordo que podeu proposar títols per cada capítol i per la història sencera a mida que la vagi penjant. Així mateix, també podeu exposar als comentaris com creieu que continuarà la història. També si voleu, podeu continuar la història (no com creieu que continuarà sinó com voldríeu que continués si fos vostra) a partir d'un cert punt al vostre blog, modificant-la tant com vulgueu però citant l'original.
________________________________

Acaba de tornar a casa esgotat, nerviós i enfadat amb sí mateix. Avui al restaurant de la Remei les coses no han anat gaire bé... Ara és a casa, sol, i ho va recordant mentre sent el tic-tac del rellotge del menjador. És davant del piano i es mira les tecles amb recel. Qualsevol que el veiés, diria que simplement està meditant, però en el fons té una tristesa que el crema per dintre. Avui ha fet setanta anys i ella li ha proposat que toqués una mica al seu local, com abans feia cada nit i ara només fa de tant en tant.
De sobte deixa caure el puny tancat sobre el piano amb violència: s’escapa un soroll esgarrifós i la cambra s’omple de vibracions dissonants.
- Per què? Vull veure-hi bé! No vull ser inútil la resta de la meva vida!!!!
Llàgrimes i més llàgrimes. I es desmorona damunt del piano. I el piano emet queixes i laments paral·lels als del seu cor.
De sobte aixeca el cap i veu un sobre de color blau cel damunt del prestatge. Decideix rellegir el seu contingut:

Estimada Remei,

Des del primer dia la teva mirada va ser un encís. El meu cor es va afeblir i jo només feia que cercar la màgia dels teus somriures. Sé que saps el que et vull dir, sé que ja tens pensada la resposta. Em diràs que només sóc un amic, però jo vull sentir-ho dels teus llavis, vull que m’ho diguis i m’abracis, que m’omplis d’aquella suau fragància teva encara que després hagi de plorar la teva negativa.
Però ara digue’m, què serien les nostres vides sense tenir-nos l’un a l’altre? Ens coneixem des que érem petits, recordes? Tu eres la pobre nena orfe i jo el nen que et volia ajudar... Quan penso en tot el que tu em vas arribar a ensenyar penso que la balança era desequilibrada des del primer moment. Tu estaves sola, però tenies la música (aquell violí teu...), jo notava que estava bé, però que em faltava quelcom... series tu?
Em faltes, Remei, ets la part que falta per completar la meva ànima, però no sé si el teu cor sabrà acceptar tants afalacs venint de mi, que no tinc més que 19 anys. Tu segurament ja hauràs triat marit i serà algun home fornit del Montseny. Però si així fos, jo no deixaré mai d’estimar-te.

Joan

“Com ha canviat la meva vida des de llavors”, pensa. “La Remei es va casar amb un enamorat de la cuina i va deixar la música, jo em vaig casar amb el que ella havia deixat en mi... les notes, els pentagrames, les classes de solfeig...“
“Aviat la Remei i el seu marit varen obrir un restaurant al carrer Princesa on es feia música de jazz per la nit i jo, disposat a no rendir-me mai, vaig entrar de col·laborador (cada nit de dilluns a dijous a tocar el piano).”

I, de fet, això ha anat a fer aquesta nit: després d’un temps d’estar a casa, la Remei l’ha convidat a tocar el piano amb l’acompanyament d’ella al violí. Ella no se’n recordava massa i al principi ha desafinat una mica però ell... ell l’ha cagada estrepitosament: amb tanta foscor a la sala, s’ha adonat que no veia les notes i... com a bon músic de jazz ha sabut improvisar, però aviat també se li ha ennuvolat la vista i s’ha embolicat també entre les tecles del piano. Ella l’ha animat a continuar, però finalment ell ha començat a tocar amb despreci, carregat d’odi i ella l’hi ha demanat que parés, que a la clientela (la fotuda i maleïda clientela) no li agradava l’interpretació.
Aleshores ell no ha pogut resistir i els ha cridat a tots:
- Què passa? No hi veig bé, saben?

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 2

Segueixo amb la història. Recordeu que el joc que us vaig proposar des d'un principi és posar un títol a la història i un per a cada capítol que vagi penjant, així com mirar d'endevinar què passarà a continuació. Doncs bé, avui us en proposo un altre (però el primer segueix vigent eh!): si en teniu ganes, agafeu la història a partir d'un cert moment que trieu i feu-vos-la vostra, seguiu-la al vostre blog (sempre citant-ne l'original si us plau, però a partir del punt que l'agafeu podeu fer-hi tants canvis com vulgueu). I si en comptes d'agafar un punt de la narració voleu centrar-vos en algun personatge que hi apareix o en algun lloc i crear una història a partir d'ells, feu-m'ho saber també. La idea és aconseguir un relat que sigui colectiu i interactiu. Si teniu dubtes, ja ho sabeu, consulteu-me i jo miraré d'aclarir-ho tant com pugui.

________________________________________

En Joan i l’Eulàlia passegen tranquil·lament agafats de la mà per l’Avinguda Gaudí mentre el gèlid ventet hivernal els acaricia. A ambdues bandes van observant les tendes i les cafeteries de tota la vida on alguna gent passa l’estona i pel mig van trobant nens que, mentre juguen al pilla-pilla o a futbol, omplen el carrer de rialles. Penjant per damunt dels seus caps van veient tot un seguit de llums decoratives de Nadal que semblen voler guiar-los en la foscor de les últimes hores de la tarda.
Però l’Eulàlia sap que ara tot això en Joan no ho veu tan bé com ella. Li ha costat força d’acceptar-ho però, després de múltiples explicacions dels metges i les infermeres, ha acabat reconeixent que potser hi veu una mica pitjor i que caldrà ajudar-lo. Mentre camina al seu costat sent la seva respiració un pèl estressada i els seus passos vacil·lants. Li diu fluixet i a contracor que no es preocupi, que tot anirà bé però de sobte sent una forta pressió a la mà. El tacte li mostra el que el seu company sembla no atrevir-se a mostrar-li amb paraules. Ella intenta transmetre-li carinyo, paciència... però mai n’ha sabut i ell rebenta d’una forma inesperada:
- No puc més! Putes llumetes de Nadal! M’enceguen! Per què cony les hauran de posar?
- Calma, calma Joan... Què et passa? Digues-m’ho... Vols que parem a fer un cafetó i en parlem com dos adults que som? Fins ara jo no...
- Calla! El que em passa és que no hi veig bé, que no t’ho han dit els metges? Que no t’ho he dit jo, Eulàlia? El que em passa és que amb tantes llums de coloraines em desconcerto... la vista se’m torna borrosa i tinc por, tu no saps el que és... No saps el que és veure-hi borrós, Eulàlia! I saber que arribarà un dia en que no hi veuré de cap manera!
- Però tu...
- Jo... res. Quan penso en com van lluitar els nostres pares i tots els altres “maquis” en la postguerra... I total per a què? Per a què seguim tenint una societat absolutament capitalista que només gasta, gasta i gasta?
- Quines animalades dius! A què ve això ara?
- Res, només reflexionava... Tanta guerra, tanta revolució i tants ideals de llibertat per aconseguir una puta il·luminació nadalenca que, a més de ser ridícula, és caríssima i fot als que hi veiem malament...
En Joan no pot més i, sense pensar-s’ho dues vegades, frena i s’asseu en un banc. I pensar que ahir quan es va despertar se sentia tan segur... tant fort tot i saber el seu problema... Però ara que els metges li ho han confirmat, li han fet desenes de proves i, a més, ell ha sortit al carrer i ha comprovat que només veu llums arreu i poca cosa més... ara, se sent derrotat, desfet.
I només té forces per mostrar-li a l’Eulàlia un fals somriure, com de pallasso emborratxat, que s’esvaeix mentre recorda el blau dels seus ulls.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 1

Avui començo a presentar-vos aquesta història que vaig escriure el curs passat i que he anat retocant amb el temps. La història té un títol però deixeu-me jugar i fer-vos una proposta: a mida que aneu llegint cada capítol, aneu proposant quin creieu que podria ser el millor títol per la història i com avançarà (jo no us diré si l'encerteu o si no, ja ho anireu veient). Els que a la web de relatsencatalà hagueu pogut llegir els 4 primers capítols i sabeu el títol, no digueu res si us plau.

A partir d'ara aniré intercalant al blog capítols d'aquesta història amb altres textos.

_______________________________

Els ulls se li estan tancant. La nit se li fa feixuga i li recorda que ja és gran. Ja és gran, té canes i ja la son l’acompanya volent-li cloure els ulls, en aquesta hora fosca. Tanca el diari que estava llegint amb dificultat i se’l mira: un diari vell, notícies passades de moda i titulars estranys que ara li costen d’entendre. Se sent esgotat, fa figa mentre guarda el diari i se’n va al sobre dels somnis pensant que té mal de cap.
“Una aspirineta i cap al llit”, pensa, “un moment i seré als braços de Morfeu.” Però no, avui no, el que té no és un simple mal de cap i l’aspirina li fa pessigolles. Té quelcom més que no encerta a esbrinar, ja fa força dies que ho té. S’ha adonat que cada cop es cansa més llegint el diari, que quan toca el piano les negres i les corxeres juguen a amagar-se-li.
Ara ja és al llit. “Què m’està passant?”, pregunta a les parets. Tanca els ulls i anhela una resposta que sap que mai arribarà. Els minuts van passant i, finalment, el silenci es trenca amb uns roncs que omplen la cambra de breus esgarips.
_____
1 de gener. Gairebé les nou del matí. La sala grisa d’un hospital. L’Eulàlia es mira el cos adormit d’en Joan i el veu fràgil. Repassa mentalment tot el que ha passat aquesta nit de Cap d’Any i s’incomoda. Ara només desitja que ell es desperti per oblidar l’ensurt i anar-se’n a casa seva. Li farà el dinar i passarà tot el dia amb ell, ja ho té decidit.
No es pot treure del cap la patacada d’en Joan al sortir de casa la Remei. Que no ha vist els tres graons? Tan begut anava? No, però si només ha pres una o dues copetes de cava... I ara se’l mira i veu un home gran i savi: cabells majoritàriament blancs, cara amable de mirada bondadosa, un cos no precisament atlètic però en el fons ben cuidat, uns peus desitjosos de seguir caminant...
Per què no es desperta? Se li fa estrany el silenci tenint-lo al costat. Ell, un home que mai havia donat una treva, un descans a les paraules.
- Bon dia.
- Bon dia, Joan, com estàs?
- On sóc? M’han agafat ja com a conillet d’índies per fer proves nuclears?
- Au va! No diguis bajanades! Vas caure... sortint del pis de la Remei...
- Mm
- Jo crec que deuries beure una miqueta més del compte perquè...
- Estic a un hospital, Eulàlia? No diguis res, ja sé el que em passa...
- Com?
- Sí, ja fa sis o set setmanes que m’hi he fixat: cada dia hi veig pitjor... Me’n vaig començar a adonar un dia que llegia el diari abans d’anar a dormir...
- Ai, verge! No m’ho diguis això! Va, dorm una estoneta més, que t’anirà bé. Tanca els ulls... així, molt bé...