Altibaixos filosòfics

Vull iniciar aquest text amb una idea que em ronda des de fa cert temps i ho anuncio així perquè partint d'aquesta idea no sé pas on acabarà la redacció: simplement vull filosofar o, el que és el mateix, reflexionar per escrit deixant que les idees flueixin, sense cercar res concret, només deixant-me guiar pel meu cervell...

La idea a la que em refereixo és el fet que en totes les cultures que conec hi ha una clara associació de pensament entre l'alçada i la grandària amb el Bé i viceversa. I és com una mena de connexió estranya... Per què segons la religió catòlica els bons pugen al cel i els dolents baixen a l'infern? Per què molts pobles primitius (o no tant) han adorat les muntanyes més altes o els arbres més alts? Per què quan som petits/baixos volem ser grans/alts? Per què ens fascinen els gratacels? Per què ens atreu més una dona alta o un home alt abans que un/a de baix/a? Perquè els pòdiums i els talons? Per què quan pensem en el poder el veiem a dalt? Per què l'alta societat? Vull dir, per què als rics els diem l'alta societat? Per què triomfar és estar al capdamunt i fracassar és caure molt baix? Per què quan veiem algú que per defecte és extremadament alt (gigantisme) sentim una certa admiració i quan veiem algú q x defecte és molt baix (els anomenats nans) ens fan sentir tant poc respecte cap a ells q sembla fins i tot q se'ns arriba a escapar un somriure? Per què un pou ens dóna tant mal rotllo? Vaig veure fa 2 anys un monument a Irlanda que expressava perfectament tot això que us estic dient. El monument en sí era ben senzill, naive quasibé: una columna metàlica que s'allargava infinitament cap al cel fent-se cada cop més fina (cerqueu al google The Spire of Dublin). Tothom es quedava mirant cap amunt allà, com idiotes, com tothom miraria cap a baix en un pou. Allò ningú ho veu pas com un simple tros de ferro, tothom hi troba un sentit metafísic. I podríem pensar que aquest sentit el tenim x les influències culturals i x la sempre omnipresent tradició catòlica, però no! No és pas així! Un nen de tres o quatre anys que corria x allà també es va quedar mig minut quiet mirant el tros de ferro en silenci i després va dir a sa mare: it's very very high, mum! i ho digué amb admiració, fet que demostra que això de veure el bé en lo alt i el mal en lo baix ens ve donat possiblement per naixement! I jo em pregunto: a totes les cultures els passarà igual? Tindran els pigmeus o els massai la mateixa sensació? És quelcom que compartim tots els éssers humans? O ho podem superar? I si, suposant que fossim capaços de superar-ho, ho superessim, què passaria? Vull dir, creuríem que el Bé és tot lo baix i el Mal és tot lo alt? O perdríem d'algun mode tots aquests conceptes? I si els perdéssim, quins conceptes tindríem? Per què, pensant-ho bé, existeixen per separat el bé i el mal? És tal la dualitat que per cultura portem com afegida al nostre cervell? Bé, això ja seria un altre tema i força més complex, més val que ho deixem.

P.D: si no podeu respondre a la majoria de preguntes tranquils, si les poguessiu respondre totes o no en sapiguessiu intuir una possible resposta de cap, preocupeu-vos.

LA TORTUGA DE DARWIN

"Carmen Machi es converteix en Harriet, una tortuga de gairebé dos-cents anys a La tortuga de Darwin que s'estrena al Teatre Romea.
Harriet procedeix de les mítiques illes Galàpagos i els seus nombrosos viatges l'han fet evolucionar de tal manera que sembla ja una quasi una persona a l'hora de relatar les seves aventures.
La tortuga explicarà les seves vivències després de sobreviure a onze papes, trenta-cinc presidents nord-americans i dues guerres mundials."

Aquesta és la sinòpsi oficial d'aquesta meravellosa tragicomèdia que no us podeu perdre si us agrada el teatre. Jo no és que vagi molt al teatre però la vaig trobar brillant: amb el punt just de comicitat i de cruesa depenent del moment i molt ben combinats.

Voldria deixar-vos-en alguns fragments:

Metge: recuerda exactamente cual fue su primera palabra?

Tortuga: No.

M: Venga mujer! Intente recordar...

T: mi primera palabra fue "No".

M: ah! Fantástico! Y recuerda en que contexto la dijo?

T: perfectamente señor... corría el año 1943... yo estaba en el gueto de Varsovia... iban a matar a un niño judío... y yo grité para mis adentros tres veces: "NO! NO! NOOOOOOO!" y la voz salió! maravillosamente! y entonces pronuncié algo más...

M: lo recuerda?

T: dije: "anda-ven-pa'acá-antes-que-te-maten-y-escondete-bajo-mi-caparazón" y lo dije todo de una tirada, se imagina?

________________________________

Tortuga: entonces me di cuenta! claro!! El hombre habia llegado hasta el punto de ser homo sapiens, pero la nueva evolución de los hominidos era el homo bomba!

_________________________________

Tortuga: pero usted me prometió... mi sueño... me prometió llevarme de vuelta a las Galápagos

Historiador: ya pero...

T: es que ya no sé más! le he contado toda la Historia que conozco, me estoy muriendo! Voy a estirar la pata y le advierto q la tengo más larga de lo que parece!

H: haga un esfuerzo Harriet! seguro que no olvida nada??? venga, cuenteme otra vez con más detalles lo que pasó en la Guerra del Golfo?

T: me muero....

H: no se puede morir ahora, la necesito! usted podria hacerme ganar fortunas!!!

Dona de l'historiador: déjala, Juan, ya la habeis amargado bastante entre el médico chiflado ese y tu, solo la quereis para vuestro bien, yo la trataría mejor, verdad Harriet? Yo la expondria y cualquier visitante podria jugar con ella y darle unas moneditas, no la tendria ahi para que me contara toda la historia o para destripar sus entrañas y estudiarlas!

__________________________________

fa pensar.... com tots ens aprofitem de tots! i com la societat no para d'incrementar la seva capacitat per fer el mal!

P.D. els diàlegs no són exactes, però venien a dir més o menys això.

Dues opinions polítiques

1. Abans-d’ahir va ser 11 de setembre i com cada any ho varen celebrar els mateixos. D'aquí a poc serà 12 d'octubre i com cada any ho celebraran els mateixos. I sincerament aquest segon fet m'importa menys que el primer, al ser aquell amb el que m'identifico més: em sento més català que espanyol, no puc evitar-ho.
Però a qui em refereixo amb aquest "els mateixos"? Tranquils, m'explico: mirant-ho amb una mica de perspectiva dona molt la sensació que la Diada nacional de Catalunya no la pot celebrar (o no està pensada perquè la celebri) tothom qui viu a Catalunya, ni tan sols tothom qui és catalanoparlant o se sent més català que espanyol, aparentment s'ha convertit en quelcom que només poden celebrar els "bons catalans": els independentistes. Perquè aparentment si no coreges les consignes sobiranistes i no adores l'estelada no ets un "bon català". Aparentment ets un "mal català" o, el que és el mateix: un català dolent. Venut, traïdor, feixista.
Pot semblar exagerat i molta gent ho negarà però penseu-hi: en la celebració oficial encara aquests matissos s'endolciren una mica amb musiqueta i amb paraules astutes i serenes d'alguns polítics, però en la que es feu per la tarda al Passeig Lluis Companys (Arc de Triomf) les consignes eren clares ("Som una Nació, volem Estat propi!"), les paradetes mostraven tot tipus de propaganda de la que jo n'hi dic atrapa-burros i atrapa-joves (alto, no és pas el mateix), i es vivia un ambient que en certs moments es feu excessivament reivindicatiu.
I amb això no vull dir que tothom qui vulgui manifestar-se i dir la seva no pugui. I tant que pot! El problema no és pas aquest al meu parer. El problema és el fet que en una Diada que hauria de ser de tots els habitants de Catalunya (independentment de la orientació política de cadascú), els únics actes que es fan són per un sector de la població i a la resta, que ens donguin! Això em recorda una versió suau del "muera quién no piense como yo", un "fastidiese quién no piense como yo". I en castellà ho dic. Donant gràcies a la meva cultura bilingüe i cagant-me en tots els que imposen un color o un altre.

2. Per altra banda, és curiós que el Tribunal Constitucional del Estado escollís un dia com abans-d’ahir precisament per donar la noticia (que tots ja esperàvem) que la consulta que vol fer el lehendakari Ibarretxe a Euskadi queda prohibida per unanimitat dels jutges. I dic "curiós" perquè, si ho penseu, és com una manera de picar l'ullet a Catalunya dient "no os pongais reivindicativos vosotros también que os la vamos a joder".
I veieu, jo no votaria a favor de la independència de cap d'aquestes dues nacions, més tot i així considero que al dret democràtic a decidir (i és això el que demana el senyor Ibarretxe) és totalment lícit i necessari per avançar cap a una societat plenament democràtica.
Tot i així, d’acord, de vegades cal veure els dos posicionaments: fins fa poc jo hauria dit sense dubtar que els ciutadans de qualsevol comunitat autònoma (perquè sincerament m’importa ben poc que aquella sigui nació o no ho sigui) tenen dret a decidir sobre el seu futur i la seva organització política (sempre i quant se’ls doni diverses opcions i no únicament dues que cohercionin la seva decisió), però abans-d’ahir vaig sentir unes declaracions d’un dels jutges de l’esmentat tribunal que em varen fer pensar, deia més o menys això: “El lehendakari no puede decidir sobre el futuro de Euskadi por mucho que lo haga mediante una consulta a la sociedad vasca, porque ahora por ahora Euskadi forma parte de España y decidir sobre el futuro de Euskadi es también de algún modo decidir sobre el futuro de España”.
I si, li dono la raó al jutge: els bascos podrien decidir sobre la seva sobirania i integritat sempre i quant aquesta no limités la integritat espanyola. I amb Catalunya passaria el mateix. Però resulta que hi ha qui vol donar la seva opinió...
I jo em pregunto: la democràcia no estava per garantir que tothom donés la seva opinió? (i per que aquesta fos mínimament útil, és clar). Se suposa que sí, però només se suposa, la realitat és una altra. Si hi ha 20 persones a una casa i 3 de l’habitació on en dormen 5 sembla que se’n volen anar però sembla que les 5 són molt importants per a les altres 15 de tota la casa, potser s’haurà de fer una consulta a les 20 i una altra a les 5 de l’habitació. M’explico? Si no m’heu entès rellegiu-ho, no vull parlar més clar, perquè em cabrejo només de pensar-ho.

Espero no haver ferit a ningú. Com veieu sóc clar i català. I abans que res, demòcrata.

POEMARI DE NÚRIA

Aquí us deixo els cinc poemes de temàtica diversa que vaig fer aquest estiu durant la meva breu estança a Núria.

Sobre la Natura

Formosa muntanya

Sol i ombra
entre verds
que em duen a tu,
formosa muntanya.

Clarobscur natural
entre boscos desperts
i flors que no es tanquen.
________________

Joia i plenitud

Ara que el Sol omple l'hora màgica
m'assec vora el llac de l'aigua plana
i observo l'essència de la vida
mentre repica la campana
anunciant del diumenge la missa.

És l'instant precís
on tot fa goig
i el meu encís
em fa semblar boig
de joia i plenitud.
________________

Sobre l'Amor

Qui sap?

En el silenci de la vall
oloro la besada de la nit,
més jo anhelo l'estrall
de la teva mirada
o del teu bes petit.

Qui sap si ho tindré?
Qui sap si demà
el sol pintarà les ombres
i la boira escamparà
i et podré estimar?
__________________

Desigs

Voldria no escriure't cap més poema
però, ja veus, ja vaig pel segon vers.
Sé que no ets princesa amb diadema,
ni fada, ni sirena dels ulls verds.
Sé que ets quelcom més que fantasia
i que certs versos et fan mal.
Per això vull donar-te companyia
i no comparses ni promeses en fals.
Seré precís i clar, doncs:
no sabria dir-te si amb el temps
m'he enamorat.
______________________

Sobre la Infància

Futurs lectors

Adoro els infants menuts,
sobretot els que llegeixen
i els que escolten la tendra
veu dels pares collonuts.

Lectura per a tothom,
petits i grans,
dolça biblioteca,
dolç record d'infant.
_____________________

Els títols es poden canviar, ja que cap d'ells m'acaba de convèncer.

INVENTS CULINARIS

M'encanta estar sol a casa entre moltes altres coses xq significa tenir la cuina per mi sol i poder fer invents sense tenir a ma mare al darrere dient-me "vigila", "això no ho fas bé", "s'ha de coure menys", "et cremaràs", "això amb allò no queda bé"...

I el cas és que m'agrada menjar bé (m'importa més la qualitat que la quantitat), encara que a vegades no m'importi menjar-me un entrepà o un kebab d'aquells per falta de temps i/o diners i encara que no sigui allò que se'n diu un cuiner fabulós...

Així és que quan estic sol a casa, sense gaires ingredients d'aquells que et diuen els llibres de cuina i que molts cops només un pijo tindria, em monto plats estranys, provant, potser surtin bé o potser no, és un risc que no m'importa córrer. Deixeu-me que us en doni un exemple, el meu dinar d'avui:

Ingredients:

- Una mica d'arròs blanc que havia sobrat del sopar d'ahir.

- Un ou dur que he trobat x la nevera.

- Una mica de tonyina que també estava x la nevera.

- "Tacos" de pernil salat.

- Una "loncha" de formatge de cabra

- Tres trossos de remolatxa enllaunada

- Vàries olives verdes sense pinyol

- Un bon raig d'un oli boníssim que van comprar mons pares a Siurana.

Preparació:

1. Posar els "tacos" de pernil i el formatge per separat al microones durant uns trenta segons cadascun i deixar refredar.

2. Tallar l'ou dur, la tonyina i la remolatxa a trossets ben petits.

3. Barrejar tot posant el formatge lo últim

4. Amanir amb l'oli, que a més de ser boníssim era car. xd No posar-hi sal, amb el pernil i la tonyina ja en té prou (ho dic per pròpia experiència)

5. Gaudir de l'àpat.

Veieu? amb quatre coses que tenia per la nevera i barrejant coses que ningú pensaria en barrejar queda un plat deliciós amb molts contrastos gustatius. A més és fàcil i ràpid de preparar i força barat (sobretot si tots els ingredients els han pagat els pares xd).

P.D. sé que molts dels que em coneixeu no imaginaveu aquesta faceta culinaria meva però és el que hi ha...

P.D. 2: estic provant d'escriure amb groc i amb lletra més gran, a veure com surt

Adrià

AVUI OBRO UNA NOVA PORTA, UN NOU BLOG

Bé, començo aquest nou blog x molts i molt diversos motius. Sé q ja en tenia un i en versió fotolog, que suposadament és millor, però, creieu-me: no ho és. Inicialment de fet ja vaig fer-me un compte amb blogger però no m'aclarava (els q em coneixeu bé ja sabreu q els ordinadors i jo... no som gaire amics q diguem. xD) i vaig fer-me'n un amb fotolog q semblava més fàcil i a més coneixia força gent que en tenia un. I bé, com em va dir la Marta q passaria... m'hi vaig enganxar. Però aviat vaig anar-ne descobrint les pegues: si vols ser una mica original i posar lletres en negreta, cursiva o el que sigui necessites saber llenguatge html (i jo les llengües humanes d'acord, però les de les màquines... ni p idea), si busques una certa qualitat... generalment (si, hi han excepcions, com en tot!) oblida-te'n d fotolog xq hi trobaras gent força cutre q només posa fotos seves x dir "k wap@ k soy" o gent q només busca "una firmita" o intercanviar "ffs" x semblar més populars (i amb tot això no vull dir q no hi hagi fotologs MERAVELLOSOS) i, a més, siguem sincers, moltes vegades (almenys a mi em passa) no saps quina foto posar, senzillament xq no ve a cuento posar-ne cap.

Sé q són motius molt criticables, com sé tamb q amb aquests mots puc semblar una mica elitista i/o ofendre algú, quan en realitat algunes persones a través del fotolog les he pogut conèixer molt millor i n'estic encantat, però cadascú sabrà al que em refereixo. I de fet, vull dir-vos q aquesta decisió l'he pres x motius més profunds dels q ja parlaré més extensament en futures actualitzacions, com ara el fet d'adonar-me q tinc ja gairebé 19 anys, q començo la universitat i q potser hauria de deixar d'expressar-me com un noi d'institut i fer-ho com jo sento q ho he de fer i amb els mitjans q jo més desitgi.

Bé, no ho sé, tot són d'alguna manera paranoies meves, però sento q estic en una etapa de canvis i vull reflexar-ho. Potser no li importi a ningú més que a mi, potser d'aqui dos dies em llevi i pensi "quina parida més grossa, Adrià!" o potser encara q no ho llegeixi tanta gent en pugui treure jo mateix un millor profit personal, un lloc on al cap d'un temps pugui rellegir-me el que escric i dir amb orgull q tot és sincer, q no he amagat res.

I x cert, el nom del blog... ja us podeu imaginar xq és, no? Com un dia em va dir la Clàudia: "fots tants punts suspensius sempre quan escrius! a partir d'ara et diré el senyor punts suspensius"

I una altra cosa: de moment no m'aclaro pro ja aniré veient com va tot això i aniré agregant a gent o el que sigui

Adrià