dimarts, 14 d’octubre del 2008

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 1

Avui començo a presentar-vos aquesta història que vaig escriure el curs passat i que he anat retocant amb el temps. La història té un títol però deixeu-me jugar i fer-vos una proposta: a mida que aneu llegint cada capítol, aneu proposant quin creieu que podria ser el millor títol per la història i com avançarà (jo no us diré si l'encerteu o si no, ja ho anireu veient). Els que a la web de relatsencatalà hagueu pogut llegir els 4 primers capítols i sabeu el títol, no digueu res si us plau.
A partir d'ara aniré intercalant al blog capítols d'aquesta història amb altres textos.
_______________________________
Els ulls se li estan tancant. La nit se li fa feixuga i li recorda que ja és gran. Ja és gran, té canes i ja la son l’acompanya volent-li cloure els ulls, en aquesta hora fosca. Tanca el diari que estava llegint amb dificultat i se’l mira: un diari vell, notícies passades de moda i titulars estranys que ara li costen d’entendre. Se sent esgotat, fa figa mentre guarda el diari i se’n va al sobre dels somnis pensant que té mal de cap.
“Una aspirineta i cap al llit”, pensa, “un moment i seré als braços de Morfeu.” Però no, avui no, el que té no és un simple mal de cap i l’aspirina li fa pessigolles. Té quelcom més que no encerta a esbrinar, ja fa força dies que ho té. S’ha adonat que cada cop es cansa més llegint el diari, que quan toca el piano les negres i les corxeres juguen a amagar-se-li.
Ara ja és al llit. “Què m’està passant?”, pregunta a les parets. Tanca els ulls i anhela una resposta que sap que mai arribarà. Els minuts van passant i, finalment, el silenci es trenca amb uns roncs que omplen la cambra de breus esgarips.
_____
1 de gener. Gairebé les nou del matí. La sala grisa d’un hospital. L’Eulàlia es mira el cos adormit d’en Joan i el veu fràgil. Repassa mentalment tot el que ha passat aquesta nit de Cap d’Any i s’incomoda. Ara només desitja que ell es desperti per oblidar l’ensurt i anar-se’n a casa seva. Li farà el dinar i passarà tot el dia amb ell, ja ho té decidit.
No es pot treure del cap la patacada d’en Joan al sortir de casa la Remei. Que no ha vist els tres graons? Tan begut anava? No, però si només ha pres una o dues copetes de cava... I ara se’l mira i veu un home gran i savi: cabells majoritàriament blancs, cara amable de mirada bondadosa, un cos no precisament atlètic però en el fons ben cuidat, uns peus desitjosos de seguir caminant...
Per què no es desperta? Se li fa estrany el silenci tenint-lo al costat. Ell, un home que mai havia donat una treva, un descans a les paraules.
- Bon dia.
- Bon dia, Joan, com estàs?
- On sóc? M’han agafat ja com a conillet d’índies per fer proves nuclears?
- Au va! No diguis bajanades! Vas caure... sortint del pis de la Remei...
- Mm
- Jo crec que deuries beure una miqueta més del compte perquè...
- Estic a un hospital, Eulàlia? No diguis res, ja sé el que em passa...
- Com?
- Sí, ja fa sis o set setmanes que m’hi he fixat: cada dia hi veig pitjor... Me’n vaig començar a adonar un dia que llegia el diari abans d’anar a dormir...
- Ai, verge! No m’ho diguis això! Va, dorm una estoneta més, que t’anirà bé. Tanca els ulls... així, molt bé...

2 comentaris:

Andrea Kruithof ha dit...

De moment, té bona pinta.
A seguir escrivint!
un bes!

Natàlia Díez ha dit...

m'agrada molt la història, a veure si la continues :)

pel que fa al mail, si que el vaig veure, però... no podré anar-hi: no m'hi deixen anar i a més haig de fer un treball en grup i s'ha acordat quedar dissabte al matí...

algun dia hi aniré t'ho prometo ;)

i el meu poema en realitat no va dedicat a ningú... si més no directament. Vull dir, parla en imperatiu com si li donés ordres a algú en concret, però en realitat és un record de la meva última relació... és la història del que va passar xD

buf dit així sona molt complicat :P


ens veiem!

··NaT··