HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 2

Segueixo amb la història. Recordeu que el joc que us vaig proposar des d'un principi és posar un títol a la història i un per a cada capítol que vagi penjant, així com mirar d'endevinar què passarà a continuació. Doncs bé, avui us en proposo un altre (però el primer segueix vigent eh!): si en teniu ganes, agafeu la història a partir d'un cert moment que trieu i feu-vos-la vostra, seguiu-la al vostre blog (sempre citant-ne l'original si us plau, però a partir del punt que l'agafeu podeu fer-hi tants canvis com vulgueu). I si en comptes d'agafar un punt de la narració voleu centrar-vos en algun personatge que hi apareix o en algun lloc i crear una història a partir d'ells, feu-m'ho saber també. La idea és aconseguir un relat que sigui colectiu i interactiu. Si teniu dubtes, ja ho sabeu, consulteu-me i jo miraré d'aclarir-ho tant com pugui.

________________________________________

En Joan i l’Eulàlia passegen tranquil·lament agafats de la mà per l’Avinguda Gaudí mentre el gèlid ventet hivernal els acaricia. A ambdues bandes van observant les tendes i les cafeteries de tota la vida on alguna gent passa l’estona i pel mig van trobant nens que, mentre juguen al pilla-pilla o a futbol, omplen el carrer de rialles. Penjant per damunt dels seus caps van veient tot un seguit de llums decoratives de Nadal que semblen voler guiar-los en la foscor de les últimes hores de la tarda.
Però l’Eulàlia sap que ara tot això en Joan no ho veu tan bé com ella. Li ha costat força d’acceptar-ho però, després de múltiples explicacions dels metges i les infermeres, ha acabat reconeixent que potser hi veu una mica pitjor i que caldrà ajudar-lo. Mentre camina al seu costat sent la seva respiració un pèl estressada i els seus passos vacil·lants. Li diu fluixet i a contracor que no es preocupi, que tot anirà bé però de sobte sent una forta pressió a la mà. El tacte li mostra el que el seu company sembla no atrevir-se a mostrar-li amb paraules. Ella intenta transmetre-li carinyo, paciència... però mai n’ha sabut i ell rebenta d’una forma inesperada:
- No puc més! Putes llumetes de Nadal! M’enceguen! Per què cony les hauran de posar?
- Calma, calma Joan... Què et passa? Digues-m’ho... Vols que parem a fer un cafetó i en parlem com dos adults que som? Fins ara jo no...
- Calla! El que em passa és que no hi veig bé, que no t’ho han dit els metges? Que no t’ho he dit jo, Eulàlia? El que em passa és que amb tantes llums de coloraines em desconcerto... la vista se’m torna borrosa i tinc por, tu no saps el que és... No saps el que és veure-hi borrós, Eulàlia! I saber que arribarà un dia en que no hi veuré de cap manera!
- Però tu...
- Jo... res. Quan penso en com van lluitar els nostres pares i tots els altres “maquis” en la postguerra... I total per a què? Per a què seguim tenint una societat absolutament capitalista que només gasta, gasta i gasta?
- Quines animalades dius! A què ve això ara?
- Res, només reflexionava... Tanta guerra, tanta revolució i tants ideals de llibertat per aconseguir una puta il·luminació nadalenca que, a més de ser ridícula, és caríssima i fot als que hi veiem malament...
En Joan no pot més i, sense pensar-s’ho dues vegades, frena i s’asseu en un banc. I pensar que ahir quan es va despertar se sentia tan segur... tant fort tot i saber el seu problema... Però ara que els metges li ho han confirmat, li han fet desenes de proves i, a més, ell ha sortit al carrer i ha comprovat que només veu llums arreu i poca cosa més... ara, se sent derrotat, desfet.
I només té forces per mostrar-li a l’Eulàlia un fals somriure, com de pallasso emborratxat, que s’esvaeix mentre recorda el blau dels seus ulls.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 1

Avui començo a presentar-vos aquesta història que vaig escriure el curs passat i que he anat retocant amb el temps. La història té un títol però deixeu-me jugar i fer-vos una proposta: a mida que aneu llegint cada capítol, aneu proposant quin creieu que podria ser el millor títol per la història i com avançarà (jo no us diré si l'encerteu o si no, ja ho anireu veient). Els que a la web de relatsencatalà hagueu pogut llegir els 4 primers capítols i sabeu el títol, no digueu res si us plau.

A partir d'ara aniré intercalant al blog capítols d'aquesta història amb altres textos.

_______________________________

Els ulls se li estan tancant. La nit se li fa feixuga i li recorda que ja és gran. Ja és gran, té canes i ja la son l’acompanya volent-li cloure els ulls, en aquesta hora fosca. Tanca el diari que estava llegint amb dificultat i se’l mira: un diari vell, notícies passades de moda i titulars estranys que ara li costen d’entendre. Se sent esgotat, fa figa mentre guarda el diari i se’n va al sobre dels somnis pensant que té mal de cap.
“Una aspirineta i cap al llit”, pensa, “un moment i seré als braços de Morfeu.” Però no, avui no, el que té no és un simple mal de cap i l’aspirina li fa pessigolles. Té quelcom més que no encerta a esbrinar, ja fa força dies que ho té. S’ha adonat que cada cop es cansa més llegint el diari, que quan toca el piano les negres i les corxeres juguen a amagar-se-li.
Ara ja és al llit. “Què m’està passant?”, pregunta a les parets. Tanca els ulls i anhela una resposta que sap que mai arribarà. Els minuts van passant i, finalment, el silenci es trenca amb uns roncs que omplen la cambra de breus esgarips.
_____
1 de gener. Gairebé les nou del matí. La sala grisa d’un hospital. L’Eulàlia es mira el cos adormit d’en Joan i el veu fràgil. Repassa mentalment tot el que ha passat aquesta nit de Cap d’Any i s’incomoda. Ara només desitja que ell es desperti per oblidar l’ensurt i anar-se’n a casa seva. Li farà el dinar i passarà tot el dia amb ell, ja ho té decidit.
No es pot treure del cap la patacada d’en Joan al sortir de casa la Remei. Que no ha vist els tres graons? Tan begut anava? No, però si només ha pres una o dues copetes de cava... I ara se’l mira i veu un home gran i savi: cabells majoritàriament blancs, cara amable de mirada bondadosa, un cos no precisament atlètic però en el fons ben cuidat, uns peus desitjosos de seguir caminant...
Per què no es desperta? Se li fa estrany el silenci tenint-lo al costat. Ell, un home que mai havia donat una treva, un descans a les paraules.
- Bon dia.
- Bon dia, Joan, com estàs?
- On sóc? M’han agafat ja com a conillet d’índies per fer proves nuclears?
- Au va! No diguis bajanades! Vas caure... sortint del pis de la Remei...
- Mm
- Jo crec que deuries beure una miqueta més del compte perquè...
- Estic a un hospital, Eulàlia? No diguis res, ja sé el que em passa...
- Com?
- Sí, ja fa sis o set setmanes que m’hi he fixat: cada dia hi veig pitjor... Me’n vaig començar a adonar un dia que llegia el diari abans d’anar a dormir...
- Ai, verge! No m’ho diguis això! Va, dorm una estoneta més, que t’anirà bé. Tanca els ulls... així, molt bé...

AVORRIMENT i altres sentiments

El que un dia vaig escriure a classe de filosofia:

Et veig i et sento caduc. La teva imatge em recorda classes mal donades, moments avorrits i sentiments de frustració. Ens dius paraules teòriques, mots perduts en racons llunyans de la memòria, idees abstractes que assaborim buides de significat. Mentre dormim amb els ulls oberts o ens perdem en converses surrealistes tu només sents la teva veu, i l’estudies, i tens ganes d’aplaudir-te la teva mediocritat casposa coberta d’or fals oxidat.
De tant en tant se t’escapa alguna frase lògica i comprensible que els nostres caps reben com saltant d’alegria. Després sospires i deixes anar una bafarada d’aire pudent (fumes massa i se’t nota el carajillo de primera hora) Aleshores t’adones que et pesa l’anell de l’Opus i que has de seguir impartint doctrina per aquella boca maleïda que tens sota el bigoti hitlerià.
M’aturo i et torno a observar amb calma: vas ben conjuntat però la teva dona no t’ha planxat la roba i es nota molt, però és clar, tu mai no la planxaràs (Per a què estan les dones sinó? Oi?). No ho faràs, com tampoc ens faràs el favor de demanar-nos l’opinió sobre res. El que dèiem: doctrina. I què faràs si a algú (d’entre els pocs que aguantem el teu discurs soporífer) se li acudeix discrepar?
“No!” – diràs. Mai donaràs raons, és “no” perquè és impossible que sigui “sí”, és “no” perquè tu ho dius.

Per qui no ho sàpiga, estava descrivint al meu "esplèndid" (poseu-li tantes cometes com desitjeu) professor en un moment en que l'avorriment i la ira es barrejaven.

_________________________

El que ahir vaig escriure a la classe de teoria de la literatura (entengui's metafòrica i filosòficament):

Saps? Potser tot el que t'hagin dit fins ara sigui mentida. Molt bé, ja t'han construit l'edifici. Hi viuràs i prou? O intentaràs saber com està fet? Ah, em dius que no? Bé, doncs quan les parets s'esfondrin o quan trobis cambres que desconeixies ja en parlarem, d'acord? I potser algun dia en voldràs sortir, de l'edifici o, qui sap?, potser fins i tot voldràs construir-te'n el teu propi. O potser viatjaràs.

Saps? Pot ser que tot això sigui mentida i que l'edifici sigui un holograma. O pot ser que sigui real però que no signifiqui res davant d'un terratrèmol que, no ho dubtis, vindrà.

______________________________

No sé si haureu entès ambdós textos, són digressions mal fetes, ho sé, no volen dir res ni condueixen a res. De fet no tindrien ni perquè anar junts, però els he posat junts x demostrar q a vegades les coses no són el q semblen. Per al meu profe de filosofia jo passava totalment de la filosofia... i resulta que no és així. Resulta que m'encanta filosofar, però també resulta que hi ha professors patètics.