diumenge, 1 de novembre del 2009

Buscant el meu camí

Així es diu el meu nou blog, que ja està llest i que aviat començarà a funcionar en ple rendiment! Intentarem ser constants, he après dels meus errors!

Ah, per si algú pregunta, això no és un adéu: aquest blog el mantindré obert. Però de moment no hi escriure més.
Diguem que és un a reveure!

Em trobareu a

divendres, 30 d’octubre del 2009

Text del blog I per què?

Som racionals?
És obvi que no podem dividir-ho tot en conceptes oposats i quedar-nos tan feliços, però de vegades ho fem, així que permeteu-me fer-ho avui també a mi:
Sempre ens han dit que els humans som els únics éssers racionals. Tants filòsofs ho han dit d'una manera o d'una altra! I tanmateix, fins a quin punt és cert?
A part de totes les elocubracions possibles sobre el fet de si som o no "els únics" i sobre la suposada superioritat que això ens dóna, com creuen alguns; som racionals? De veritat? Quan? Quan ens enamorem? Quan juguem? Quan riem sense parar? O quan fem l'amor?
Hi ha altres casos en que també perdem tota la racionalitat que ens caracteritza, però no són tan bonics i sovint se'ls associa a la bogeria: quan algú mata, per exemple.
Però clar, resulta molt fàcil separar el món: aquí els racionals i allà els irracionals, ha matat, és irracional (és un boig), ha fet quelcom diferent al que fa la majoria de la gent, és irracional. Però, i si no fos així? Acceptar-ho és dificil, implica acceptar que tots tenim un punt d'irracionalitat (per a bé o per a mal) i, en certa mesura, destruir la divisió entre nosaltres i els que anomenem bojos, això seria acceptar que qualsevol de nosaltres també pot cometre una bojeria i acceptar això fa por.
A més, hi ha un altre element clau en tot això que sempre s'oblida. Un dia un professor em va dir que Descartes, amb la seva famosa frase (Gogito, ergo sum) s'equivocava en part perquè oblidava una part de l'espècie humana. Si només existeixen els que pensen, tal com aquest home postulava, si només existeixen els (diguem-ne així) purament racionals, què passa amb els que tenen síndrome de Down o algun tipus de demència senil? I amb els nadons que encara no han desenvolupat l'art de pensar?
Bé, només una petita visió del tema i un consell: no negueu la vostra part irracional, aprofiteu-la i feu-la servir tant com pogueu.

Textos del blog de Quin goig


Promesa Poètica
Hi ha qui es passa tota una vida somiant en publicar quelcom. També hi ha qui té tant talent que als divuit anys ja publica. Aquest és el cas de la Laura Gonzalez Ortensi, una jove poetessa empordanesa que, després d'haver crescut literàriament des del seu racó de Relats en Català
(
http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_relats_autor&rp_autor_id=252367), ara publica el seu primer llibre de poesia: Preludis de silenci.
Un llibre que us recomano de tot cor i no només perquè ella sigui una amiga, sinó perquè val la pena realment. I si no em creieu, jutgeu vosaltres mateixos:
___
Bressola'm
Bressola'm. L'ullal del depredador m'assetja.
La teranyina m'estreny: sóc indefensa.
Aquest tel fi que va abrigant-me els ulls
el palpes tan bé com jo, potser el tems.
Ara bressola'm. Torno a ser infant. Ric.
Vivim. Ens complementem en un acte
de paràsits sorprenentment legítim.
Per un instant el record ens nodreix
amb la saba lluent de l'esperança.
____
Et preguntaràs per què et dedico aquest espai avui, Laura. Doncs perquè tot i q fa poc q et conec, sé q t'ho mereixes i veig en tu una promesa poètica i sobretot futur. Un futur per seguir-nos enlluernant amb els teus versos.
I també perquè la dedicatòria que em vas fer al llibre anava amb data d'avui. ;)

Una pel·licula que tothom hauria de veure
http://www.youtube.com/watch?v=5tgI2tUGTyY
El Caballero Oscuro, la segona entrega de Batman del director Christopher Nolan, fou tot un descobriment per a mi i des que la vaig veure no he parat de recomanar-la efusivament. Dic que fou un descobriment perquè inicialment no pensava veure-la (no solen agradar-me les pel·licules on només hi ha acció i més acció i violència perquè si), però quan vaig sortir del cinema els vaig donar les gràcies als meus amics per haver-hi insistit.
Em va sorprendre la magnífica combinació d'acció amb filosofades, d'hòsties i de moments reflexius distribuits a parts iguals al llarg de tot el film, tot enllaçat per la genial interpretació de Heath Ledger en el paper de Joker.
Valgui com a demostració de tot això una de les parts (per a mi) més emocionants (bé, l'adjectiu emocionant no li fa justicia, és més que emocionant) de tota la peli:
http://www.youtube.com/watch?v=SgW9pBmsu5U
El cas és que l'he recordada perquè ahir la vaig tornar a veure. No sé quants cops l'haureu vist (un amic meu l'ha vist 6 cops, jo només 2) però us en recomano molt una segona visió. El primer cop tens la ment molt fixada en la trama, per no perdre't. El segon, veus tota la profunditat d'algunes escenes, veus més enllà i penses. I t'adones que aquest film és art.

Textos del blog de Divagacions d'un aspirant a filòleg


Llengua i/o dialecte?
Sovint els limits entre llengües i dialectes no són gaire clars. Sovint barregem erròniament lingüística amb política i/o amb sentiments i llavors es crea el caos.
Però clar, llavors com fer-ho? Com establir la diferència entre una cosa i l'altra? Segons el nombre de parlants? Segons les característiques morfològiques? Segons la "importància" cultural?
Si responguéssim a aquestes preguntes i trobéssim un criteri únic ens seria més fàcil delimitar. Podríem assegurar quantes llengües pròpies es parlen a l'Estat espanyol i quants dialectes. Podríem assegurar quantes llengües romàniques hi ha i quants dialectes. Si si, això encara avui en dia no és del tot objectiu quan ho diem.
Per aquells que no m'entengueu, què em direu si us dic que l'aragonès i l'asturià són dues llengües d'Espanya? Com considerareu el "silbo gomero" si és que mai n'heu sentit a parlar? I el cantabru? I l'aranès? I el mirandés? O fins i tot el caló? Tots aquests són llengües o dialectes o què són?
La lingüística s'ha fixat sovint en la (pre)potència socio-cultural d'alguns parlars per afavorir-los tant o més com ho ha fet la política. La gent, a més, ha sentit moltes barbaritats sobre les llengües, fins al punt de donar a la paraula "dialecte" un sentit perioratiu que realment no té ni hauria de tenir mai.
Aclarim doncs els conceptes amb un clar exemple: l'espanyol és una llengua com el català (al mateix nivell, cap de les dues és millor ni pitjor), dins la qual hi ha diferents dialectes geogràfics (també al mateix nivell entre si i sovint agrupats en grups dialectals). A més, l'espanyol conviu a certs llocs amb altres llengües en situació del q anomenem "diglòssia". En aquests llocs, per posar un exemple direm Astúries, podem trobar el dialecte espanyol d'Astúries (espanyol amb paraules o pronunciació una mica diferents de l'estàndard) i la llengua asturiana (amb una gramàtica i una expressió diferenciada de l'espanyol).
Espero amb això haver donat un mínim d'informació per sensibilitzar i per afavorir la riquesa que dóna el bilingüisme.


Males traduccions
De vegades va bé saber idiomes:L'altre dia el meu pare va decidir fer quelcom diferent per dinar: cuscús.No tinc la recepta a mà per indicar-vos exactament el que hi deia, però el cas és q estava en diversos idiomes: francès, anglès, alemany i espanyol. I el meu pare em va dir: "No s'enten gaire com ho explica però ho he fet ccom he cregut que s'havia de fer"Vaig llegir-me les intruccions en espanyol per veure què entenia i, evidentment, no ho vaig entendre massa bé. Llavors vaig pensar de llegir-ho en francès i anglès per veure si així ho entenia millor. Ràpidament vaig descobrir que en aquests dos idiomes hi havia quatre frases/fases i en espanyol només tres. No sé alemany però vaig veure que també hi havia quatre frases. "Que estrany..." vaig pensar. Seguint llegint vaig veure com una expressió francesa havia estat traduida a saco a l'espanyol, cosa que encara complicava més la comprensió. No recordo exactament quina expressió era però, perquè us feu una idea, és com si tradueixo el concepte "blat de moro" a l'espanyol i dic *"trigo de moro".Conclusió de tot això: com que prefereixo no explicar-vos com va quedar el cuscús, si que us diré que sempre que pogueu aneu directament a l'original, que les traduccions poden ser mooolt patètiques.

Textos del blog de Revolucions petites


GAL EZ !
Sovint dóna la sensació de retrocedir en el temps al sentir certes noticies. I concretament, els darrers mesos quan llegeixo noticies sobre Euskadi donen la sensació de tornar a l'època dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) o fins i tot a l'època repressiva de la transició.
ETA és un grup extremament violent, això no ho pot negar ningú. Però l'Estat espanyol també ho és, últimament més que en els darrers anys. Podria parlar de la llei de partits que es van treure de la maniga per ilegalitzar a qui els convenia, podria parlar del tancament de herriko tabernas només pel fet que en aquestes hi haguessin fotos de presos, podria parlar de la policia vigilant cada festa major i impedint que es gaudeixi, podria parlar de la desaparició del pres Jon Anza que algunes fonts diuen q ha estat torturat x la policia i q mesos després de la seva detenció no se'n sap res (serà que potser el van executar en un pais on la pena de mort es ilegal? qui sap).
Podria parlar d'un munt de coses, però em centraré en l'Aste Nagusia, les festes majors de Bilbao. D'entrada tot començava ja de manera polèmica: l'escollida per llençar el txupinazo d'inici de festa era la germana d'un pres etarra. El PP i el PSOE van demanar que fos algú altra qui llancés el txupinazo durant alguns dies i finalment aquesta dona va rebre un sobre amb una bala i la seva foto a dins. Evidentment ho va denunciar i va acabar llençant el txupinazo sense la presència de PP ni PSOE a l'inici de festa.
Però la festa tampoc va començar bé. Hores abans s'havia iniciat una manifestació al centre que en teoria la justicia havia prohibit. La policia la va reprimir amb diverses càrregues, dispersant a la gent i movent-la d'una punta a l'altre del barri cèntric. Així, quan va començar la festa, la manifestació encara era per allà i mentre els manifestants cridaven contra la policia entre gent q només volia celebrar la festa va sonar el txupinazo (un petard molt fort) que va espantar a tothom (alguns nens preguntaven si hi havia hagut una bomba)...
Les festes i les manifestacions han continuat en paralel. Avui un home de 85 anys ha rebut una bala de goma a la cara. UPyD ha demanat que es suspenguin les festes perquè els "radicals" estan "destrossant-ho tot". Però la festa segueix, amb repressió o sense. Amb ferits i detinguts o sense ells.
Les coses no són com haurien de ser però no ens callaran. La informació no sortirà a cap televisió nacional però no ens callaran. Escric això dolgut, sincerament. Em dol veure com l'Estat que em governa utilitza Euskadi com a laboratori i justifica la violència contra tota una societat per contrarestar (?) la violència d'un grup terrorista.
Espero no ser tatxat de terrorista ni ser ilegalitzat per mostrar aquest dolor.

S'apropa un nou 14 d'abril
I de nou direm "Visca la República!"
El moviment republicà pot semblar de quatre bojos que s'avorreixen i que reivindiquen coses estranyes que van existir fa molts anys. Aquesta és la visió generalitzada i fins i tot la que ofereixen alguns mass media.
Però no és pas així. No volem que el nostre Estat sigui una república per no res, volem que ho sigui perquè creiem fermament en una de les bases de la democràcia: la igualtat. De fet, fins i tot podríem dir que creiem en general en la democràcia perquè, és que algú que doni suport al paper de la monarquia pot creure alhora en la democràcia?
Sempre ens han dit que la democràcia es basa en la igualtat i en el poder d'uns liders escollits pel poble. Qui pot justificar la concordança de la monarquia amb aquesta definició?
El ciutadà Juan Carlos de Borbón i Borbón-Dos Sicilias no és actualment un ciutadà qualsevol com hauria de ser. El seu càrrec mai ha estat electe, ni tan sols consultat, ans imposat per un règim que no va fer precisament gaire bé per la democràcia en aquesta terra. I ho entenc, la monarquia no s'ha basat mai en eleccions (primer principi antidemocràtic) però a l'Estat espanyol ni tan sols s'ha basat en cap consulta popular. Per què? Doncs per una transició feta depressa i amb molts dels "vencedores" per entremig.
Ara no m'entretindré a criticar la transició, tranquils. Amb el passat ja no s'hi pot fer gran cosa, cal pensar en el futur. I és per això que aquest dimarts 14 d'abril tornaré a sortir, per demanar quelcom tan de calaix com que en tot lo oficial hi desapareixi la paraula "Reino" i hi apareixi la de "República".
I us animo a fer el mateix, a sortir, si us sembla injusta la figura de la monarquia, no us quedeu de braços creuats, fem que creixi el moviment.
.
I encara un últim apunt: per estar en contra del sistema monàrquic no cal pas estar en contra de la persona que ostenta el càrrec, penso que cal diferenciar-ho clarament i, sobretot, no cremar fotografies, no dirigir l'odi cap a algú que no se'l mereix.
.
Salut i revolta!

ORGANITZACIÓ

La vagància pot amb mi, ho he de reconeixer. Així doncs, a partir de parlar-ho una mica amb el Rafa i l'Olga (gràcies pels consells) i de pensar-hi jo mateix, faig una nova reestructuració dels blogs: eliminaré els quatre que vaig crear i en penjaré els escrits que vaig posar-hi tots aquí per tal que no es perdin (no m'agrada que res del q escric, ni que sigui una xorrada, quedi perdut x ves a saber on). A més mantinc (obviament) els blogs colectius on participo, tant el de l'assemblea de filologia com el del taller de sants i n'inicio un de nou en comú amb el Pablo i l'Elmer, inspirat pel de l'Olga, en Rafa i els seus van iniciar fa un temps. Per altra banda, no sé si seguiré amb aquest blog o simplement el deixaré aquí com a record i en començaré un de nou amb tot tipus de temàtiques que em comprometo a actualitzar regularment.
Així doncs, quedaríem en que, dels 7 blogs on participo, en trec 4 i n'afegeixo 2. Aquest restarà inactiu (ara només hi afegiré el q tenia en els 4 q elimino), el de Filologia i el del Taller aniran fent entre tots els q hi participem (el segon bastant més actiu que el primer), el blog a 3 bandas inicia amb bon peu i el nou q començaré a nivell particular, quan el comenci penjaré el link com a comentari a aquesta entrada.
Apa, gràcies x tenir paciència amb mi i gràcies per llegir-me!

dissabte, 4 d’abril del 2009

Remodelació

Bones!
Us informo a tots els possibles lectors d'aquest blog dels canvis que he fet: Jo escric, tu interpretes (http://www.puntsssuspensius.blogspot.com/) desapareix com a blog de temàtica variada, amb possible retorn futur amb temàtica únicament literària (m'ho hauré de pensar ja que per aquesta temàtica, de fet, ja existeix relatsencatalà, web on fa molt que no publico res), mentre que apareixen quatre nous blogs de temàtica més o menys única per parlar de:
- Lingüística: Divagacions d'un aspirant a filòleg (http://divagacionsfilologiques.blogspot.com/)
- Política: Revolucions petites (http://revolucionspetites.blogspot.com/)
- Filosofia: I per què? (http://intentantcomprendre.blogspot.com/)
- Arts: Quin goig! (http://quingoig.blogspot.com/)
Au, a partir d'ara, a currar-s'ho! He decidit ficar-me de ple en aquest món dels blogs!
P.D. que li donguin a WordPress! Tanta sofisticació al final no serveix de res!

dijous, 5 de febrer del 2009

La proveta social o la societat-proveta

Benvolguts conillets d'índies, anem a comprovar si llegiu el meu text o no. Que us posa de malhumor que comenci el text així? Bé, en cas afirmatiu no us preocupeu, jo us estic proposant una prova senzilla i estúpida, però a la proveta social proven amb vosaltres continuament i són proves de resultats bastant més complexos i transcendents que aquests.
Doncs si, benvinguts a la proveta social o societat-proveta (digueu-ne com vulgueu) on, encara que fins ara potser no ho sabíeu, hi sou ficats des del mateix moment en que vareu tenir ús de raó.
De fet, aquella va ser la primera prova: tothom provava la millor manera de oferir-vos aquella raó diguem-ne oficial, us deien això és bo i allò dolent. "I per què?" - s'encuriosien els més llestos. "Perquè si/no/ho dic jo/ho diu el profe/ho diu el llibre" - us responien de manera implacable. I vosaltres potser veieu que un deia A i l'altre B, potser us acostumaveu a dir a cadascú el que tal persona pensava, però això no volia dir pas que ho acceptessiu/entenguessiu. Però cada tutor provava de portar-vos al seu terreny. Si, pensant-ho bé l'educació pot ser com la publicitat, el que passa és que no pagues per les idees amb què et quedes (almenys si vas a escola pública).
Després, quan ja han provat amb nosaltres a veure que ens creiem i què ens importa un rave, proven de canviar-nos-ho tot, sigui en la forma senzilla del canvi d'escola o de classe o sigui en la forma complexa i violenta de canvi de pla d'estudis ("a veure, provem, servirà la nova llei d'educació? no? doncs quina llàstima, la següent ja anirà millor, total, per una generació perduda").
Més tard, tant a nivell d'estudis com a niivell de relacions o a nivell socio-polític, tothom prova amb nosaltres de fer la tàctica aquella tant vella que abans s'anomenava "una de cal y otra de arena" i que en un símil més "adequat" als temps que corren podríem dir "el poli bo i el poli dolent" 0 com n'hi dic jo "ara t'estimo, després t'hostiaré, però no et preocupis, que et tornaré a estimar".
I així el contingut de la proveta cada cop es va ennegrint més i més fins que (i perdó per l'expressió) tots els que estem a l'escenari treballant com a negres pels nostres negreros acabem negres del tot i la liem. Alguns intenten tapar la proveta perquè exploti, altres intenten pujar per les parets de la proveta per sortir-ne, altres es rendeixen i altres criden que a ells les provetes no els han agradat mai, que estan farts de tots els canvis educatius i que als humanístics NO ENS AGRADEN LES PROVETES.
______________
Molt simbòlic, suposo que s'entendrà. Ho he aplicat bastant a l'educació, però es pot aplicar a tantes coses....
Properament, posts pendents: continuació de la història, alguns poemes i una teoria lingüística cutre inventada per un servidor.
Agraïré tot comentari.

dissabte, 24 de gener del 2009

70 anys


Doncs sí, torno a renovar amb política. Aquest cop per recordar quelcom que molta gent oblida: Ara fa 70 anys, el 26 de gener de 1939, les tropes franquistes entraren a Barcelona triomfants, per l'Avinguda Diagonal. Al llarg de tota la Guerra Civil potser hi havia hagut encara una mica d'esperança, però amb l'entrada dels "nacionals" a Barcelona i la posterior entrada a Madrid, el somni republicà i tots els que a ell estaven relacionats es varen acabar. Molta gent va comprendre llavors que, si durant la Guerra havien patit, encara patirien més. Van començar l'exili i la repressió. Van començar quaranta anys de dictadura i trenta i pico de propina.
Ara es parla de memòria històrica... si si. Com volen memòria històrica de veritat si els hereus d'aquella gent encara segueixen al Congrés? I com a segona força més votada!
Tot i així cal seguir lluitant, cada pas és un petit triomf, cada petit recordatori honra una República que (no ho podem negar) va canviar el país i era i segueix sent totalment legítima en un Estat que es fa dir democràtic. I la lluita, en part, també és aquest petit escrit i també són les petites mobilitzacions convocades aquest any a molts pobles de Catalunya per recordar el moment en que varen entrar els falangistes i que a Barcelona, vés a saber perquè, no es fan.
I ho sento, no puc dir altra cosa que,
Salut i a per la Tercera!

dissabte, 10 de gener del 2009

Prou de morts a Gaza!

Míssils, trets, bombes,
plors, crits, pànic,
sang, metralla, dolor,
infants morts,
comerç d’armes,
culpables?

Qui vol més violència?
A Palestina en regalen.
________________
Aquesta guerra no pot continuar! Avui he estat a la manifestació, m'ha agradat trobar-hi tanta gent!
Allà m'han repartit això:
I jo, que sóc de llàgrima fàcil encara que no ho sembli, m'he emocionat veient la comunitat palestina de Bcn cridant consignes en àrab.
Sé que no és tant senzill com dir assassins a uns i angelets als altres, sé q hi ha molt més al darrere, però també hi ha certes coses que estan clares: Israel ha envait terres que no eren seves, ha posat murs on li ha donat la gana i ara, amb l'excusa d'eliminar alguns radicals ha acabat de destrossar un poble. En voleu un exemple? Fa uns dies van bombardejar una casa on suposadament s'hi amagaven milicians de Hamàs. Sabeu què hi havia al costat d'aquella casa? Una guarderia. Plena! Quants pares deurien deixar sense fills només tirant un simple projectil?
És obvi que hi ha radicals palestins (Hamàs), també és obvi q Israel també ha tingut baixes (normal, és allò tan primitiu del "ojo por ojo, diente por diente" (crec que era així)), però... carai! Ja està bé!
Per acabar us deixo una cançó. És l'Imagine de John Lennons cantat per Achinoam Nini (cantant israelita també coneguda amb el sobrenom de Noa) i per Cheb Khaled (un argelià), mireu el video, és preciós: http://www.youtube.com/watch?v=e6_PsxotOrQ

dijous, 8 de gener del 2009

HISTÒRIA 1, CAPÍTOLS 5 I 6

CAPÍTOL 5

- Què ha passat? Qui és el ferit? Apartin-se si us plau...
- Sóc jo, sóc jo. Ai! Quin dolor...
- M’han dit que era una urgència... On s’ha fet mal?
- A la cama, a la cama, s’ha pegat una patacada de mil dimonis!
- Si, si, a la cama... Crec que no em puc moure...
- Oi tant que es pot moure! Com es diu vostè?
- Joan, em dic Joan. Em podrà curar, doctor?
- Ha sortit rodolant d’una forma... I hem tingut tots un esglai! Imagini’s si hagués caigut pel precipici...
- Li fa mal aquí?- No, no, més avall...
- Aquí?
- Aaaai! Ma cagum Déu, quin maaaal!
- No es preocupi senyor Joan, em sent? Tot anirà bé. Quants dits veu aquí?
- Prou bromes i romanços, doctor, miri’m la cama que és el que m’ha de mirar, coi!
- No és pas cap broma! A veure, vostè ha tingut una caiguda forta i a part del cop a la cama s’ha pegat un cop al cap, per tant cal examinar que tot, estigui bé.
(aquell “tot” li sona tan profund a en Joan que es queda sense paraules)
- En Joan no hi veu gens bé, no s’esforci...
- És cec?
- Vol fer el refotut favor de mirar-me la cama! Sí, sóc cec, he caigut perquè no he vist bé el desnivell, però ara el que em fa mal és aquest os d’aquí...
(el metge s’ha quedat paralític, no sap què fer)
- Però continuï! Que no veu en quin estat es troba el nostre amic?
- D’acord, d’acord, aquí li fa mal?
- Aai! Cabr... que bonic que és el paisatge.
- Provi de doblegar la cama una mica. Pot? Sent alguna molèstia en fer-ho?
- AAAh! Em fot molt mal, doctor! No podem anar a l’hospital?
- Si, però per anar-hi vostè s’haurà d’aixecar, i si no pot?
- Que no porta una camilla, cony?! Doncs posi’l a la camilla i portem-lo a la furgoneta...
- Bé... si vostès ho volen així, doncs fem-ho...

Torna a estar tancat en una cambra d’hospital. Als peus del llit una tauleta sosté un gerro amb un ram de tulipes que li ha fet portar la Remei en quan ho ha sabut (i ni tan sols ha aparegut per allà). Ara pensa en tot el que van xerrar en la sortida d’ahir abans que ell no caigués. Recorda també les olors del Montseny, la fredor de la neu a les seves mans, la feblesa dels seus cors en trepitjar les ruines del que havia estat un campament de revolucionaris, la visió de la fossa comuna on estaven enterrats els pares d’en Quim, de la Remei, el tiet de l’Eulàlia, uns senyors aragonesos que ell recorda vagament, tots afusellats i enterrats allà, ben juntets.
Però, de sobte, la quietud de la sala es trenca. L’home que té al seu costat comença a cridar. No s’hi ha fixat fins ara, que el sent dir quelcom en castellà, com si ho estigués somiant en veu alta. Què deu dir? Què el deu turmentar d’aquesta manera?
- Vosotros... por rojos... por masones... a los calabozos! Sinvergüenza! Te daba... por separatista! ... vencerá... nacionales... viva España!
No ha entès tot el que deia, però la cantarella li sona bastant: un vell militar feixista. Retirat i desvariant, com algun dia acabaria tota aquella gent. Just en aquell moment entren l’Eulàlia, en Quim i un noi jove.
- Com estàs, Joan? Crec que hauríem de parlar...
- Marxista de mierda! Encerradla!
- Què diu aquell ara? Qui és aquell home?
- Res, repapieja... i parla en somnis... Què em volies dir, Eulàlia?
- Em sembla, Joan, que et cal algú que estigui amb tu durant el dia, per ajudar-te...
- Però...
- No hi veus bé, Joan. I aquest noi, en Sergi, es tindrà cura de tu, tindrà cura de que tot et vagi bé, de que no et passi res... T’apreciem molt, Joan, no volem que et passi res...
- Però és que jo...
- Viva el Caudillo!
- Puto boig... Calli, home calli!
- És que jo ja em sé cuidar sol! Ja sóc grandet, no creieu? No necessito ningú que em persegueixi tot el dia preguntant-me si estic bé!
- Joan, sé que és dur d’acceptar...
- Estàs cec, Joan...(ell de cop odia al que havia estat el seu millor amic)
- No es preocupi, senyor Joan, que tampoc li donaré molt la tabarra... i a les nits el deixaré ben tranquil...
- Odio aquests ulls, odio estar cec, us odio i odio la meva puta vida! No sabeu el que és, no sabeu el que és, de veritat...
I en Joan arrenca a plorar, desconsoladament.

CAPÍTOL 6
Avui ha tornat a Sant Pau per primer cop amb bastó i com que en Sergi no l’ha pogut acompanyar, l’han acompanyat l’Eulàlia i el Quim i allà, per sorpresa seva, s’han trobat amb el Pep i la Remei i el seu marit. Tots han anat a veure’l i encara no comprèn ben bé perquè. Però... pensant-ho bé, arriba a la conclusió que li és igual.
Han passat cinc o sis mesos. Ara tots tornen a ser a l’Avinguda Gaudí, aquest cop asseguts en una terrasseta prenent un refresc sota el sol d’un matí gairebé estiuenc. Fa massa calor. La Remei pensa en com pot ser que ningú més se n’adoni. O qui sap, potser només sigui una sensació seva...
En Joan tasta el suc de taronja amb parsimònia. No el veu, però el seu gust un pèl àcid el reconforta mínimament. De sobte sent quelcom que no acaba d’entendre però es deixa guiar pels impulsos i cerca la mà de l’Eulàlia per agafar-la amb delicadesa. Tots estan callats. El silenci podria semblar tens però no ho és gens. Ara passen uns turistes xerrant. En Joan s’entreté, tranquil, a escoltar la seva conversa, a intentar endevinar en quina llengua deuen parlar i què deuen dir.Italià. Se n’adona al mateix temps que troba, per fi, la mà de la seva amiga. La pren suaument amb la seva mà esquerra i amb l’altra agafa amb més força el seu bastó de cec. Fa poc mes de quatre setmanes que ha d’anar amb bastó. La seva vida ja és grisa, d’un color gris fosc massa horrible per descriure.
- En què penses, Joan?
- En res, Eulàlia... i en moltes coses a la vegada...
- Què t’ha dit el metge?
- Res que vulgui recordar, Pep... Sabeu què pensava ara?
- Digues...
- En una bonica cançó que vaig sentir una vegada... crec que els primers dies que el Sergi estava amb mi... si, me la va ensenyar ell, jo no l’havia sentit mai... era en anglès... i feia algo així: hope there’s someone, who’ll take care of me, when I die. I després deia... oh I’m scared of the middle place, between light and nowhere...
Es fa el silenci. Tots el miren, inconscients de que ell no veu a ningú. No entenen a què ve això, però el deixen continuar:
- Pensava també en que l’altre dia li vaig donar dos sobres blaus a la filla d’en Sergi. Dos sobres que ella no pot entendre però que espero que vosaltres si que entendreu quan sigui el moment. Em va prometre que us els guardaria i us els donaria en l’instant precís. Quina felicitat que té aquella nena! Quins set anyets més ben portats!
- Joan, carinyo... què et passa? Ho has d’afrontar... la vida està plena de sucre, però de vegades ens fa tastar la sal, comprens?
- No m’agrada menjar amb sal... I aquesta conversa és absurda...No tinc ganes d’esperar al Sergi... si algú em vol acompanyar... sinó marxaré jo sol a casa, tranquils que no em passarà res.
- Joan, vols que t’acompanyi?
- No cal Quim, gràcies, de debó... crec que tinc ganes d’estar sol, crec que vull plorar...
- Els amics no estan aquí per riure... pots riure amb qualsevol, Joan, plorar només ho pots fer en companyia d’un veritable amic...
- Marxo. Fes el que vulguis... Remei, on ets? M’agradaria fer-te una abraçada... si el teu home m’ho permet, és clar...
- No diguis bajanades, sóc aquí... estimat... per tot el que necessitis...
S’abracen. Instants després ell marxa amb el Quim, agafats de la mà, sap perfectament que necessita aquella mà, aquella guia, aquella gran amistat, encara que mai ho confessarà a ningú.