El que un dia vaig escriure a classe de filosofia:
Et veig i et sento caduc. La teva imatge em recorda classes mal donades, moments avorrits i sentiments de frustració. Ens dius paraules teòriques, mots perduts en racons llunyans de la memòria, idees abstractes que assaborim buides de significat. Mentre dormim amb els ulls oberts o ens perdem en converses surrealistes tu només sents la teva veu, i l’estudies, i tens ganes d’aplaudir-te la teva mediocritat casposa coberta d’or fals oxidat.
De tant en tant se t’escapa alguna frase lògica i comprensible que els nostres caps reben com saltant d’alegria. Després sospires i deixes anar una bafarada d’aire pudent (fumes massa i se’t nota el carajillo de primera hora) Aleshores t’adones que et pesa l’anell de l’Opus i que has de seguir impartint doctrina per aquella boca maleïda que tens sota el bigoti hitlerià.
M’aturo i et torno a observar amb calma: vas ben conjuntat però la teva dona no t’ha planxat la roba i es nota molt, però és clar, tu mai no la planxaràs (Per a què estan les dones sinó? Oi?). No ho faràs, com tampoc ens faràs el favor de demanar-nos l’opinió sobre res. El que dèiem: doctrina. I què faràs si a algú (d’entre els pocs que aguantem el teu discurs soporífer) se li acudeix discrepar?
“No!” – diràs. Mai donaràs raons, és “no” perquè és impossible que sigui “sí”, és “no” perquè tu ho dius.
De tant en tant se t’escapa alguna frase lògica i comprensible que els nostres caps reben com saltant d’alegria. Després sospires i deixes anar una bafarada d’aire pudent (fumes massa i se’t nota el carajillo de primera hora) Aleshores t’adones que et pesa l’anell de l’Opus i que has de seguir impartint doctrina per aquella boca maleïda que tens sota el bigoti hitlerià.
M’aturo i et torno a observar amb calma: vas ben conjuntat però la teva dona no t’ha planxat la roba i es nota molt, però és clar, tu mai no la planxaràs (Per a què estan les dones sinó? Oi?). No ho faràs, com tampoc ens faràs el favor de demanar-nos l’opinió sobre res. El que dèiem: doctrina. I què faràs si a algú (d’entre els pocs que aguantem el teu discurs soporífer) se li acudeix discrepar?
“No!” – diràs. Mai donaràs raons, és “no” perquè és impossible que sigui “sí”, és “no” perquè tu ho dius.
Per qui no ho sàpiga, estava descrivint al meu "esplèndid" (poseu-li tantes cometes com desitjeu) professor en un moment en que l'avorriment i la ira es barrejaven.
_________________________
El que ahir vaig escriure a la classe de teoria de la literatura (entengui's metafòrica i filosòficament):
Saps? Potser tot el que t'hagin dit fins ara sigui mentida. Molt bé, ja t'han construit l'edifici. Hi viuràs i prou? O intentaràs saber com està fet? Ah, em dius que no? Bé, doncs quan les parets s'esfondrin o quan trobis cambres que desconeixies ja en parlarem, d'acord? I potser algun dia en voldràs sortir, de l'edifici o, qui sap?, potser fins i tot voldràs construir-te'n el teu propi. O potser viatjaràs.
Saps? Pot ser que tot això sigui mentida i que l'edifici sigui un holograma. O pot ser que sigui real però que no signifiqui res davant d'un terratrèmol que, no ho dubtis, vindrà.
______________________________
No sé si haureu entès ambdós textos, són digressions mal fetes, ho sé, no volen dir res ni condueixen a res. De fet no tindrien ni perquè anar junts, però els he posat junts x demostrar q a vegades les coses no són el q semblen. Per al meu profe de filosofia jo passava totalment de la filosofia... i resulta que no és així. Resulta que m'encanta filosofar, però també resulta que hi ha professors patètics.
