Text del blog I per què?

Som racionals?
És obvi que no podem dividir-ho tot en conceptes oposats i quedar-nos tan feliços, però de vegades ho fem, així que permeteu-me fer-ho avui també a mi:
Sempre ens han dit que els humans som els únics éssers racionals. Tants filòsofs ho han dit d'una manera o d'una altra! I tanmateix, fins a quin punt és cert?
A part de totes les elocubracions possibles sobre el fet de si som o no "els únics" i sobre la suposada superioritat que això ens dóna, com creuen alguns; som racionals? De veritat? Quan? Quan ens enamorem? Quan juguem? Quan riem sense parar? O quan fem l'amor?
Hi ha altres casos en que també perdem tota la racionalitat que ens caracteritza, però no són tan bonics i sovint se'ls associa a la bogeria: quan algú mata, per exemple.
Però clar, resulta molt fàcil separar el món: aquí els racionals i allà els irracionals, ha matat, és irracional (és un boig), ha fet quelcom diferent al que fa la majoria de la gent, és irracional. Però, i si no fos així? Acceptar-ho és dificil, implica acceptar que tots tenim un punt d'irracionalitat (per a bé o per a mal) i, en certa mesura, destruir la divisió entre nosaltres i els que anomenem bojos, això seria acceptar que qualsevol de nosaltres també pot cometre una bojeria i acceptar això fa por.
A més, hi ha un altre element clau en tot això que sempre s'oblida. Un dia un professor em va dir que Descartes, amb la seva famosa frase (Gogito, ergo sum) s'equivocava en part perquè oblidava una part de l'espècie humana. Si només existeixen els que pensen, tal com aquest home postulava, si només existeixen els (diguem-ne així) purament racionals, què passa amb els que tenen síndrome de Down o algun tipus de demència senil? I amb els nadons que encara no han desenvolupat l'art de pensar?
Bé, només una petita visió del tema i un consell: no negueu la vostra part irracional, aprofiteu-la i feu-la servir tant com pogueu.

2

El Bé i el Mal, el blanc i el negre, sí i no, a dalt i a baix, l’esquerra i la dreta, tu i jo, la nit i el dia, la lluna i el sol, el calor i el fred, l’amor i l’odi, els forts i els dèbils, els llestos i els tontos, dolç i salat, home i dona, vell i jove, ric i pobre, mar i muntanya, camp i ciutat, obrer i burgès, ample i estret, gruixut i prim, sec i mullat, tou i dur, nord i sud, orient i occident, A i B, senzill i complicat, lluny i a prop, davant i darrere, lletres i ciències, pregunta i resposta, companyia i solitud, bonic i lleig, arribar i marxar, hola i adéu, viure i morir, plorar i riure, dins i fora, passat i futur, corba i recta, obert i tancat, so i silenci, música i soroll, llum i foscor, realitat i ficció, sentits i raó, sexe i amor.

Som duals. O potser no? O potser sí. Qui sap? Però potser caldria pen-sar-hi, oi? O millor no? O millor sí.

Estic emparanoiat, qui em desemparanoiarà? El bon desemparanoiador que em desemparanoï, bon desemparanoiador serà (i li donaré les gràcies, xq encara que no ho sembli, porto molt de temps menjant-me el tarro amb això).

PRÀCTICS I ROMÀNTICS

Vaig a fer-vos dues preguntes molt directes però potser una mica ingènues: creieu en l'amor? i en el sexe?

"I ara per quins set sous ens pregunta una estupidesa tan gran?" pensareu. Tranquils, no m'he tornat (més) boig, encara no deliro. Ambdues preguntes tenen molta relació amb una teoria meva que tot seguit passo a explicar-vos (i lamento fastidiar a alguns que volien seguir llegint la historieta sense títol, però em venia més de gust escriure això).

Si heu respost si a la primera pregunta i no a la segona: sou uns romàntics empedernits.

Si heu respost no a la primera i si a la segona: sou uns pràctics boníssims

Si heu respost si a totes dues: expliqueu-me el secret.

Si heu respost no a totes dues: plantegeu-vos-ho seriosament.

Aquesta espècie de test que us he fet és ben ingenu, ho sé, és un mer exemple. El que vull dir amb tot això és que hi ha persones que davant de qui els atrau actuen de forma pràctica, sense pensar molt, i aconsegueixen llur objectiu fàcilment i n'hi ha d'altres que actuen de forma romàntica, cavilant molt, i lloen llur objectiu eternament. N'hi ha que cada setmana es "lien" amb algú diferent i n'hi ha que cada setmana li escriuen un poema a la mateixa persona. N'hi ha que diuen "anem al llit?" i n'hi ha que diuen "t'estimo amb l'ànima". N'hi ha que han provat tant que ja no saben què provar i n'hi ha que han provat tant poc que no saben ni per on començar. N'hi ha que es diverteixen i n'hi ha que ploren. N'hi ha que en el fons se senten buits i n'hi ha que estant buits se senten plens. En definitiva, hi ha qui té sexe i hi ha qui desitja amor.

El problema potser sigui que els que desitgen l'amor també desitgin en menor mesura el sexe i els que tenen el sexe potser també desitgin l'amor. Bé, no sé pas qui hi surt perdent, el que si sé és que jo estic al segon bàndol i que la vida és massa complicada.

"Paren el mundo, que me apeo"

Altibaixos filosòfics

Vull iniciar aquest text amb una idea que em ronda des de fa cert temps i ho anuncio així perquè partint d'aquesta idea no sé pas on acabarà la redacció: simplement vull filosofar o, el que és el mateix, reflexionar per escrit deixant que les idees flueixin, sense cercar res concret, només deixant-me guiar pel meu cervell...

La idea a la que em refereixo és el fet que en totes les cultures que conec hi ha una clara associació de pensament entre l'alçada i la grandària amb el Bé i viceversa. I és com una mena de connexió estranya... Per què segons la religió catòlica els bons pugen al cel i els dolents baixen a l'infern? Per què molts pobles primitius (o no tant) han adorat les muntanyes més altes o els arbres més alts? Per què quan som petits/baixos volem ser grans/alts? Per què ens fascinen els gratacels? Per què ens atreu més una dona alta o un home alt abans que un/a de baix/a? Perquè els pòdiums i els talons? Per què quan pensem en el poder el veiem a dalt? Per què l'alta societat? Vull dir, per què als rics els diem l'alta societat? Per què triomfar és estar al capdamunt i fracassar és caure molt baix? Per què quan veiem algú que per defecte és extremadament alt (gigantisme) sentim una certa admiració i quan veiem algú q x defecte és molt baix (els anomenats nans) ens fan sentir tant poc respecte cap a ells q sembla fins i tot q se'ns arriba a escapar un somriure? Per què un pou ens dóna tant mal rotllo? Vaig veure fa 2 anys un monument a Irlanda que expressava perfectament tot això que us estic dient. El monument en sí era ben senzill, naive quasibé: una columna metàlica que s'allargava infinitament cap al cel fent-se cada cop més fina (cerqueu al google The Spire of Dublin). Tothom es quedava mirant cap amunt allà, com idiotes, com tothom miraria cap a baix en un pou. Allò ningú ho veu pas com un simple tros de ferro, tothom hi troba un sentit metafísic. I podríem pensar que aquest sentit el tenim x les influències culturals i x la sempre omnipresent tradició catòlica, però no! No és pas així! Un nen de tres o quatre anys que corria x allà també es va quedar mig minut quiet mirant el tros de ferro en silenci i després va dir a sa mare: it's very very high, mum! i ho digué amb admiració, fet que demostra que això de veure el bé en lo alt i el mal en lo baix ens ve donat possiblement per naixement! I jo em pregunto: a totes les cultures els passarà igual? Tindran els pigmeus o els massai la mateixa sensació? És quelcom que compartim tots els éssers humans? O ho podem superar? I si, suposant que fossim capaços de superar-ho, ho superessim, què passaria? Vull dir, creuríem que el Bé és tot lo baix i el Mal és tot lo alt? O perdríem d'algun mode tots aquests conceptes? I si els perdéssim, quins conceptes tindríem? Per què, pensant-ho bé, existeixen per separat el bé i el mal? És tal la dualitat que per cultura portem com afegida al nostre cervell? Bé, això ja seria un altre tema i força més complex, més val que ho deixem.

P.D: si no podeu respondre a la majoria de preguntes tranquils, si les poguessiu respondre totes o no en sapiguessiu intuir una possible resposta de cap, preocupeu-vos.