HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 2

Segueixo amb la història. Recordeu que el joc que us vaig proposar des d'un principi és posar un títol a la història i un per a cada capítol que vagi penjant, així com mirar d'endevinar què passarà a continuació. Doncs bé, avui us en proposo un altre (però el primer segueix vigent eh!): si en teniu ganes, agafeu la història a partir d'un cert moment que trieu i feu-vos-la vostra, seguiu-la al vostre blog (sempre citant-ne l'original si us plau, però a partir del punt que l'agafeu podeu fer-hi tants canvis com vulgueu). I si en comptes d'agafar un punt de la narració voleu centrar-vos en algun personatge que hi apareix o en algun lloc i crear una història a partir d'ells, feu-m'ho saber també. La idea és aconseguir un relat que sigui colectiu i interactiu. Si teniu dubtes, ja ho sabeu, consulteu-me i jo miraré d'aclarir-ho tant com pugui.

________________________________________

En Joan i l’Eulàlia passegen tranquil·lament agafats de la mà per l’Avinguda Gaudí mentre el gèlid ventet hivernal els acaricia. A ambdues bandes van observant les tendes i les cafeteries de tota la vida on alguna gent passa l’estona i pel mig van trobant nens que, mentre juguen al pilla-pilla o a futbol, omplen el carrer de rialles. Penjant per damunt dels seus caps van veient tot un seguit de llums decoratives de Nadal que semblen voler guiar-los en la foscor de les últimes hores de la tarda.
Però l’Eulàlia sap que ara tot això en Joan no ho veu tan bé com ella. Li ha costat força d’acceptar-ho però, després de múltiples explicacions dels metges i les infermeres, ha acabat reconeixent que potser hi veu una mica pitjor i que caldrà ajudar-lo. Mentre camina al seu costat sent la seva respiració un pèl estressada i els seus passos vacil·lants. Li diu fluixet i a contracor que no es preocupi, que tot anirà bé però de sobte sent una forta pressió a la mà. El tacte li mostra el que el seu company sembla no atrevir-se a mostrar-li amb paraules. Ella intenta transmetre-li carinyo, paciència... però mai n’ha sabut i ell rebenta d’una forma inesperada:
- No puc més! Putes llumetes de Nadal! M’enceguen! Per què cony les hauran de posar?
- Calma, calma Joan... Què et passa? Digues-m’ho... Vols que parem a fer un cafetó i en parlem com dos adults que som? Fins ara jo no...
- Calla! El que em passa és que no hi veig bé, que no t’ho han dit els metges? Que no t’ho he dit jo, Eulàlia? El que em passa és que amb tantes llums de coloraines em desconcerto... la vista se’m torna borrosa i tinc por, tu no saps el que és... No saps el que és veure-hi borrós, Eulàlia! I saber que arribarà un dia en que no hi veuré de cap manera!
- Però tu...
- Jo... res. Quan penso en com van lluitar els nostres pares i tots els altres “maquis” en la postguerra... I total per a què? Per a què seguim tenint una societat absolutament capitalista que només gasta, gasta i gasta?
- Quines animalades dius! A què ve això ara?
- Res, només reflexionava... Tanta guerra, tanta revolució i tants ideals de llibertat per aconseguir una puta il·luminació nadalenca que, a més de ser ridícula, és caríssima i fot als que hi veiem malament...
En Joan no pot més i, sense pensar-s’ho dues vegades, frena i s’asseu en un banc. I pensar que ahir quan es va despertar se sentia tan segur... tant fort tot i saber el seu problema... Però ara que els metges li ho han confirmat, li han fet desenes de proves i, a més, ell ha sortit al carrer i ha comprovat que només veu llums arreu i poca cosa més... ara, se sent derrotat, desfet.
I només té forces per mostrar-li a l’Eulàlia un fals somriure, com de pallasso emborratxat, que s’esvaeix mentre recorda el blau dels seus ulls.