1. Abans-d’ahir va ser 11 de setembre i com cada any ho varen celebrar els mateixos. D'aquí a poc serà 12 d'octubre i com cada any ho celebraran els mateixos. I sincerament aquest segon fet m'importa menys que el primer, al ser aquell amb el que m'identifico més: em sento més català que espanyol, no puc evitar-ho.
Però a qui em refereixo amb aquest "els mateixos"? Tranquils, m'explico: mirant-ho amb una mica de perspectiva dona molt la sensació que la Diada nacional de Catalunya no la pot celebrar (o no està pensada perquè la celebri) tothom qui viu a Catalunya, ni tan sols tothom qui és catalanoparlant o se sent més català que espanyol, aparentment s'ha convertit en quelcom que només poden celebrar els "bons catalans": els independentistes. Perquè aparentment si no coreges les consignes sobiranistes i no adores l'estelada no ets un "bon català". Aparentment ets un "mal català" o, el que és el mateix: un català dolent. Venut, traïdor, feixista.
Pot semblar exagerat i molta gent ho negarà però penseu-hi: en la celebració oficial encara aquests matissos s'endolciren una mica amb musiqueta i amb paraules astutes i serenes d'alguns polítics, però en la que es feu per la tarda al Passeig Lluis Companys (Arc de Triomf) les consignes eren clares ("Som una Nació, volem Estat propi!"), les paradetes mostraven tot tipus de propaganda de la que jo n'hi dic atrapa-burros i atrapa-joves (alto, no és pas el mateix), i es vivia un ambient que en certs moments es feu excessivament reivindicatiu.
I amb això no vull dir que tothom qui vulgui manifestar-se i dir la seva no pugui. I tant que pot! El problema no és pas aquest al meu parer. El problema és el fet que en una Diada que hauria de ser de tots els habitants de Catalunya (independentment de la orientació política de cadascú), els únics actes que es fan són per un sector de la població i a la resta, que ens donguin! Això em recorda una versió suau del "muera quién no piense como yo", un "fastidiese quién no piense como yo". I en castellà ho dic. Donant gràcies a la meva cultura bilingüe i cagant-me en tots els que imposen un color o un altre.
2. Per altra banda, és curiós que el Tribunal Constitucional del Estado escollís un dia com abans-d’ahir precisament per donar la noticia (que tots ja esperàvem) que la consulta que vol fer el lehendakari Ibarretxe a Euskadi queda prohibida per unanimitat dels jutges. I dic "curiós" perquè, si ho penseu, és com una manera de picar l'ullet a Catalunya dient "no os pongais reivindicativos vosotros también que os la vamos a joder".
I veieu, jo no votaria a favor de la independència de cap d'aquestes dues nacions, més tot i així considero que al dret democràtic a decidir (i és això el que demana el senyor Ibarretxe) és totalment lícit i necessari per avançar cap a una societat plenament democràtica.
Tot i així, d’acord, de vegades cal veure els dos posicionaments: fins fa poc jo hauria dit sense dubtar que els ciutadans de qualsevol comunitat autònoma (perquè sincerament m’importa ben poc que aquella sigui nació o no ho sigui) tenen dret a decidir sobre el seu futur i la seva organització política (sempre i quant se’ls doni diverses opcions i no únicament dues que cohercionin la seva decisió), però abans-d’ahir vaig sentir unes declaracions d’un dels jutges de l’esmentat tribunal que em varen fer pensar, deia més o menys això: “El lehendakari no puede decidir sobre el futuro de Euskadi por mucho que lo haga mediante una consulta a la sociedad vasca, porque ahora por ahora Euskadi forma parte de España y decidir sobre el futuro de Euskadi es también de algún modo decidir sobre el futuro de España”.
I si, li dono la raó al jutge: els bascos podrien decidir sobre la seva sobirania i integritat sempre i quant aquesta no limités la integritat espanyola. I amb Catalunya passaria el mateix. Però resulta que hi ha qui vol donar la seva opinió...
I jo em pregunto: la democràcia no estava per garantir que tothom donés la seva opinió? (i per que aquesta fos mínimament útil, és clar). Se suposa que sí, però només se suposa, la realitat és una altra. Si hi ha 20 persones a una casa i 3 de l’habitació on en dormen 5 sembla que se’n volen anar però sembla que les 5 són molt importants per a les altres 15 de tota la casa, potser s’haurà de fer una consulta a les 20 i una altra a les 5 de l’habitació. M’explico? Si no m’heu entès rellegiu-ho, no vull parlar més clar, perquè em cabrejo només de pensar-ho.
Però a qui em refereixo amb aquest "els mateixos"? Tranquils, m'explico: mirant-ho amb una mica de perspectiva dona molt la sensació que la Diada nacional de Catalunya no la pot celebrar (o no està pensada perquè la celebri) tothom qui viu a Catalunya, ni tan sols tothom qui és catalanoparlant o se sent més català que espanyol, aparentment s'ha convertit en quelcom que només poden celebrar els "bons catalans": els independentistes. Perquè aparentment si no coreges les consignes sobiranistes i no adores l'estelada no ets un "bon català". Aparentment ets un "mal català" o, el que és el mateix: un català dolent. Venut, traïdor, feixista.
Pot semblar exagerat i molta gent ho negarà però penseu-hi: en la celebració oficial encara aquests matissos s'endolciren una mica amb musiqueta i amb paraules astutes i serenes d'alguns polítics, però en la que es feu per la tarda al Passeig Lluis Companys (Arc de Triomf) les consignes eren clares ("Som una Nació, volem Estat propi!"), les paradetes mostraven tot tipus de propaganda de la que jo n'hi dic atrapa-burros i atrapa-joves (alto, no és pas el mateix), i es vivia un ambient que en certs moments es feu excessivament reivindicatiu.
I amb això no vull dir que tothom qui vulgui manifestar-se i dir la seva no pugui. I tant que pot! El problema no és pas aquest al meu parer. El problema és el fet que en una Diada que hauria de ser de tots els habitants de Catalunya (independentment de la orientació política de cadascú), els únics actes que es fan són per un sector de la població i a la resta, que ens donguin! Això em recorda una versió suau del "muera quién no piense como yo", un "fastidiese quién no piense como yo". I en castellà ho dic. Donant gràcies a la meva cultura bilingüe i cagant-me en tots els que imposen un color o un altre.
2. Per altra banda, és curiós que el Tribunal Constitucional del Estado escollís un dia com abans-d’ahir precisament per donar la noticia (que tots ja esperàvem) que la consulta que vol fer el lehendakari Ibarretxe a Euskadi queda prohibida per unanimitat dels jutges. I dic "curiós" perquè, si ho penseu, és com una manera de picar l'ullet a Catalunya dient "no os pongais reivindicativos vosotros también que os la vamos a joder".
I veieu, jo no votaria a favor de la independència de cap d'aquestes dues nacions, més tot i així considero que al dret democràtic a decidir (i és això el que demana el senyor Ibarretxe) és totalment lícit i necessari per avançar cap a una societat plenament democràtica.
Tot i així, d’acord, de vegades cal veure els dos posicionaments: fins fa poc jo hauria dit sense dubtar que els ciutadans de qualsevol comunitat autònoma (perquè sincerament m’importa ben poc que aquella sigui nació o no ho sigui) tenen dret a decidir sobre el seu futur i la seva organització política (sempre i quant se’ls doni diverses opcions i no únicament dues que cohercionin la seva decisió), però abans-d’ahir vaig sentir unes declaracions d’un dels jutges de l’esmentat tribunal que em varen fer pensar, deia més o menys això: “El lehendakari no puede decidir sobre el futuro de Euskadi por mucho que lo haga mediante una consulta a la sociedad vasca, porque ahora por ahora Euskadi forma parte de España y decidir sobre el futuro de Euskadi es también de algún modo decidir sobre el futuro de España”.
I si, li dono la raó al jutge: els bascos podrien decidir sobre la seva sobirania i integritat sempre i quant aquesta no limités la integritat espanyola. I amb Catalunya passaria el mateix. Però resulta que hi ha qui vol donar la seva opinió...
I jo em pregunto: la democràcia no estava per garantir que tothom donés la seva opinió? (i per que aquesta fos mínimament útil, és clar). Se suposa que sí, però només se suposa, la realitat és una altra. Si hi ha 20 persones a una casa i 3 de l’habitació on en dormen 5 sembla que se’n volen anar però sembla que les 5 són molt importants per a les altres 15 de tota la casa, potser s’haurà de fer una consulta a les 20 i una altra a les 5 de l’habitació. M’explico? Si no m’heu entès rellegiu-ho, no vull parlar més clar, perquè em cabrejo només de pensar-ho.
Espero no haver ferit a ningú. Com veieu sóc clar i català. I abans que res, demòcrata.
3 comentaris:
Realment cada cop m'agrada més aquest blog =) aquest tarannà polític li escau molt xD
Bé, com tu mateix has dit, en tot cas són respostes que en esperavem prèviament. Sí després d'atemptats, reivindicacions, osties, moltes osties,...segueixen sense canviar d´opinió, què els faria canviar? Evidentment si els concedeixen res, nosaltres anem darrera, i així més d'un voldria seguir el mateix camí. No interessa què la casa quedi buida, obvi xD però estàn en el seu dret de protestar..! Visca la "democràcia" ! jejeje, per cert personalment no veig la diada de Catalunya sigui un dia tan pensat per als exclusis 100% bons catalans... en el fons tanta població de fora per força se n'han de sentir més o menys catalans perquè aixó tiri endevant ( en imatge política? potser només fotografiaràn als esquerraníssims clar)però la veritat es veu més en qui té una estelada el balcó ^^ o fa els petits detalls per a sentir-se més integrat
P.D:i mira qué jo no tinc balcó! xD
Iso
Hola Ixnu!
felicitats pel teu blog.
Entrant en materia...
També vaig ser a l'acte institucional on mes aviat quedaba fora de joc qualsevol ideia no tan sols independentista fins i tot soberanista...
No crec que estar per una idea i sigui estar contra l'altre.
El mateix lehendakari ho va deixar ben clar amb el seu pla Ibarretxe que permet la coexistencia d'un vei amb DNI Espanyol amb un de DNI Basc...
Respecte a la casa...ho tinc clar:
No et quedis mai allà on no et tractin amb la dignitat que tota persona mereix.
La democràcia...que va passar amb la dinastia Borbònica que l'any 1931 la espanya democràctica va foragitar?
Es democràtic que hagi tornat?
S'em fa difícil estar d'acord amb els jutges d'un sistema judicial que judicalitza absolutament, clar i majoritàriament, sota el punt de vista d'un partit que es marginal a Catalunya.
Un detall si vas veure (no a través dels mass media, clar) la manifestació, podies veure que era més nodrida que les darreres i que no hi havien partits polítics, tret d'ERC que quedava bastant al darrera del gruix.
El que sí se es que la darrera vegada que des de el Parlament es va declarar la República Catalana. Es va aconsseguir l'autonomia.
No crec que el tarannà del dotze d'Octubre sigui comparable en quantitat ni en civisme de les propostes de la diada
Democracia si, sempre, jugant sense por i amb llibertat.
Deia el Poeta Portugués Pessoa: el gran enemic de la unió ibèrica es Castella.
ja,ja,ja ... salutacions del teu amic correlataire Epicuri ;-)
i llarga vida i canya al blog!!!
ei Adrià !
Ja ens queden poquets dies, eh? Em sembla què es dimecres si no m'equivoco...I està bé aixó, perquè divendres no hi ha classe ^^ només dos dies i prou.
No estàs nervios? Jo sii xD
Iso
Publica un comentari a l'entrada