La proveta social o la societat-proveta

Benvolguts conillets d'índies, anem a comprovar si llegiu el meu text o no. Que us posa de malhumor que comenci el text així? Bé, en cas afirmatiu no us preocupeu, jo us estic proposant una prova senzilla i estúpida, però a la proveta social proven amb vosaltres continuament i són proves de resultats bastant més complexos i transcendents que aquests.

Doncs si, benvinguts a la proveta social o societat-proveta (digueu-ne com vulgueu) on, encara que fins ara potser no ho sabíeu, hi sou ficats des del mateix moment en que vareu tenir ús de raó.

De fet, aquella va ser la primera prova: tothom provava la millor manera de oferir-vos aquella raó diguem-ne oficial, us deien això és bo i allò dolent. "I per què?" - s'encuriosien els més llestos. "Perquè si/no/ho dic jo/ho diu el profe/ho diu el llibre" - us responien de manera implacable. I vosaltres potser veieu que un deia A i l'altre B, potser us acostumaveu a dir a cadascú el que tal persona pensava, però això no volia dir pas que ho acceptessiu/entenguessiu. Però cada tutor provava de portar-vos al seu terreny. Si, pensant-ho bé l'educació pot ser com la publicitat, el que passa és que no pagues per les idees amb què et quedes (almenys si vas a escola pública).

Després, quan ja han provat amb nosaltres a veure que ens creiem i què ens importa un rave, proven de canviar-nos-ho tot, sigui en la forma senzilla del canvi d'escola o de classe o sigui en la forma complexa i violenta de canvi de pla d'estudis ("a veure, provem, servirà la nova llei d'educació? no? doncs quina llàstima, la següent ja anirà millor, total, per una generació perduda").

Més tard, tant a nivell d'estudis com a niivell de relacions o a nivell socio-polític, tothom prova amb nosaltres de fer la tàctica aquella tant vella que abans s'anomenava "una de cal y otra de arena" i que en un símil més "adequat" als temps que corren podríem dir "el poli bo i el poli dolent" 0 com n'hi dic jo "ara t'estimo, després t'hostiaré, però no et preocupis, que et tornaré a estimar".

I així el contingut de la proveta cada cop es va ennegrint més i més fins que (i perdó per l'expressió) tots els que estem a l'escenari treballant com a negres pels nostres negreros acabem negres del tot i la liem. Alguns intenten tapar la proveta perquè exploti, altres intenten pujar per les parets de la proveta per sortir-ne, altres es rendeixen i altres criden que a ells les provetes no els han agradat mai, que estan farts de tots els canvis educatius i que als humanístics NO ENS AGRADEN LES PROVETES.

______________

Molt simbòlic, suposo que s'entendrà. Ho he aplicat bastant a l'educació, però es pot aplicar a tantes coses....

Properament, posts pendents: continuació de la història, alguns poemes i una teoria lingüística cutre inventada per un servidor.

Agraïré tot comentari.

70 anys

Doncs sí, torno a renovar amb política. Aquest cop per recordar quelcom que molta gent oblida: Ara fa 70 anys, el 26 de gener de 1939, les tropes franquistes entraren a Barcelona triomfants, per l'Avinguda Diagonal. Al llarg de tota la Guerra Civil potser hi havia hagut encara una mica d'esperança, però amb l'entrada dels "nacionals" a Barcelona i la posterior entrada a Madrid, el somni republicà i tots els que a ell estaven relacionats es varen acabar. Molta gent va comprendre llavors que, si durant la Guerra havien patit, encara patirien més. Van començar l'exili i la repressió. Van començar quaranta anys de dictadura i trenta i pico de propina.
Ara es parla de memòria històrica... si si. Com volen memòria històrica de veritat si els hereus d'aquella gent encara segueixen al Congrés? I com a segona força més votada!
Tot i així cal seguir lluitant, cada pas és un petit triomf, cada petit recordatori honra una República que (no ho podem negar) va canviar el país i era i segueix sent totalment legítima en un Estat que es fa dir democràtic. I la lluita, en part, també és aquest petit escrit i també són les petites mobilitzacions convocades aquest any a molts pobles de Catalunya per recordar el moment en que varen entrar els falangistes i que a Barcelona, vés a saber perquè, no es fan.
I ho sento, no puc dir altra cosa que,
Salut i a per la Tercera!

Prou de morts a Gaza!

Míssils, trets, bombes,
plors, crits, pànic,
sang, metralla, dolor,
infants morts,
comerç d’armes,
culpables?

Qui vol més violència?
A Palestina en regalen.

________________

Aquesta guerra no pot continuar! Avui he estat a la manifestació, m'ha agradat trobar-hi tanta gent!

http://www.kaosenlared.net/noticia/mes-100.000-manifestants-marxen-barcelona-solidaritat-amb-palestina-i-

Allà m'han repartit això:

http://www.scribd.com/word/full?id=9934517&access_key=key-1v00eqtx7jkgy5cehzux

I jo, que sóc de llàgrima fàcil encara que no ho sembli, m'he emocionat veient la comunitat palestina de Bcn cridant consignes en àrab.

Sé que no és tant senzill com dir assassins a uns i angelets als altres, sé q hi ha molt més al darrere, però també hi ha certes coses que estan clares: Israel ha envait terres que no eren seves, ha posat murs on li ha donat la gana i ara, amb l'excusa d'eliminar alguns radicals ha acabat de destrossar un poble. En voleu un exemple? Fa uns dies van bombardejar una casa on suposadament s'hi amagaven milicians de Hamàs. Sabeu què hi havia al costat d'aquella casa? Una guarderia. Plena! Quants pares deurien deixar sense fills només tirant un simple projectil?

És obvi que hi ha radicals palestins (Hamàs), també és obvi q Israel també ha tingut baixes (normal, és allò tan primitiu del "ojo por ojo, diente por diente" (crec que era així)), però... carai! Ja està bé!

Per acabar us deixo una cançó. És l'Imagine de John Lennons cantat per Achinoam Nini (cantant israelita també coneguda amb el sobrenom de Noa) i per Cheb Khaled (un argelià), mireu el video, és preciós: http://www.youtube.com/watch?v=e6_PsxotOrQ

HISTÒRIA 1, CAPÍTOLS 5 I 6

CAPÍTOL 5

- Què ha passat? Qui és el ferit? Apartin-se si us plau...
- Sóc jo, sóc jo. Ai! Quin dolor...
- M’han dit que era una urgència... On s’ha fet mal?
- A la cama, a la cama, s’ha pegat una patacada de mil dimonis!
- Si, si, a la cama... Crec que no em puc moure...
- Oi tant que es pot moure! Com es diu vostè?
- Joan, em dic Joan. Em podrà curar, doctor?
- Ha sortit rodolant d’una forma... I hem tingut tots un esglai! Imagini’s si hagués caigut pel precipici...
- Li fa mal aquí?- No, no, més avall...
- Aquí?
- Aaaai! Ma cagum Déu, quin maaaal!
- No es preocupi senyor Joan, em sent? Tot anirà bé. Quants dits veu aquí?
- Prou bromes i romanços, doctor, miri’m la cama que és el que m’ha de mirar, coi!
- No és pas cap broma! A veure, vostè ha tingut una caiguda forta i a part del cop a la cama s’ha pegat un cop al cap, per tant cal examinar que tot, estigui bé.
(aquell “tot” li sona tan profund a en Joan que es queda sense paraules)
- En Joan no hi veu gens bé, no s’esforci...
- És cec?
- Vol fer el refotut favor de mirar-me la cama! Sí, sóc cec, he caigut perquè no he vist bé el desnivell, però ara el que em fa mal és aquest os d’aquí...
(el metge s’ha quedat paralític, no sap què fer)
- Però continuï! Que no veu en quin estat es troba el nostre amic?
- D’acord, d’acord, aquí li fa mal?
- Aai! Cabr... que bonic que és el paisatge.
- Provi de doblegar la cama una mica. Pot? Sent alguna molèstia en fer-ho?
- AAAh! Em fot molt mal, doctor! No podem anar a l’hospital?
- Si, però per anar-hi vostè s’haurà d’aixecar, i si no pot?
- Que no porta una camilla, cony?! Doncs posi’l a la camilla i portem-lo a la furgoneta...
- Bé... si vostès ho volen així, doncs fem-ho...

Torna a estar tancat en una cambra d’hospital. Als peus del llit una tauleta sosté un gerro amb un ram de tulipes que li ha fet portar la Remei en quan ho ha sabut (i ni tan sols ha aparegut per allà). Ara pensa en tot el que van xerrar en la sortida d’ahir abans que ell no caigués. Recorda també les olors del Montseny, la fredor de la neu a les seves mans, la feblesa dels seus cors en trepitjar les ruines del que havia estat un campament de revolucionaris, la visió de la fossa comuna on estaven enterrats els pares d’en Quim, de la Remei, el tiet de l’Eulàlia, uns senyors aragonesos que ell recorda vagament, tots afusellats i enterrats allà, ben juntets.
Però, de sobte, la quietud de la sala es trenca. L’home que té al seu costat comença a cridar. No s’hi ha fixat fins ara, que el sent dir quelcom en castellà, com si ho estigués somiant en veu alta. Què deu dir? Què el deu turmentar d’aquesta manera?
- Vosotros... por rojos... por masones... a los calabozos! Sinvergüenza! Te daba... por separatista! ... vencerá... nacionales... viva España!
No ha entès tot el que deia, però la cantarella li sona bastant: un vell militar feixista. Retirat i desvariant, com algun dia acabaria tota aquella gent. Just en aquell moment entren l’Eulàlia, en Quim i un noi jove.
- Com estàs, Joan? Crec que hauríem de parlar...
- Marxista de mierda! Encerradla!
- Què diu aquell ara? Qui és aquell home?
- Res, repapieja... i parla en somnis... Què em volies dir, Eulàlia?
- Em sembla, Joan, que et cal algú que estigui amb tu durant el dia, per ajudar-te...
- Però...
- No hi veus bé, Joan. I aquest noi, en Sergi, es tindrà cura de tu, tindrà cura de que tot et vagi bé, de que no et passi res... T’apreciem molt, Joan, no volem que et passi res...
- Però és que jo...
- Viva el Caudillo!
- Puto boig... Calli, home calli!
- És que jo ja em sé cuidar sol! Ja sóc grandet, no creieu? No necessito ningú que em persegueixi tot el dia preguntant-me si estic bé!
- Joan, sé que és dur d’acceptar...
- Estàs cec, Joan...(ell de cop odia al que havia estat el seu millor amic)
- No es preocupi, senyor Joan, que tampoc li donaré molt la tabarra... i a les nits el deixaré ben tranquil...
- Odio aquests ulls, odio estar cec, us odio i odio la meva puta vida! No sabeu el que és, no sabeu el que és, de veritat...
I en Joan arrenca a plorar, desconsoladament.

CAPÍTOL 6
Avui ha tornat a Sant Pau per primer cop amb bastó i com que en Sergi no l’ha pogut acompanyar, l’han acompanyat l’Eulàlia i el Quim i allà, per sorpresa seva, s’han trobat amb el Pep i la Remei i el seu marit. Tots han anat a veure’l i encara no comprèn ben bé perquè. Però... pensant-ho bé, arriba a la conclusió que li és igual.
Han passat cinc o sis mesos. Ara tots tornen a ser a l’Avinguda Gaudí, aquest cop asseguts en una terrasseta prenent un refresc sota el sol d’un matí gairebé estiuenc. Fa massa calor. La Remei pensa en com pot ser que ningú més se n’adoni. O qui sap, potser només sigui una sensació seva...
En Joan tasta el suc de taronja amb parsimònia. No el veu, però el seu gust un pèl àcid el reconforta mínimament. De sobte sent quelcom que no acaba d’entendre però es deixa guiar pels impulsos i cerca la mà de l’Eulàlia per agafar-la amb delicadesa. Tots estan callats. El silenci podria semblar tens però no ho és gens. Ara passen uns turistes xerrant. En Joan s’entreté, tranquil, a escoltar la seva conversa, a intentar endevinar en quina llengua deuen parlar i què deuen dir.Italià. Se n’adona al mateix temps que troba, per fi, la mà de la seva amiga. La pren suaument amb la seva mà esquerra i amb l’altra agafa amb més força el seu bastó de cec. Fa poc mes de quatre setmanes que ha d’anar amb bastó. La seva vida ja és grisa, d’un color gris fosc massa horrible per descriure.
- En què penses, Joan?
- En res, Eulàlia... i en moltes coses a la vegada...
- Què t’ha dit el metge?
- Res que vulgui recordar, Pep... Sabeu què pensava ara?
- Digues...
- En una bonica cançó que vaig sentir una vegada... crec que els primers dies que el Sergi estava amb mi... si, me la va ensenyar ell, jo no l’havia sentit mai... era en anglès... i feia algo així: hope there’s someone, who’ll take care of me, when I die. I després deia... oh I’m scared of the middle place, between light and nowhere...
Es fa el silenci. Tots el miren, inconscients de que ell no veu a ningú. No entenen a què ve això, però el deixen continuar:
- Pensava també en que l’altre dia li vaig donar dos sobres blaus a la filla d’en Sergi. Dos sobres que ella no pot entendre però que espero que vosaltres si que entendreu quan sigui el moment. Em va prometre que us els guardaria i us els donaria en l’instant precís. Quina felicitat que té aquella nena! Quins set anyets més ben portats!
- Joan, carinyo... què et passa? Ho has d’afrontar... la vida està plena de sucre, però de vegades ens fa tastar la sal, comprens?
- No m’agrada menjar amb sal... I aquesta conversa és absurda...No tinc ganes d’esperar al Sergi... si algú em vol acompanyar... sinó marxaré jo sol a casa, tranquils que no em passarà res.
- Joan, vols que t’acompanyi?
- No cal Quim, gràcies, de debó... crec que tinc ganes d’estar sol, crec que vull plorar...
- Els amics no estan aquí per riure... pots riure amb qualsevol, Joan, plorar només ho pots fer en companyia d’un veritable amic...
- Marxo. Fes el que vulguis... Remei, on ets? M’agradaria fer-te una abraçada... si el teu home m’ho permet, és clar...
- No diguis bajanades, sóc aquí... estimat... per tot el que necessitis...
S’abracen. Instants després ell marxa amb el Quim, agafats de la mà, sap perfectament que necessita aquella mà, aquella guia, aquella gran amistat, encara que mai ho confessarà a ningú.

2

El Bé i el Mal, el blanc i el negre, sí i no, a dalt i a baix, l’esquerra i la dreta, tu i jo, la nit i el dia, la lluna i el sol, el calor i el fred, l’amor i l’odi, els forts i els dèbils, els llestos i els tontos, dolç i salat, home i dona, vell i jove, ric i pobre, mar i muntanya, camp i ciutat, obrer i burgès, ample i estret, gruixut i prim, sec i mullat, tou i dur, nord i sud, orient i occident, A i B, senzill i complicat, lluny i a prop, davant i darrere, lletres i ciències, pregunta i resposta, companyia i solitud, bonic i lleig, arribar i marxar, hola i adéu, viure i morir, plorar i riure, dins i fora, passat i futur, corba i recta, obert i tancat, so i silenci, música i soroll, llum i foscor, realitat i ficció, sentits i raó, sexe i amor.

Som duals. O potser no? O potser sí. Qui sap? Però potser caldria pen-sar-hi, oi? O millor no? O millor sí.

Estic emparanoiat, qui em desemparanoiarà? El bon desemparanoiador que em desemparanoï, bon desemparanoiador serà (i li donaré les gràcies, xq encara que no ho sembli, porto molt de temps menjant-me el tarro amb això).

Avui toca parlar de cinema

Anar al cine sempre ha estat una de les meves grans passions, tothom que em conegui bé ho sap. Hi va haver una època en que, per a mi, quedar era sinònim d'anar al cine. Fins q un dia me'n vaig adonar de lo car que era i de que, sovint, era dificil posar-se d'acord sobre quina pel·licula veure i acabaves pagant x veure la cutrada que el teu millor amic volia veure.

Doncs bé, vet aquí que avui us vull fer una llista de recomanacions fílmiques:

Si us agraden les películes europees amb un cert toc dramàtic i amb essència romàntica, si sou uns apassionats de la música o si us agraden les pelis q jo n'hi dic "d'escola", algun dia heu de veure Los niños del coro, una de les millors pelicules q he vist mai. La varen fer l'altre dia per la tele.

http://www.youtube.com/watch?v=n_pwj-kysO0

Si us interessa conèixer la història, el passat, entendre la política actual observant l'antiga, si us interessen els drames humans però colectius, em va alucinar el recent descobriment per part meva del film Soldados de Salamina, basat en la novela homònima. Memòria històrica, ara q sembla q està tant de moda.

http://www.youtube.com/watch?v=riXtkBFfIe4

Si us agrada conèixer el que passa al món de forma rigurosa i us agraden les pelis q us transporten perfectament a una situació determinada, el dramíssim Gomorra us durà a conèixer la Itàlia més desconeguda, recòndita i fosca. La mafia és molt més forta del que ens pensem i la peli t'ho demostra cruament. No apta per ments hipersensibles.

http://www.youtube.com/watch?v=AFjQhr5F13I

I finalment, si voleu gaudir del romanticisme més convencional a l'estil americà, però amb un tall un pèl independent, aquest mateix divendres s'ha estrenat als cinemes espanyols My blueberry nights. No us en puc dir massa cosa perquè encara no l'he vist, però us puc assegurar q serà millor q la super-producció hollywoodiana i taquillera de Crepúsculo (peli dirigida sobretot a la massa adolescent i de contingut extremadament superficial).

http://www.youtube.com/watch?v=0A4zB3JKIJU

Em podria passar hores fent-vos moltíssimes més recomanacions cinematogràfiques, però crec q x avui ja n'hi ha prou. Si algú ja n'ha vist alguna o en veu alguna q comenti, digueu la vostra.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 4

Recordeu totes les propostes q us he anat fent: quin títol li posaríeu a la història? quin títol posaríeu a cada capítol? Com continuaríeu la història si fos vostra? Com creieu q continuarà?

Si trobessiu quelcom q no us agrada també m'ho podeu fer saber.

Amb aquest capítol arribem a la meitat de la història, així és q a partir d'ara ja no us tornaré a deixar aquest missatge pesat al principi, però sapigueu q encara q no el posi segueix vigent.

____________________________

- Sí?
- Hola Pep, sóc en Joan, què tal tot?
- Home, Joan! Quant de temps, company! Mira., anar fent... i a tu com et prova?
- Bé, bé, faig el que puc... El fer-se gran, ja se sap...
- Què vols dir? Suposo que estaràs bé, oi?
- Bé...
- Au va! No em vinguis amb romanços!
- Bueno, és igual... deixem el tema, que jo et trucava per una altra cosa.
- Digues... t’escolto.
- Fa uns dies que em ronda la idea de tornar a pujar cap al Montseny, a recordar belles escenes d’infància. Ja li vaig comentar l’altre dia a en Quim... Què et sembla, t’hi apuntes? T’hi veus amb cor?
- Oi tant, oi tant! Ja saps que per mi, tot el que sigui sortir de la capital i veure natura... Què aniríem a Can Grau?
- No, no. No ha estat pas idea de la Remei aquesta trobada... de fet només serà una trobada d’homes, de vells companys de caceres i fatigues, què et sembla? La Remei no n’ha de fer res d’això!
- Caram, noi! Sí que ho tens clar!
- Puc comptar amb tu, doncs?
- És clar que sí, Joan!
La conversa segueix uns instants i després queden per veure’s el proper diumenge amb tota la colla, amb tots els nens que varen viure la postguerra al Montseny i que ara ja no són tan nens, amb tots els nens que havien jugat amb armes de joguina mentre els seus pares lluitaven amb armes de veritat per fer la revolució.
Però en Joan ara no està per revolucions ni per bestieses. Fa massa dies que ha vist clar el seu problema i avui s’ha aixecat ja per fi amb ganes d’afrontar-lo amb energia, amb vitalitat i amb coratge. És per això que ha decidit tornar al Montseny (la terra on es va criar) amb els amics d’aquella infància que sonava al compàs dels afusellaments, a recordar, a observar tots els tons del verd que ja deuen estar apareixent i la poca neu que encara quedarà als cims (sap que potser serà l’últim cop...).
Ahir a la nit, mentre ho començava a comentar amb l’Eulàlia i li deixava intuir que no volia que els acompanyés, ja pensava en quina ruta seguirien, en els llocs que no s’havien d’oblidar d’anar, en quines converses tindrien, en lo feliços que serien...
Però no havia pensat en una cosa, ni ho havia dit a cap dels seus cinc companys (només en Quim ho sap): que ell està gairebé cec.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 3

I seguim, us recordo que podeu proposar títols per cada capítol i per la història sencera a mida que la vagi penjant. Així mateix, també podeu exposar als comentaris com creieu que continuarà la història. També si voleu, podeu continuar la història (no com creieu que continuarà sinó com voldríeu que continués si fos vostra) a partir d'un cert punt al vostre blog, modificant-la tant com vulgueu però citant l'original.
________________________________

Acaba de tornar a casa esgotat, nerviós i enfadat amb sí mateix. Avui al restaurant de la Remei les coses no han anat gaire bé... Ara és a casa, sol, i ho va recordant mentre sent el tic-tac del rellotge del menjador. És davant del piano i es mira les tecles amb recel. Qualsevol que el veiés, diria que simplement està meditant, però en el fons té una tristesa que el crema per dintre. Avui ha fet setanta anys i ella li ha proposat que toqués una mica al seu local, com abans feia cada nit i ara només fa de tant en tant.
De sobte deixa caure el puny tancat sobre el piano amb violència: s’escapa un soroll esgarrifós i la cambra s’omple de vibracions dissonants.
- Per què? Vull veure-hi bé! No vull ser inútil la resta de la meva vida!!!!
Llàgrimes i més llàgrimes. I es desmorona damunt del piano. I el piano emet queixes i laments paral·lels als del seu cor.
De sobte aixeca el cap i veu un sobre de color blau cel damunt del prestatge. Decideix rellegir el seu contingut:

Estimada Remei,

Des del primer dia la teva mirada va ser un encís. El meu cor es va afeblir i jo només feia que cercar la màgia dels teus somriures. Sé que saps el que et vull dir, sé que ja tens pensada la resposta. Em diràs que només sóc un amic, però jo vull sentir-ho dels teus llavis, vull que m’ho diguis i m’abracis, que m’omplis d’aquella suau fragància teva encara que després hagi de plorar la teva negativa.
Però ara digue’m, què serien les nostres vides sense tenir-nos l’un a l’altre? Ens coneixem des que érem petits, recordes? Tu eres la pobre nena orfe i jo el nen que et volia ajudar... Quan penso en tot el que tu em vas arribar a ensenyar penso que la balança era desequilibrada des del primer moment. Tu estaves sola, però tenies la música (aquell violí teu...), jo notava que estava bé, però que em faltava quelcom... series tu?
Em faltes, Remei, ets la part que falta per completar la meva ànima, però no sé si el teu cor sabrà acceptar tants afalacs venint de mi, que no tinc més que 19 anys. Tu segurament ja hauràs triat marit i serà algun home fornit del Montseny. Però si així fos, jo no deixaré mai d’estimar-te.

Joan

“Com ha canviat la meva vida des de llavors”, pensa. “La Remei es va casar amb un enamorat de la cuina i va deixar la música, jo em vaig casar amb el que ella havia deixat en mi... les notes, els pentagrames, les classes de solfeig...“
“Aviat la Remei i el seu marit varen obrir un restaurant al carrer Princesa on es feia música de jazz per la nit i jo, disposat a no rendir-me mai, vaig entrar de col·laborador (cada nit de dilluns a dijous a tocar el piano).”

I, de fet, això ha anat a fer aquesta nit: després d’un temps d’estar a casa, la Remei l’ha convidat a tocar el piano amb l’acompanyament d’ella al violí. Ella no se’n recordava massa i al principi ha desafinat una mica però ell... ell l’ha cagada estrepitosament: amb tanta foscor a la sala, s’ha adonat que no veia les notes i... com a bon músic de jazz ha sabut improvisar, però aviat també se li ha ennuvolat la vista i s’ha embolicat també entre les tecles del piano. Ella l’ha animat a continuar, però finalment ell ha començat a tocar amb despreci, carregat d’odi i ella l’hi ha demanat que parés, que a la clientela (la fotuda i maleïda clientela) no li agradava l’interpretació.
Aleshores ell no ha pogut resistir i els ha cridat a tots:
- Què passa? No hi veig bé, saben?

Quatre mots d'amor per tu

No vull saber més de tu. Diuen que com més sabem d’algú més l’estimem. No vull estimar-te. Parla’m del que vulguis menys de tu, que jo t’ho explicaré tot sobre mi com en un últim intent subtil d’agradar-te. Un intent abocat al fracàs, no cal que m’ho diguis. M’aferro a una creença desesperada: algun dia t’agradaré o deixaràs d’agradar-me (no sé que és millor o pitjor).

No vull saber més de tu. Diuen que el desig alimenta el futur i que el que no vivim ens dóna més vida que el que ja hem viscut. Jo amb tu no he viscut res. Encara avui em pregunto si desitjo viure quelcom.

I la clàssica pregunta torna al meu cap: “això és amor?” No, potser sigui quelcom més estèril, més và, més confús, més carnal, més estúpid, més humà. No som perfectes i els nostres productes tampoc ho són: la perfecció no existeix, la publicitat i tu no sou més que miratges enganyosos enmig del desert.

T’estimo? No, m’agrades potser, però no hi ha més. No busquis més. No hi ha cap oasi al desert dels sentiments. I la llum és clara: la lluna plena m’ajuda a entendre certs sentits ocults d’aquesta part del món, d’aquesta part que tu (inconscientment) governes.

Algun dia t’agradaré (i podré dir les coses en comptes d’escriure-les) o deixaràs d’agradar-me (i oblidaré el teu nom). Algun dia...

_______________________________

Espero que ningú em mati per no continuar la història del senyor Joan... Podeu seguir llegint fins al capítol 4 a la web www.relatsencatala.cat

El text anterior a aquest: oblideu-lo, si us plau, feu com si mai l'haguessiu llegit.

PRÀCTICS I ROMÀNTICS

Vaig a fer-vos dues preguntes molt directes però potser una mica ingènues: creieu en l'amor? i en el sexe?

"I ara per quins set sous ens pregunta una estupidesa tan gran?" pensareu. Tranquils, no m'he tornat (més) boig, encara no deliro. Ambdues preguntes tenen molta relació amb una teoria meva que tot seguit passo a explicar-vos (i lamento fastidiar a alguns que volien seguir llegint la historieta sense títol, però em venia més de gust escriure això).

Si heu respost si a la primera pregunta i no a la segona: sou uns romàntics empedernits.

Si heu respost no a la primera i si a la segona: sou uns pràctics boníssims

Si heu respost si a totes dues: expliqueu-me el secret.

Si heu respost no a totes dues: plantegeu-vos-ho seriosament.

Aquesta espècie de test que us he fet és ben ingenu, ho sé, és un mer exemple. El que vull dir amb tot això és que hi ha persones que davant de qui els atrau actuen de forma pràctica, sense pensar molt, i aconsegueixen llur objectiu fàcilment i n'hi ha d'altres que actuen de forma romàntica, cavilant molt, i lloen llur objectiu eternament. N'hi ha que cada setmana es "lien" amb algú diferent i n'hi ha que cada setmana li escriuen un poema a la mateixa persona. N'hi ha que diuen "anem al llit?" i n'hi ha que diuen "t'estimo amb l'ànima". N'hi ha que han provat tant que ja no saben què provar i n'hi ha que han provat tant poc que no saben ni per on començar. N'hi ha que es diverteixen i n'hi ha que ploren. N'hi ha que en el fons se senten buits i n'hi ha que estant buits se senten plens. En definitiva, hi ha qui té sexe i hi ha qui desitja amor.

El problema potser sigui que els que desitgen l'amor també desitgin en menor mesura el sexe i els que tenen el sexe potser també desitgin l'amor. Bé, no sé pas qui hi surt perdent, el que si sé és que jo estic al segon bàndol i que la vida és massa complicada.

"Paren el mundo, que me apeo"