Vull iniciar aquest text amb una idea que em ronda des de fa cert temps i ho anuncio així perquè partint d'aquesta idea no sé pas on acabarà la redacció: simplement vull filosofar o, el que és el mateix, reflexionar per escrit deixant que les idees flueixin, sense cercar res concret, només deixant-me guiar pel meu cervell...
La idea a la que em refereixo és el fet que en totes les cultures que conec hi ha una clara associació de pensament entre l'alçada i la grandària amb el Bé i viceversa. I és com una mena de connexió estranya... Per què segons la religió catòlica els bons pugen al cel i els dolents baixen a l'infern? Per què molts pobles primitius (o no tant) han adorat les muntanyes més altes o els arbres més alts? Per què quan som petits/baixos volem ser grans/alts? Per què ens fascinen els gratacels? Per què ens atreu més una dona alta o un home alt abans que un/a de baix/a? Perquè els pòdiums i els talons? Per què quan pensem en el poder el veiem a dalt? Per què l'alta societat? Vull dir, per què als rics els diem l'alta societat? Per què triomfar és estar al capdamunt i fracassar és caure molt baix? Per què quan veiem algú que per defecte és extremadament alt (gigantisme) sentim una certa admiració i quan veiem algú q x defecte és molt baix (els anomenats nans) ens fan sentir tant poc respecte cap a ells q sembla fins i tot q se'ns arriba a escapar un somriure? Per què un pou ens dóna tant mal rotllo? Vaig veure fa 2 anys un monument a Irlanda que expressava perfectament tot això que us estic dient. El monument en sí era ben senzill, naive quasibé: una columna metàlica que s'allargava infinitament cap al cel fent-se cada cop més fina (cerqueu al google The Spire of Dublin). Tothom es quedava mirant cap amunt allà, com idiotes, com tothom miraria cap a baix en un pou. Allò ningú ho veu pas com un simple tros de ferro, tothom hi troba un sentit metafísic. I podríem pensar que aquest sentit el tenim x les influències culturals i x la sempre omnipresent tradició catòlica, però no! No és pas així! Un nen de tres o quatre anys que corria x allà també es va quedar mig minut quiet mirant el tros de ferro en silenci i després va dir a sa mare: it's very very high, mum! i ho digué amb admiració, fet que demostra que això de veure el bé en lo alt i el mal en lo baix ens ve donat possiblement per naixement! I jo em pregunto: a totes les cultures els passarà igual? Tindran els pigmeus o els massai la mateixa sensació? És quelcom que compartim tots els éssers humans? O ho podem superar? I si, suposant que fossim capaços de superar-ho, ho superessim, què passaria? Vull dir, creuríem que el Bé és tot lo baix i el Mal és tot lo alt? O perdríem d'algun mode tots aquests conceptes? I si els perdéssim, quins conceptes tindríem? Per què, pensant-ho bé, existeixen per separat el bé i el mal? És tal la dualitat que per cultura portem com afegida al nostre cervell? Bé, això ja seria un altre tema i força més complex, més val que ho deixem.
P.D: si no podeu respondre a la majoria de preguntes tranquils, si les poguessiu respondre totes o no en sapiguessiu intuir una possible resposta de cap, preocupeu-vos.
La idea a la que em refereixo és el fet que en totes les cultures que conec hi ha una clara associació de pensament entre l'alçada i la grandària amb el Bé i viceversa. I és com una mena de connexió estranya... Per què segons la religió catòlica els bons pugen al cel i els dolents baixen a l'infern? Per què molts pobles primitius (o no tant) han adorat les muntanyes més altes o els arbres més alts? Per què quan som petits/baixos volem ser grans/alts? Per què ens fascinen els gratacels? Per què ens atreu més una dona alta o un home alt abans que un/a de baix/a? Perquè els pòdiums i els talons? Per què quan pensem en el poder el veiem a dalt? Per què l'alta societat? Vull dir, per què als rics els diem l'alta societat? Per què triomfar és estar al capdamunt i fracassar és caure molt baix? Per què quan veiem algú que per defecte és extremadament alt (gigantisme) sentim una certa admiració i quan veiem algú q x defecte és molt baix (els anomenats nans) ens fan sentir tant poc respecte cap a ells q sembla fins i tot q se'ns arriba a escapar un somriure? Per què un pou ens dóna tant mal rotllo? Vaig veure fa 2 anys un monument a Irlanda que expressava perfectament tot això que us estic dient. El monument en sí era ben senzill, naive quasibé: una columna metàlica que s'allargava infinitament cap al cel fent-se cada cop més fina (cerqueu al google The Spire of Dublin). Tothom es quedava mirant cap amunt allà, com idiotes, com tothom miraria cap a baix en un pou. Allò ningú ho veu pas com un simple tros de ferro, tothom hi troba un sentit metafísic. I podríem pensar que aquest sentit el tenim x les influències culturals i x la sempre omnipresent tradició catòlica, però no! No és pas així! Un nen de tres o quatre anys que corria x allà també es va quedar mig minut quiet mirant el tros de ferro en silenci i després va dir a sa mare: it's very very high, mum! i ho digué amb admiració, fet que demostra que això de veure el bé en lo alt i el mal en lo baix ens ve donat possiblement per naixement! I jo em pregunto: a totes les cultures els passarà igual? Tindran els pigmeus o els massai la mateixa sensació? És quelcom que compartim tots els éssers humans? O ho podem superar? I si, suposant que fossim capaços de superar-ho, ho superessim, què passaria? Vull dir, creuríem que el Bé és tot lo baix i el Mal és tot lo alt? O perdríem d'algun mode tots aquests conceptes? I si els perdéssim, quins conceptes tindríem? Per què, pensant-ho bé, existeixen per separat el bé i el mal? És tal la dualitat que per cultura portem com afegida al nostre cervell? Bé, això ja seria un altre tema i força més complex, més val que ho deixem.
P.D: si no podeu respondre a la majoria de preguntes tranquils, si les poguessiu respondre totes o no en sapiguessiu intuir una possible resposta de cap, preocupeu-vos.
7 comentaris:
Bones, molt bo el text i el blog en general. Si es que aixo de filosofar i deixarte portar pel corrent de pensamens que flueixen sense parar de la nostre ment es una gran terapia, o simplement, i bon passatemps.
Bé que ja m'anire passant!
petoOons!
Paula
Interessant manera de veure-ho. Per mi és fàcil de pensar. L'altura destaca, es fàcil de veure, imposa respecte.
No cregueu?
un bes!
Casperdut
Quan era petita sempre tenia la néura per a voler-ho tot més gran, el globus més gran, el gelat més gran, el pelux més gran...
No era pas culpa meva, ni ve de naixement, es què la societat ens educa així, els adults ( aquella espècie tan extranya i peculiar) ens fan sobrevalorar lo gran, com sí fós símbol de majestuositat o algo així...Crec qué en el fons tot ( casi totes les teves preguntes) tenen la mateixa resposta- Lo alt s'acosta al cel.
El què hauries de preguntar és; per a què al cel? Qui fou el primer en dir què allà hi havia tot lo diví? Ni idea xD Aixó bé d'abans de crist, així k aquest cop no es culpa de l'esglèsia jeje ;)
P.D: No hi perds res per probar Llatí 1, i aixó sí, no anem ràpids per ara. Anima't !!
Iso
Aiss me'n oblidava. Pensa en pelis espanyoles que acabin bé...mhh...cap? xD qué jo conegui ni una. Acaben amb aquest aspecte qué els americans ( amb més presupost) fan servir sempre per a segones parts. Es un final inacabat en certa manera, saps? espanyol en el meu llenguatge xD jeje
Una altre cosa, en català es pot dir " ideia" en algun dialecte? ( la meva prof. de català ho diu constantment...crec q es germana bessona de la Caterina..) i nomenystingut?( aixó jo diria q no)
ooooh
mola molaaa
pues bue, el otro blogspot es del fotolog
aqi tengo una historia qe bue, no esta acabada...
si qieres leela y dime qe te parece
me gustaria la opinion de alguien qe al menos sabe algo de literatura xD
como ya sabes, empieza por abajo jajajaj
un besoteeeee
caroo =)
que no ens expliques res més Adri?
ai...massa ocupat a la facultat ja..jeje
Iso
És una molt interessant reflexió... T'agraeixo que ens l'hagis passat.
Ara bé, trobo que hi ha excepcions, o almenys, alguna... Penso en David i en Goliath, els personatges mítics de la Bíblia; en aquest cas, el petit guanya i el gran perd. ¿Podria ser aquesta una excepció a la teva norma?
Apart d'aquest punt, et faré una reflexió. L'altura significa, molts cops, allò que volem tenir (o que creiem que volem tenir) i que no tenim. Quant més alt arribis, més vals. Per això, els avions i els ocells tenen un poder que nosaltres no tenim.
Ja m'he enrotllat prou. Et torno a felicitar per aquest petit-gran article. Adéu-siau i sort!!
Publica un comentari a l'entrada