Buscant el meu camí

Així es diu el meu nou blog, que ja està llest i que aviat començarà a funcionar en ple rendiment! Intentarem ser constants, he après dels meus errors!

Ah, per si algú pregunta, això no és un adéu: aquest blog el mantindré obert. Però de moment no hi escriure més.
Diguem que és un a reveure!

Em trobareu a

http://www.buscantelmeucami.blogspot.com/

Text del blog I per què?

Som racionals?
És obvi que no podem dividir-ho tot en conceptes oposats i quedar-nos tan feliços, però de vegades ho fem, així que permeteu-me fer-ho avui també a mi:
Sempre ens han dit que els humans som els únics éssers racionals. Tants filòsofs ho han dit d'una manera o d'una altra! I tanmateix, fins a quin punt és cert?
A part de totes les elocubracions possibles sobre el fet de si som o no "els únics" i sobre la suposada superioritat que això ens dóna, com creuen alguns; som racionals? De veritat? Quan? Quan ens enamorem? Quan juguem? Quan riem sense parar? O quan fem l'amor?
Hi ha altres casos en que també perdem tota la racionalitat que ens caracteritza, però no són tan bonics i sovint se'ls associa a la bogeria: quan algú mata, per exemple.
Però clar, resulta molt fàcil separar el món: aquí els racionals i allà els irracionals, ha matat, és irracional (és un boig), ha fet quelcom diferent al que fa la majoria de la gent, és irracional. Però, i si no fos així? Acceptar-ho és dificil, implica acceptar que tots tenim un punt d'irracionalitat (per a bé o per a mal) i, en certa mesura, destruir la divisió entre nosaltres i els que anomenem bojos, això seria acceptar que qualsevol de nosaltres també pot cometre una bojeria i acceptar això fa por.
A més, hi ha un altre element clau en tot això que sempre s'oblida. Un dia un professor em va dir que Descartes, amb la seva famosa frase (Gogito, ergo sum) s'equivocava en part perquè oblidava una part de l'espècie humana. Si només existeixen els que pensen, tal com aquest home postulava, si només existeixen els (diguem-ne així) purament racionals, què passa amb els que tenen síndrome de Down o algun tipus de demència senil? I amb els nadons que encara no han desenvolupat l'art de pensar?
Bé, només una petita visió del tema i un consell: no negueu la vostra part irracional, aprofiteu-la i feu-la servir tant com pogueu.

Textos del blog de Quin goig

Promesa Poètica
Hi ha qui es passa tota una vida somiant en publicar quelcom. També hi ha qui té tant talent que als divuit anys ja publica. Aquest és el cas de la Laura Gonzalez Ortensi, una jove poetessa empordanesa que, després d'haver crescut literàriament des del seu racó de Relats en Català
(http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_relats_autor&rp_autor_id=252367), ara publica el seu primer llibre de poesia: Preludis de silenci.
Un llibre que us recomano de tot cor i no només perquè ella sigui una amiga, sinó perquè val la pena realment. I si no em creieu, jutgeu vosaltres mateixos:
___
Bressola'm
Bressola'm. L'ullal del depredador m'assetja.
La teranyina m'estreny: sóc indefensa.
Aquest tel fi que va abrigant-me els ulls
el palpes tan bé com jo, potser el tems.
Ara bressola'm. Torno a ser infant. Ric.
Vivim. Ens complementem en un acte
de paràsits sorprenentment legítim.
Per un instant el record ens nodreix
amb la saba lluent de l'esperança.
____
Et preguntaràs per què et dedico aquest espai avui, Laura. Doncs perquè tot i q fa poc q et conec, sé q t'ho mereixes i veig en tu una promesa poètica i sobretot futur. Un futur per seguir-nos enlluernant amb els teus versos.
I també perquè la dedicatòria que em vas fer al llibre anava amb data d'avui. ;)

Una pel·licula que tothom hauria de veure
http://www.youtube.com/watch?v=5tgI2tUGTyY
El Caballero Oscuro, la segona entrega de Batman del director Christopher Nolan, fou tot un descobriment per a mi i des que la vaig veure no he parat de recomanar-la efusivament. Dic que fou un descobriment perquè inicialment no pensava veure-la (no solen agradar-me les pel·licules on només hi ha acció i més acció i violència perquè si), però quan vaig sortir del cinema els vaig donar les gràcies als meus amics per haver-hi insistit.
Em va sorprendre la magnífica combinació d'acció amb filosofades, d'hòsties i de moments reflexius distribuits a parts iguals al llarg de tot el film, tot enllaçat per la genial interpretació de Heath Ledger en el paper de Joker.
Valgui com a demostració de tot això una de les parts (per a mi) més emocionants (bé, l'adjectiu emocionant no li fa justicia, és més que emocionant) de tota la peli:
http://www.youtube.com/watch?v=SgW9pBmsu5U
El cas és que l'he recordada perquè ahir la vaig tornar a veure. No sé quants cops l'haureu vist (un amic meu l'ha vist 6 cops, jo només 2) però us en recomano molt una segona visió. El primer cop tens la ment molt fixada en la trama, per no perdre't. El segon, veus tota la profunditat d'algunes escenes, veus més enllà i penses. I t'adones que aquest film és art.

Textos del blog de Divagacions d'un aspirant a filòleg

Llengua i/o dialecte?
Sovint els limits entre llengües i dialectes no són gaire clars. Sovint barregem erròniament lingüística amb política i/o amb sentiments i llavors es crea el caos.
Però clar, llavors com fer-ho? Com establir la diferència entre una cosa i l'altra? Segons el nombre de parlants? Segons les característiques morfològiques? Segons la "importància" cultural?
Si responguéssim a aquestes preguntes i trobéssim un criteri únic ens seria més fàcil delimitar. Podríem assegurar quantes llengües pròpies es parlen a l'Estat espanyol i quants dialectes. Podríem assegurar quantes llengües romàniques hi ha i quants dialectes. Si si, això encara avui en dia no és del tot objectiu quan ho diem.
Per aquells que no m'entengueu, què em direu si us dic que l'aragonès i l'asturià són dues llengües d'Espanya? Com considerareu el "silbo gomero" si és que mai n'heu sentit a parlar? I el cantabru? I l'aranès? I el mirandés? O fins i tot el caló? Tots aquests són llengües o dialectes o què són?
La lingüística s'ha fixat sovint en la (pre)potència socio-cultural d'alguns parlars per afavorir-los tant o més com ho ha fet la política. La gent, a més, ha sentit moltes barbaritats sobre les llengües, fins al punt de donar a la paraula "dialecte" un sentit perioratiu que realment no té ni hauria de tenir mai.
Aclarim doncs els conceptes amb un clar exemple: l'espanyol és una llengua com el català (al mateix nivell, cap de les dues és millor ni pitjor), dins la qual hi ha diferents dialectes geogràfics (també al mateix nivell entre si i sovint agrupats en grups dialectals). A més, l'espanyol conviu a certs llocs amb altres llengües en situació del q anomenem "diglòssia". En aquests llocs, per posar un exemple direm Astúries, podem trobar el dialecte espanyol d'Astúries (espanyol amb paraules o pronunciació una mica diferents de l'estàndard) i la llengua asturiana (amb una gramàtica i una expressió diferenciada de l'espanyol).
Espero amb això haver donat un mínim d'informació per sensibilitzar i per afavorir la riquesa que dóna el bilingüisme.


Males traduccions
De vegades va bé saber idiomes:L'altre dia el meu pare va decidir fer quelcom diferent per dinar: cuscús.No tinc la recepta a mà per indicar-vos exactament el que hi deia, però el cas és q estava en diversos idiomes: francès, anglès, alemany i espanyol. I el meu pare em va dir: "No s'enten gaire com ho explica però ho he fet ccom he cregut que s'havia de fer"Vaig llegir-me les intruccions en espanyol per veure què entenia i, evidentment, no ho vaig entendre massa bé. Llavors vaig pensar de llegir-ho en francès i anglès per veure si així ho entenia millor. Ràpidament vaig descobrir que en aquests dos idiomes hi havia quatre frases/fases i en espanyol només tres. No sé alemany però vaig veure que també hi havia quatre frases. "Que estrany..." vaig pensar. Seguint llegint vaig veure com una expressió francesa havia estat traduida a saco a l'espanyol, cosa que encara complicava més la comprensió. No recordo exactament quina expressió era però, perquè us feu una idea, és com si tradueixo el concepte "blat de moro" a l'espanyol i dic *"trigo de moro".Conclusió de tot això: com que prefereixo no explicar-vos com va quedar el cuscús, si que us diré que sempre que pogueu aneu directament a l'original, que les traduccions poden ser mooolt patètiques.

Textos del blog de Revolucions petites

GAL EZ !
Sovint dóna la sensació de retrocedir en el temps al sentir certes noticies. I concretament, els darrers mesos quan llegeixo noticies sobre Euskadi donen la sensació de tornar a l'època dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) o fins i tot a l'època repressiva de la transició.
ETA és un grup extremament violent, això no ho pot negar ningú. Però l'Estat espanyol també ho és, últimament més que en els darrers anys. Podria parlar de la llei de partits que es van treure de la maniga per ilegalitzar a qui els convenia, podria parlar del tancament de herriko tabernas només pel fet que en aquestes hi haguessin fotos de presos, podria parlar de la policia vigilant cada festa major i impedint que es gaudeixi, podria parlar de la desaparició del pres Jon Anza que algunes fonts diuen q ha estat torturat x la policia i q mesos després de la seva detenció no se'n sap res (serà que potser el van executar en un pais on la pena de mort es ilegal? qui sap).
Podria parlar d'un munt de coses, però em centraré en l'Aste Nagusia, les festes majors de Bilbao. D'entrada tot començava ja de manera polèmica: l'escollida per llençar el txupinazo d'inici de festa era la germana d'un pres etarra. El PP i el PSOE van demanar que fos algú altra qui llancés el txupinazo durant alguns dies i finalment aquesta dona va rebre un sobre amb una bala i la seva foto a dins. Evidentment ho va denunciar i va acabar llençant el txupinazo sense la presència de PP ni PSOE a l'inici de festa.
Però la festa tampoc va començar bé. Hores abans s'havia iniciat una manifestació al centre que en teoria la justicia havia prohibit. La policia la va reprimir amb diverses càrregues, dispersant a la gent i movent-la d'una punta a l'altre del barri cèntric. Així, quan va començar la festa, la manifestació encara era per allà i mentre els manifestants cridaven contra la policia entre gent q només volia celebrar la festa va sonar el txupinazo (un petard molt fort) que va espantar a tothom (alguns nens preguntaven si hi havia hagut una bomba)...
Les festes i les manifestacions han continuat en paralel. Avui un home de 85 anys ha rebut una bala de goma a la cara. UPyD ha demanat que es suspenguin les festes perquè els "radicals" estan "destrossant-ho tot". Però la festa segueix, amb repressió o sense. Amb ferits i detinguts o sense ells.
Les coses no són com haurien de ser però no ens callaran. La informació no sortirà a cap televisió nacional però no ens callaran. Escric això dolgut, sincerament. Em dol veure com l'Estat que em governa utilitza Euskadi com a laboratori i justifica la violència contra tota una societat per contrarestar (?) la violència d'un grup terrorista.
Espero no ser tatxat de terrorista ni ser ilegalitzat per mostrar aquest dolor.

S'apropa un nou 14 d'abril
I de nou direm "Visca la República!"
El moviment republicà pot semblar de quatre bojos que s'avorreixen i que reivindiquen coses estranyes que van existir fa molts anys. Aquesta és la visió generalitzada i fins i tot la que ofereixen alguns mass media.
Però no és pas així. No volem que el nostre Estat sigui una república per no res, volem que ho sigui perquè creiem fermament en una de les bases de la democràcia: la igualtat. De fet, fins i tot podríem dir que creiem en general en la democràcia perquè, és que algú que doni suport al paper de la monarquia pot creure alhora en la democràcia?
Sempre ens han dit que la democràcia es basa en la igualtat i en el poder d'uns liders escollits pel poble. Qui pot justificar la concordança de la monarquia amb aquesta definició?
El ciutadà Juan Carlos de Borbón i Borbón-Dos Sicilias no és actualment un ciutadà qualsevol com hauria de ser. El seu càrrec mai ha estat electe, ni tan sols consultat, ans imposat per un règim que no va fer precisament gaire bé per la democràcia en aquesta terra. I ho entenc, la monarquia no s'ha basat mai en eleccions (primer principi antidemocràtic) però a l'Estat espanyol ni tan sols s'ha basat en cap consulta popular. Per què? Doncs per una transició feta depressa i amb molts dels "vencedores" per entremig.
Ara no m'entretindré a criticar la transició, tranquils. Amb el passat ja no s'hi pot fer gran cosa, cal pensar en el futur. I és per això que aquest dimarts 14 d'abril tornaré a sortir, per demanar quelcom tan de calaix com que en tot lo oficial hi desapareixi la paraula "Reino" i hi apareixi la de "República".
I us animo a fer el mateix, a sortir, si us sembla injusta la figura de la monarquia, no us quedeu de braços creuats, fem que creixi el moviment.
.
I encara un últim apunt: per estar en contra del sistema monàrquic no cal pas estar en contra de la persona que ostenta el càrrec, penso que cal diferenciar-ho clarament i, sobretot, no cremar fotografies, no dirigir l'odi cap a algú que no se'l mereix.
.
Salut i revolta!

ORGANITZACIÓ

La vagància pot amb mi, ho he de reconeixer. Així doncs, a partir de parlar-ho una mica amb el Rafa i l'Olga (gràcies pels consells) i de pensar-hi jo mateix, faig una nova reestructuració dels blogs: eliminaré els quatre que vaig crear i en penjaré els escrits que vaig posar-hi tots aquí per tal que no es perdin (no m'agrada que res del q escric, ni que sigui una xorrada, quedi perdut x ves a saber on). A més mantinc (obviament) els blogs colectius on participo, tant el de l'assemblea de filologia com el del taller de sants i n'inicio un de nou en comú amb el Pablo i l'Elmer, inspirat pel de l'Olga, en Rafa i els seus van iniciar fa un temps. Per altra banda, no sé si seguiré amb aquest blog o simplement el deixaré aquí com a record i en començaré un de nou amb tot tipus de temàtiques que em comprometo a actualitzar regularment.

Així doncs, quedaríem en que, dels 7 blogs on participo, en trec 4 i n'afegeixo 2. Aquest restarà inactiu (ara només hi afegiré el q tenia en els 4 q elimino), el de Filologia i el del Taller aniran fent entre tots els q hi participem (el segon bastant més actiu que el primer), el blog a 3 bandas inicia amb bon peu i el nou q començaré a nivell particular, quan el comenci penjaré el link com a comentari a aquesta entrada.

www.bloga3bandas.blogspot.com

www.tallerdesants.blogspot.com

Apa, gràcies x tenir paciència amb mi i gràcies per llegir-me!

Remodelació

Bones!

Us informo a tots els possibles lectors d'aquest blog dels canvis que he fet: Jo escric, tu interpretes (http://www.puntsssuspensius.blogspot.com/) desapareix com a blog de temàtica variada, amb possible retorn futur amb temàtica únicament literària (m'ho hauré de pensar ja que per aquesta temàtica, de fet, ja existeix relatsencatalà, web on fa molt que no publico res), mentre que apareixen quatre nous blogs de temàtica més o menys única per parlar de:

- Lingüística: Divagacions d'un aspirant a filòleg (http://divagacionsfilologiques.blogspot.com/)

- Política: Revolucions petites (http://revolucionspetites.blogspot.com/)

- Filosofia: I per què? (http://intentantcomprendre.blogspot.com/)

- Arts: Quin goig! (http://quingoig.blogspot.com/)

Au, a partir d'ara, a currar-s'ho! He decidit ficar-me de ple en aquest món dels blogs!

P.D. que li donguin a WordPress! Tanta sofisticació al final no serveix de res!

La proveta social o la societat-proveta

Benvolguts conillets d'índies, anem a comprovar si llegiu el meu text o no. Que us posa de malhumor que comenci el text així? Bé, en cas afirmatiu no us preocupeu, jo us estic proposant una prova senzilla i estúpida, però a la proveta social proven amb vosaltres continuament i són proves de resultats bastant més complexos i transcendents que aquests.

Doncs si, benvinguts a la proveta social o societat-proveta (digueu-ne com vulgueu) on, encara que fins ara potser no ho sabíeu, hi sou ficats des del mateix moment en que vareu tenir ús de raó.

De fet, aquella va ser la primera prova: tothom provava la millor manera de oferir-vos aquella raó diguem-ne oficial, us deien això és bo i allò dolent. "I per què?" - s'encuriosien els més llestos. "Perquè si/no/ho dic jo/ho diu el profe/ho diu el llibre" - us responien de manera implacable. I vosaltres potser veieu que un deia A i l'altre B, potser us acostumaveu a dir a cadascú el que tal persona pensava, però això no volia dir pas que ho acceptessiu/entenguessiu. Però cada tutor provava de portar-vos al seu terreny. Si, pensant-ho bé l'educació pot ser com la publicitat, el que passa és que no pagues per les idees amb què et quedes (almenys si vas a escola pública).

Després, quan ja han provat amb nosaltres a veure que ens creiem i què ens importa un rave, proven de canviar-nos-ho tot, sigui en la forma senzilla del canvi d'escola o de classe o sigui en la forma complexa i violenta de canvi de pla d'estudis ("a veure, provem, servirà la nova llei d'educació? no? doncs quina llàstima, la següent ja anirà millor, total, per una generació perduda").

Més tard, tant a nivell d'estudis com a niivell de relacions o a nivell socio-polític, tothom prova amb nosaltres de fer la tàctica aquella tant vella que abans s'anomenava "una de cal y otra de arena" i que en un símil més "adequat" als temps que corren podríem dir "el poli bo i el poli dolent" 0 com n'hi dic jo "ara t'estimo, després t'hostiaré, però no et preocupis, que et tornaré a estimar".

I així el contingut de la proveta cada cop es va ennegrint més i més fins que (i perdó per l'expressió) tots els que estem a l'escenari treballant com a negres pels nostres negreros acabem negres del tot i la liem. Alguns intenten tapar la proveta perquè exploti, altres intenten pujar per les parets de la proveta per sortir-ne, altres es rendeixen i altres criden que a ells les provetes no els han agradat mai, que estan farts de tots els canvis educatius i que als humanístics NO ENS AGRADEN LES PROVETES.

______________

Molt simbòlic, suposo que s'entendrà. Ho he aplicat bastant a l'educació, però es pot aplicar a tantes coses....

Properament, posts pendents: continuació de la història, alguns poemes i una teoria lingüística cutre inventada per un servidor.

Agraïré tot comentari.

70 anys

Doncs sí, torno a renovar amb política. Aquest cop per recordar quelcom que molta gent oblida: Ara fa 70 anys, el 26 de gener de 1939, les tropes franquistes entraren a Barcelona triomfants, per l'Avinguda Diagonal. Al llarg de tota la Guerra Civil potser hi havia hagut encara una mica d'esperança, però amb l'entrada dels "nacionals" a Barcelona i la posterior entrada a Madrid, el somni republicà i tots els que a ell estaven relacionats es varen acabar. Molta gent va comprendre llavors que, si durant la Guerra havien patit, encara patirien més. Van començar l'exili i la repressió. Van començar quaranta anys de dictadura i trenta i pico de propina.
Ara es parla de memòria històrica... si si. Com volen memòria històrica de veritat si els hereus d'aquella gent encara segueixen al Congrés? I com a segona força més votada!
Tot i així cal seguir lluitant, cada pas és un petit triomf, cada petit recordatori honra una República que (no ho podem negar) va canviar el país i era i segueix sent totalment legítima en un Estat que es fa dir democràtic. I la lluita, en part, també és aquest petit escrit i també són les petites mobilitzacions convocades aquest any a molts pobles de Catalunya per recordar el moment en que varen entrar els falangistes i que a Barcelona, vés a saber perquè, no es fan.
I ho sento, no puc dir altra cosa que,
Salut i a per la Tercera!

Prou de morts a Gaza!

Míssils, trets, bombes,
plors, crits, pànic,
sang, metralla, dolor,
infants morts,
comerç d’armes,
culpables?

Qui vol més violència?
A Palestina en regalen.

________________

Aquesta guerra no pot continuar! Avui he estat a la manifestació, m'ha agradat trobar-hi tanta gent!

http://www.kaosenlared.net/noticia/mes-100.000-manifestants-marxen-barcelona-solidaritat-amb-palestina-i-

Allà m'han repartit això:

http://www.scribd.com/word/full?id=9934517&access_key=key-1v00eqtx7jkgy5cehzux

I jo, que sóc de llàgrima fàcil encara que no ho sembli, m'he emocionat veient la comunitat palestina de Bcn cridant consignes en àrab.

Sé que no és tant senzill com dir assassins a uns i angelets als altres, sé q hi ha molt més al darrere, però també hi ha certes coses que estan clares: Israel ha envait terres que no eren seves, ha posat murs on li ha donat la gana i ara, amb l'excusa d'eliminar alguns radicals ha acabat de destrossar un poble. En voleu un exemple? Fa uns dies van bombardejar una casa on suposadament s'hi amagaven milicians de Hamàs. Sabeu què hi havia al costat d'aquella casa? Una guarderia. Plena! Quants pares deurien deixar sense fills només tirant un simple projectil?

És obvi que hi ha radicals palestins (Hamàs), també és obvi q Israel també ha tingut baixes (normal, és allò tan primitiu del "ojo por ojo, diente por diente" (crec que era així)), però... carai! Ja està bé!

Per acabar us deixo una cançó. És l'Imagine de John Lennons cantat per Achinoam Nini (cantant israelita també coneguda amb el sobrenom de Noa) i per Cheb Khaled (un argelià), mireu el video, és preciós: http://www.youtube.com/watch?v=e6_PsxotOrQ

HISTÒRIA 1, CAPÍTOLS 5 I 6

CAPÍTOL 5

- Què ha passat? Qui és el ferit? Apartin-se si us plau...
- Sóc jo, sóc jo. Ai! Quin dolor...
- M’han dit que era una urgència... On s’ha fet mal?
- A la cama, a la cama, s’ha pegat una patacada de mil dimonis!
- Si, si, a la cama... Crec que no em puc moure...
- Oi tant que es pot moure! Com es diu vostè?
- Joan, em dic Joan. Em podrà curar, doctor?
- Ha sortit rodolant d’una forma... I hem tingut tots un esglai! Imagini’s si hagués caigut pel precipici...
- Li fa mal aquí?- No, no, més avall...
- Aquí?
- Aaaai! Ma cagum Déu, quin maaaal!
- No es preocupi senyor Joan, em sent? Tot anirà bé. Quants dits veu aquí?
- Prou bromes i romanços, doctor, miri’m la cama que és el que m’ha de mirar, coi!
- No és pas cap broma! A veure, vostè ha tingut una caiguda forta i a part del cop a la cama s’ha pegat un cop al cap, per tant cal examinar que tot, estigui bé.
(aquell “tot” li sona tan profund a en Joan que es queda sense paraules)
- En Joan no hi veu gens bé, no s’esforci...
- És cec?
- Vol fer el refotut favor de mirar-me la cama! Sí, sóc cec, he caigut perquè no he vist bé el desnivell, però ara el que em fa mal és aquest os d’aquí...
(el metge s’ha quedat paralític, no sap què fer)
- Però continuï! Que no veu en quin estat es troba el nostre amic?
- D’acord, d’acord, aquí li fa mal?
- Aai! Cabr... que bonic que és el paisatge.
- Provi de doblegar la cama una mica. Pot? Sent alguna molèstia en fer-ho?
- AAAh! Em fot molt mal, doctor! No podem anar a l’hospital?
- Si, però per anar-hi vostè s’haurà d’aixecar, i si no pot?
- Que no porta una camilla, cony?! Doncs posi’l a la camilla i portem-lo a la furgoneta...
- Bé... si vostès ho volen així, doncs fem-ho...

Torna a estar tancat en una cambra d’hospital. Als peus del llit una tauleta sosté un gerro amb un ram de tulipes que li ha fet portar la Remei en quan ho ha sabut (i ni tan sols ha aparegut per allà). Ara pensa en tot el que van xerrar en la sortida d’ahir abans que ell no caigués. Recorda també les olors del Montseny, la fredor de la neu a les seves mans, la feblesa dels seus cors en trepitjar les ruines del que havia estat un campament de revolucionaris, la visió de la fossa comuna on estaven enterrats els pares d’en Quim, de la Remei, el tiet de l’Eulàlia, uns senyors aragonesos que ell recorda vagament, tots afusellats i enterrats allà, ben juntets.
Però, de sobte, la quietud de la sala es trenca. L’home que té al seu costat comença a cridar. No s’hi ha fixat fins ara, que el sent dir quelcom en castellà, com si ho estigués somiant en veu alta. Què deu dir? Què el deu turmentar d’aquesta manera?
- Vosotros... por rojos... por masones... a los calabozos! Sinvergüenza! Te daba... por separatista! ... vencerá... nacionales... viva España!
No ha entès tot el que deia, però la cantarella li sona bastant: un vell militar feixista. Retirat i desvariant, com algun dia acabaria tota aquella gent. Just en aquell moment entren l’Eulàlia, en Quim i un noi jove.
- Com estàs, Joan? Crec que hauríem de parlar...
- Marxista de mierda! Encerradla!
- Què diu aquell ara? Qui és aquell home?
- Res, repapieja... i parla en somnis... Què em volies dir, Eulàlia?
- Em sembla, Joan, que et cal algú que estigui amb tu durant el dia, per ajudar-te...
- Però...
- No hi veus bé, Joan. I aquest noi, en Sergi, es tindrà cura de tu, tindrà cura de que tot et vagi bé, de que no et passi res... T’apreciem molt, Joan, no volem que et passi res...
- Però és que jo...
- Viva el Caudillo!
- Puto boig... Calli, home calli!
- És que jo ja em sé cuidar sol! Ja sóc grandet, no creieu? No necessito ningú que em persegueixi tot el dia preguntant-me si estic bé!
- Joan, sé que és dur d’acceptar...
- Estàs cec, Joan...(ell de cop odia al que havia estat el seu millor amic)
- No es preocupi, senyor Joan, que tampoc li donaré molt la tabarra... i a les nits el deixaré ben tranquil...
- Odio aquests ulls, odio estar cec, us odio i odio la meva puta vida! No sabeu el que és, no sabeu el que és, de veritat...
I en Joan arrenca a plorar, desconsoladament.

CAPÍTOL 6
Avui ha tornat a Sant Pau per primer cop amb bastó i com que en Sergi no l’ha pogut acompanyar, l’han acompanyat l’Eulàlia i el Quim i allà, per sorpresa seva, s’han trobat amb el Pep i la Remei i el seu marit. Tots han anat a veure’l i encara no comprèn ben bé perquè. Però... pensant-ho bé, arriba a la conclusió que li és igual.
Han passat cinc o sis mesos. Ara tots tornen a ser a l’Avinguda Gaudí, aquest cop asseguts en una terrasseta prenent un refresc sota el sol d’un matí gairebé estiuenc. Fa massa calor. La Remei pensa en com pot ser que ningú més se n’adoni. O qui sap, potser només sigui una sensació seva...
En Joan tasta el suc de taronja amb parsimònia. No el veu, però el seu gust un pèl àcid el reconforta mínimament. De sobte sent quelcom que no acaba d’entendre però es deixa guiar pels impulsos i cerca la mà de l’Eulàlia per agafar-la amb delicadesa. Tots estan callats. El silenci podria semblar tens però no ho és gens. Ara passen uns turistes xerrant. En Joan s’entreté, tranquil, a escoltar la seva conversa, a intentar endevinar en quina llengua deuen parlar i què deuen dir.Italià. Se n’adona al mateix temps que troba, per fi, la mà de la seva amiga. La pren suaument amb la seva mà esquerra i amb l’altra agafa amb més força el seu bastó de cec. Fa poc mes de quatre setmanes que ha d’anar amb bastó. La seva vida ja és grisa, d’un color gris fosc massa horrible per descriure.
- En què penses, Joan?
- En res, Eulàlia... i en moltes coses a la vegada...
- Què t’ha dit el metge?
- Res que vulgui recordar, Pep... Sabeu què pensava ara?
- Digues...
- En una bonica cançó que vaig sentir una vegada... crec que els primers dies que el Sergi estava amb mi... si, me la va ensenyar ell, jo no l’havia sentit mai... era en anglès... i feia algo així: hope there’s someone, who’ll take care of me, when I die. I després deia... oh I’m scared of the middle place, between light and nowhere...
Es fa el silenci. Tots el miren, inconscients de que ell no veu a ningú. No entenen a què ve això, però el deixen continuar:
- Pensava també en que l’altre dia li vaig donar dos sobres blaus a la filla d’en Sergi. Dos sobres que ella no pot entendre però que espero que vosaltres si que entendreu quan sigui el moment. Em va prometre que us els guardaria i us els donaria en l’instant precís. Quina felicitat que té aquella nena! Quins set anyets més ben portats!
- Joan, carinyo... què et passa? Ho has d’afrontar... la vida està plena de sucre, però de vegades ens fa tastar la sal, comprens?
- No m’agrada menjar amb sal... I aquesta conversa és absurda...No tinc ganes d’esperar al Sergi... si algú em vol acompanyar... sinó marxaré jo sol a casa, tranquils que no em passarà res.
- Joan, vols que t’acompanyi?
- No cal Quim, gràcies, de debó... crec que tinc ganes d’estar sol, crec que vull plorar...
- Els amics no estan aquí per riure... pots riure amb qualsevol, Joan, plorar només ho pots fer en companyia d’un veritable amic...
- Marxo. Fes el que vulguis... Remei, on ets? M’agradaria fer-te una abraçada... si el teu home m’ho permet, és clar...
- No diguis bajanades, sóc aquí... estimat... per tot el que necessitis...
S’abracen. Instants després ell marxa amb el Quim, agafats de la mà, sap perfectament que necessita aquella mà, aquella guia, aquella gran amistat, encara que mai ho confessarà a ningú.

2

El Bé i el Mal, el blanc i el negre, sí i no, a dalt i a baix, l’esquerra i la dreta, tu i jo, la nit i el dia, la lluna i el sol, el calor i el fred, l’amor i l’odi, els forts i els dèbils, els llestos i els tontos, dolç i salat, home i dona, vell i jove, ric i pobre, mar i muntanya, camp i ciutat, obrer i burgès, ample i estret, gruixut i prim, sec i mullat, tou i dur, nord i sud, orient i occident, A i B, senzill i complicat, lluny i a prop, davant i darrere, lletres i ciències, pregunta i resposta, companyia i solitud, bonic i lleig, arribar i marxar, hola i adéu, viure i morir, plorar i riure, dins i fora, passat i futur, corba i recta, obert i tancat, so i silenci, música i soroll, llum i foscor, realitat i ficció, sentits i raó, sexe i amor.

Som duals. O potser no? O potser sí. Qui sap? Però potser caldria pen-sar-hi, oi? O millor no? O millor sí.

Estic emparanoiat, qui em desemparanoiarà? El bon desemparanoiador que em desemparanoï, bon desemparanoiador serà (i li donaré les gràcies, xq encara que no ho sembli, porto molt de temps menjant-me el tarro amb això).

Avui toca parlar de cinema

Anar al cine sempre ha estat una de les meves grans passions, tothom que em conegui bé ho sap. Hi va haver una època en que, per a mi, quedar era sinònim d'anar al cine. Fins q un dia me'n vaig adonar de lo car que era i de que, sovint, era dificil posar-se d'acord sobre quina pel·licula veure i acabaves pagant x veure la cutrada que el teu millor amic volia veure.

Doncs bé, vet aquí que avui us vull fer una llista de recomanacions fílmiques:

Si us agraden les películes europees amb un cert toc dramàtic i amb essència romàntica, si sou uns apassionats de la música o si us agraden les pelis q jo n'hi dic "d'escola", algun dia heu de veure Los niños del coro, una de les millors pelicules q he vist mai. La varen fer l'altre dia per la tele.

http://www.youtube.com/watch?v=n_pwj-kysO0

Si us interessa conèixer la història, el passat, entendre la política actual observant l'antiga, si us interessen els drames humans però colectius, em va alucinar el recent descobriment per part meva del film Soldados de Salamina, basat en la novela homònima. Memòria històrica, ara q sembla q està tant de moda.

http://www.youtube.com/watch?v=riXtkBFfIe4

Si us agrada conèixer el que passa al món de forma rigurosa i us agraden les pelis q us transporten perfectament a una situació determinada, el dramíssim Gomorra us durà a conèixer la Itàlia més desconeguda, recòndita i fosca. La mafia és molt més forta del que ens pensem i la peli t'ho demostra cruament. No apta per ments hipersensibles.

http://www.youtube.com/watch?v=AFjQhr5F13I

I finalment, si voleu gaudir del romanticisme més convencional a l'estil americà, però amb un tall un pèl independent, aquest mateix divendres s'ha estrenat als cinemes espanyols My blueberry nights. No us en puc dir massa cosa perquè encara no l'he vist, però us puc assegurar q serà millor q la super-producció hollywoodiana i taquillera de Crepúsculo (peli dirigida sobretot a la massa adolescent i de contingut extremadament superficial).

http://www.youtube.com/watch?v=0A4zB3JKIJU

Em podria passar hores fent-vos moltíssimes més recomanacions cinematogràfiques, però crec q x avui ja n'hi ha prou. Si algú ja n'ha vist alguna o en veu alguna q comenti, digueu la vostra.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 4

Recordeu totes les propostes q us he anat fent: quin títol li posaríeu a la història? quin títol posaríeu a cada capítol? Com continuaríeu la història si fos vostra? Com creieu q continuarà?

Si trobessiu quelcom q no us agrada també m'ho podeu fer saber.

Amb aquest capítol arribem a la meitat de la història, així és q a partir d'ara ja no us tornaré a deixar aquest missatge pesat al principi, però sapigueu q encara q no el posi segueix vigent.

____________________________

- Sí?
- Hola Pep, sóc en Joan, què tal tot?
- Home, Joan! Quant de temps, company! Mira., anar fent... i a tu com et prova?
- Bé, bé, faig el que puc... El fer-se gran, ja se sap...
- Què vols dir? Suposo que estaràs bé, oi?
- Bé...
- Au va! No em vinguis amb romanços!
- Bueno, és igual... deixem el tema, que jo et trucava per una altra cosa.
- Digues... t’escolto.
- Fa uns dies que em ronda la idea de tornar a pujar cap al Montseny, a recordar belles escenes d’infància. Ja li vaig comentar l’altre dia a en Quim... Què et sembla, t’hi apuntes? T’hi veus amb cor?
- Oi tant, oi tant! Ja saps que per mi, tot el que sigui sortir de la capital i veure natura... Què aniríem a Can Grau?
- No, no. No ha estat pas idea de la Remei aquesta trobada... de fet només serà una trobada d’homes, de vells companys de caceres i fatigues, què et sembla? La Remei no n’ha de fer res d’això!
- Caram, noi! Sí que ho tens clar!
- Puc comptar amb tu, doncs?
- És clar que sí, Joan!
La conversa segueix uns instants i després queden per veure’s el proper diumenge amb tota la colla, amb tots els nens que varen viure la postguerra al Montseny i que ara ja no són tan nens, amb tots els nens que havien jugat amb armes de joguina mentre els seus pares lluitaven amb armes de veritat per fer la revolució.
Però en Joan ara no està per revolucions ni per bestieses. Fa massa dies que ha vist clar el seu problema i avui s’ha aixecat ja per fi amb ganes d’afrontar-lo amb energia, amb vitalitat i amb coratge. És per això que ha decidit tornar al Montseny (la terra on es va criar) amb els amics d’aquella infància que sonava al compàs dels afusellaments, a recordar, a observar tots els tons del verd que ja deuen estar apareixent i la poca neu que encara quedarà als cims (sap que potser serà l’últim cop...).
Ahir a la nit, mentre ho començava a comentar amb l’Eulàlia i li deixava intuir que no volia que els acompanyés, ja pensava en quina ruta seguirien, en els llocs que no s’havien d’oblidar d’anar, en quines converses tindrien, en lo feliços que serien...
Però no havia pensat en una cosa, ni ho havia dit a cap dels seus cinc companys (només en Quim ho sap): que ell està gairebé cec.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 3

I seguim, us recordo que podeu proposar títols per cada capítol i per la història sencera a mida que la vagi penjant. Així mateix, també podeu exposar als comentaris com creieu que continuarà la història. També si voleu, podeu continuar la història (no com creieu que continuarà sinó com voldríeu que continués si fos vostra) a partir d'un cert punt al vostre blog, modificant-la tant com vulgueu però citant l'original.
________________________________

Acaba de tornar a casa esgotat, nerviós i enfadat amb sí mateix. Avui al restaurant de la Remei les coses no han anat gaire bé... Ara és a casa, sol, i ho va recordant mentre sent el tic-tac del rellotge del menjador. És davant del piano i es mira les tecles amb recel. Qualsevol que el veiés, diria que simplement està meditant, però en el fons té una tristesa que el crema per dintre. Avui ha fet setanta anys i ella li ha proposat que toqués una mica al seu local, com abans feia cada nit i ara només fa de tant en tant.
De sobte deixa caure el puny tancat sobre el piano amb violència: s’escapa un soroll esgarrifós i la cambra s’omple de vibracions dissonants.
- Per què? Vull veure-hi bé! No vull ser inútil la resta de la meva vida!!!!
Llàgrimes i més llàgrimes. I es desmorona damunt del piano. I el piano emet queixes i laments paral·lels als del seu cor.
De sobte aixeca el cap i veu un sobre de color blau cel damunt del prestatge. Decideix rellegir el seu contingut:

Estimada Remei,

Des del primer dia la teva mirada va ser un encís. El meu cor es va afeblir i jo només feia que cercar la màgia dels teus somriures. Sé que saps el que et vull dir, sé que ja tens pensada la resposta. Em diràs que només sóc un amic, però jo vull sentir-ho dels teus llavis, vull que m’ho diguis i m’abracis, que m’omplis d’aquella suau fragància teva encara que després hagi de plorar la teva negativa.
Però ara digue’m, què serien les nostres vides sense tenir-nos l’un a l’altre? Ens coneixem des que érem petits, recordes? Tu eres la pobre nena orfe i jo el nen que et volia ajudar... Quan penso en tot el que tu em vas arribar a ensenyar penso que la balança era desequilibrada des del primer moment. Tu estaves sola, però tenies la música (aquell violí teu...), jo notava que estava bé, però que em faltava quelcom... series tu?
Em faltes, Remei, ets la part que falta per completar la meva ànima, però no sé si el teu cor sabrà acceptar tants afalacs venint de mi, que no tinc més que 19 anys. Tu segurament ja hauràs triat marit i serà algun home fornit del Montseny. Però si així fos, jo no deixaré mai d’estimar-te.

Joan

“Com ha canviat la meva vida des de llavors”, pensa. “La Remei es va casar amb un enamorat de la cuina i va deixar la música, jo em vaig casar amb el que ella havia deixat en mi... les notes, els pentagrames, les classes de solfeig...“
“Aviat la Remei i el seu marit varen obrir un restaurant al carrer Princesa on es feia música de jazz per la nit i jo, disposat a no rendir-me mai, vaig entrar de col·laborador (cada nit de dilluns a dijous a tocar el piano).”

I, de fet, això ha anat a fer aquesta nit: després d’un temps d’estar a casa, la Remei l’ha convidat a tocar el piano amb l’acompanyament d’ella al violí. Ella no se’n recordava massa i al principi ha desafinat una mica però ell... ell l’ha cagada estrepitosament: amb tanta foscor a la sala, s’ha adonat que no veia les notes i... com a bon músic de jazz ha sabut improvisar, però aviat també se li ha ennuvolat la vista i s’ha embolicat també entre les tecles del piano. Ella l’ha animat a continuar, però finalment ell ha començat a tocar amb despreci, carregat d’odi i ella l’hi ha demanat que parés, que a la clientela (la fotuda i maleïda clientela) no li agradava l’interpretació.
Aleshores ell no ha pogut resistir i els ha cridat a tots:
- Què passa? No hi veig bé, saben?

Quatre mots d'amor per tu

No vull saber més de tu. Diuen que com més sabem d’algú més l’estimem. No vull estimar-te. Parla’m del que vulguis menys de tu, que jo t’ho explicaré tot sobre mi com en un últim intent subtil d’agradar-te. Un intent abocat al fracàs, no cal que m’ho diguis. M’aferro a una creença desesperada: algun dia t’agradaré o deixaràs d’agradar-me (no sé que és millor o pitjor).

No vull saber més de tu. Diuen que el desig alimenta el futur i que el que no vivim ens dóna més vida que el que ja hem viscut. Jo amb tu no he viscut res. Encara avui em pregunto si desitjo viure quelcom.

I la clàssica pregunta torna al meu cap: “això és amor?” No, potser sigui quelcom més estèril, més và, més confús, més carnal, més estúpid, més humà. No som perfectes i els nostres productes tampoc ho són: la perfecció no existeix, la publicitat i tu no sou més que miratges enganyosos enmig del desert.

T’estimo? No, m’agrades potser, però no hi ha més. No busquis més. No hi ha cap oasi al desert dels sentiments. I la llum és clara: la lluna plena m’ajuda a entendre certs sentits ocults d’aquesta part del món, d’aquesta part que tu (inconscientment) governes.

Algun dia t’agradaré (i podré dir les coses en comptes d’escriure-les) o deixaràs d’agradar-me (i oblidaré el teu nom). Algun dia...

_______________________________

Espero que ningú em mati per no continuar la història del senyor Joan... Podeu seguir llegint fins al capítol 4 a la web www.relatsencatala.cat

El text anterior a aquest: oblideu-lo, si us plau, feu com si mai l'haguessiu llegit.

PRÀCTICS I ROMÀNTICS

Vaig a fer-vos dues preguntes molt directes però potser una mica ingènues: creieu en l'amor? i en el sexe?

"I ara per quins set sous ens pregunta una estupidesa tan gran?" pensareu. Tranquils, no m'he tornat (més) boig, encara no deliro. Ambdues preguntes tenen molta relació amb una teoria meva que tot seguit passo a explicar-vos (i lamento fastidiar a alguns que volien seguir llegint la historieta sense títol, però em venia més de gust escriure això).

Si heu respost si a la primera pregunta i no a la segona: sou uns romàntics empedernits.

Si heu respost no a la primera i si a la segona: sou uns pràctics boníssims

Si heu respost si a totes dues: expliqueu-me el secret.

Si heu respost no a totes dues: plantegeu-vos-ho seriosament.

Aquesta espècie de test que us he fet és ben ingenu, ho sé, és un mer exemple. El que vull dir amb tot això és que hi ha persones que davant de qui els atrau actuen de forma pràctica, sense pensar molt, i aconsegueixen llur objectiu fàcilment i n'hi ha d'altres que actuen de forma romàntica, cavilant molt, i lloen llur objectiu eternament. N'hi ha que cada setmana es "lien" amb algú diferent i n'hi ha que cada setmana li escriuen un poema a la mateixa persona. N'hi ha que diuen "anem al llit?" i n'hi ha que diuen "t'estimo amb l'ànima". N'hi ha que han provat tant que ja no saben què provar i n'hi ha que han provat tant poc que no saben ni per on començar. N'hi ha que es diverteixen i n'hi ha que ploren. N'hi ha que en el fons se senten buits i n'hi ha que estant buits se senten plens. En definitiva, hi ha qui té sexe i hi ha qui desitja amor.

El problema potser sigui que els que desitgen l'amor també desitgin en menor mesura el sexe i els que tenen el sexe potser també desitgin l'amor. Bé, no sé pas qui hi surt perdent, el que si sé és que jo estic al segon bàndol i que la vida és massa complicada.

"Paren el mundo, que me apeo"

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 2

Segueixo amb la història. Recordeu que el joc que us vaig proposar des d'un principi és posar un títol a la història i un per a cada capítol que vagi penjant, així com mirar d'endevinar què passarà a continuació. Doncs bé, avui us en proposo un altre (però el primer segueix vigent eh!): si en teniu ganes, agafeu la història a partir d'un cert moment que trieu i feu-vos-la vostra, seguiu-la al vostre blog (sempre citant-ne l'original si us plau, però a partir del punt que l'agafeu podeu fer-hi tants canvis com vulgueu). I si en comptes d'agafar un punt de la narració voleu centrar-vos en algun personatge que hi apareix o en algun lloc i crear una història a partir d'ells, feu-m'ho saber també. La idea és aconseguir un relat que sigui colectiu i interactiu. Si teniu dubtes, ja ho sabeu, consulteu-me i jo miraré d'aclarir-ho tant com pugui.

________________________________________

En Joan i l’Eulàlia passegen tranquil·lament agafats de la mà per l’Avinguda Gaudí mentre el gèlid ventet hivernal els acaricia. A ambdues bandes van observant les tendes i les cafeteries de tota la vida on alguna gent passa l’estona i pel mig van trobant nens que, mentre juguen al pilla-pilla o a futbol, omplen el carrer de rialles. Penjant per damunt dels seus caps van veient tot un seguit de llums decoratives de Nadal que semblen voler guiar-los en la foscor de les últimes hores de la tarda.
Però l’Eulàlia sap que ara tot això en Joan no ho veu tan bé com ella. Li ha costat força d’acceptar-ho però, després de múltiples explicacions dels metges i les infermeres, ha acabat reconeixent que potser hi veu una mica pitjor i que caldrà ajudar-lo. Mentre camina al seu costat sent la seva respiració un pèl estressada i els seus passos vacil·lants. Li diu fluixet i a contracor que no es preocupi, que tot anirà bé però de sobte sent una forta pressió a la mà. El tacte li mostra el que el seu company sembla no atrevir-se a mostrar-li amb paraules. Ella intenta transmetre-li carinyo, paciència... però mai n’ha sabut i ell rebenta d’una forma inesperada:
- No puc més! Putes llumetes de Nadal! M’enceguen! Per què cony les hauran de posar?
- Calma, calma Joan... Què et passa? Digues-m’ho... Vols que parem a fer un cafetó i en parlem com dos adults que som? Fins ara jo no...
- Calla! El que em passa és que no hi veig bé, que no t’ho han dit els metges? Que no t’ho he dit jo, Eulàlia? El que em passa és que amb tantes llums de coloraines em desconcerto... la vista se’m torna borrosa i tinc por, tu no saps el que és... No saps el que és veure-hi borrós, Eulàlia! I saber que arribarà un dia en que no hi veuré de cap manera!
- Però tu...
- Jo... res. Quan penso en com van lluitar els nostres pares i tots els altres “maquis” en la postguerra... I total per a què? Per a què seguim tenint una societat absolutament capitalista que només gasta, gasta i gasta?
- Quines animalades dius! A què ve això ara?
- Res, només reflexionava... Tanta guerra, tanta revolució i tants ideals de llibertat per aconseguir una puta il·luminació nadalenca que, a més de ser ridícula, és caríssima i fot als que hi veiem malament...
En Joan no pot més i, sense pensar-s’ho dues vegades, frena i s’asseu en un banc. I pensar que ahir quan es va despertar se sentia tan segur... tant fort tot i saber el seu problema... Però ara que els metges li ho han confirmat, li han fet desenes de proves i, a més, ell ha sortit al carrer i ha comprovat que només veu llums arreu i poca cosa més... ara, se sent derrotat, desfet.
I només té forces per mostrar-li a l’Eulàlia un fals somriure, com de pallasso emborratxat, que s’esvaeix mentre recorda el blau dels seus ulls.

HISTÒRIA 1, CAPÍTOL 1

Avui començo a presentar-vos aquesta història que vaig escriure el curs passat i que he anat retocant amb el temps. La història té un títol però deixeu-me jugar i fer-vos una proposta: a mida que aneu llegint cada capítol, aneu proposant quin creieu que podria ser el millor títol per la història i com avançarà (jo no us diré si l'encerteu o si no, ja ho anireu veient). Els que a la web de relatsencatalà hagueu pogut llegir els 4 primers capítols i sabeu el títol, no digueu res si us plau.

A partir d'ara aniré intercalant al blog capítols d'aquesta història amb altres textos.

_______________________________

Els ulls se li estan tancant. La nit se li fa feixuga i li recorda que ja és gran. Ja és gran, té canes i ja la son l’acompanya volent-li cloure els ulls, en aquesta hora fosca. Tanca el diari que estava llegint amb dificultat i se’l mira: un diari vell, notícies passades de moda i titulars estranys que ara li costen d’entendre. Se sent esgotat, fa figa mentre guarda el diari i se’n va al sobre dels somnis pensant que té mal de cap.
“Una aspirineta i cap al llit”, pensa, “un moment i seré als braços de Morfeu.” Però no, avui no, el que té no és un simple mal de cap i l’aspirina li fa pessigolles. Té quelcom més que no encerta a esbrinar, ja fa força dies que ho té. S’ha adonat que cada cop es cansa més llegint el diari, que quan toca el piano les negres i les corxeres juguen a amagar-se-li.
Ara ja és al llit. “Què m’està passant?”, pregunta a les parets. Tanca els ulls i anhela una resposta que sap que mai arribarà. Els minuts van passant i, finalment, el silenci es trenca amb uns roncs que omplen la cambra de breus esgarips.
_____
1 de gener. Gairebé les nou del matí. La sala grisa d’un hospital. L’Eulàlia es mira el cos adormit d’en Joan i el veu fràgil. Repassa mentalment tot el que ha passat aquesta nit de Cap d’Any i s’incomoda. Ara només desitja que ell es desperti per oblidar l’ensurt i anar-se’n a casa seva. Li farà el dinar i passarà tot el dia amb ell, ja ho té decidit.
No es pot treure del cap la patacada d’en Joan al sortir de casa la Remei. Que no ha vist els tres graons? Tan begut anava? No, però si només ha pres una o dues copetes de cava... I ara se’l mira i veu un home gran i savi: cabells majoritàriament blancs, cara amable de mirada bondadosa, un cos no precisament atlètic però en el fons ben cuidat, uns peus desitjosos de seguir caminant...
Per què no es desperta? Se li fa estrany el silenci tenint-lo al costat. Ell, un home que mai havia donat una treva, un descans a les paraules.
- Bon dia.
- Bon dia, Joan, com estàs?
- On sóc? M’han agafat ja com a conillet d’índies per fer proves nuclears?
- Au va! No diguis bajanades! Vas caure... sortint del pis de la Remei...
- Mm
- Jo crec que deuries beure una miqueta més del compte perquè...
- Estic a un hospital, Eulàlia? No diguis res, ja sé el que em passa...
- Com?
- Sí, ja fa sis o set setmanes que m’hi he fixat: cada dia hi veig pitjor... Me’n vaig començar a adonar un dia que llegia el diari abans d’anar a dormir...
- Ai, verge! No m’ho diguis això! Va, dorm una estoneta més, que t’anirà bé. Tanca els ulls... així, molt bé...

AVORRIMENT i altres sentiments

El que un dia vaig escriure a classe de filosofia:

Et veig i et sento caduc. La teva imatge em recorda classes mal donades, moments avorrits i sentiments de frustració. Ens dius paraules teòriques, mots perduts en racons llunyans de la memòria, idees abstractes que assaborim buides de significat. Mentre dormim amb els ulls oberts o ens perdem en converses surrealistes tu només sents la teva veu, i l’estudies, i tens ganes d’aplaudir-te la teva mediocritat casposa coberta d’or fals oxidat.
De tant en tant se t’escapa alguna frase lògica i comprensible que els nostres caps reben com saltant d’alegria. Després sospires i deixes anar una bafarada d’aire pudent (fumes massa i se’t nota el carajillo de primera hora) Aleshores t’adones que et pesa l’anell de l’Opus i que has de seguir impartint doctrina per aquella boca maleïda que tens sota el bigoti hitlerià.
M’aturo i et torno a observar amb calma: vas ben conjuntat però la teva dona no t’ha planxat la roba i es nota molt, però és clar, tu mai no la planxaràs (Per a què estan les dones sinó? Oi?). No ho faràs, com tampoc ens faràs el favor de demanar-nos l’opinió sobre res. El que dèiem: doctrina. I què faràs si a algú (d’entre els pocs que aguantem el teu discurs soporífer) se li acudeix discrepar?
“No!” – diràs. Mai donaràs raons, és “no” perquè és impossible que sigui “sí”, és “no” perquè tu ho dius.

Per qui no ho sàpiga, estava descrivint al meu "esplèndid" (poseu-li tantes cometes com desitjeu) professor en un moment en que l'avorriment i la ira es barrejaven.

_________________________

El que ahir vaig escriure a la classe de teoria de la literatura (entengui's metafòrica i filosòficament):

Saps? Potser tot el que t'hagin dit fins ara sigui mentida. Molt bé, ja t'han construit l'edifici. Hi viuràs i prou? O intentaràs saber com està fet? Ah, em dius que no? Bé, doncs quan les parets s'esfondrin o quan trobis cambres que desconeixies ja en parlarem, d'acord? I potser algun dia en voldràs sortir, de l'edifici o, qui sap?, potser fins i tot voldràs construir-te'n el teu propi. O potser viatjaràs.

Saps? Pot ser que tot això sigui mentida i que l'edifici sigui un holograma. O pot ser que sigui real però que no signifiqui res davant d'un terratrèmol que, no ho dubtis, vindrà.

______________________________

No sé si haureu entès ambdós textos, són digressions mal fetes, ho sé, no volen dir res ni condueixen a res. De fet no tindrien ni perquè anar junts, però els he posat junts x demostrar q a vegades les coses no són el q semblen. Per al meu profe de filosofia jo passava totalment de la filosofia... i resulta que no és així. Resulta que m'encanta filosofar, però també resulta que hi ha professors patètics.